Remedios Varo, l’artista que escrivia com pintava

«A vegades escric com si es tractés d’un esbòs», deia Remedios Varo (Anglès, 1908 - Ciutat de Mèxic, 1963) en una entrevista inèdita rescatada entre els seus quaderns. Aquesta entrevista mai publicada fins ara i tota l’obra escrita que va deixar la pintora surrealista, que va quedar oculta durant anys o va ser editada de forma esparsa i fragmentària, ha quedat recollida per primera vegada a El tejido de los sueños, de l’editorial Renacimiento. L’edició, a cura de l’especialista Isabel Castells, inclou cartes, somnis, relats, receptes humorístiques, exemples d’escriptura automàtica o descripcions de quadres, en bona mesura textos inèdits que traspuen la personalitat única de Varo, una «artista total» a parer de Castells, que «va aconseguir expressar-se per igual a través de la pàgina i del llenç». 

La recopilació feta per Isabel Castells procedeix bàsicament de l’arxiu de Walter Gruen, darrera parella de l’artista i responsable del catàleg raonat de la seva obra. L’experta es resisteix a anomenar corpus literari al conjunt, per «la seva naturalesa privada i l’escàs o nul interès» que va tenir Varo per fer-lo públic, amb l’excepció de De Homo Rodans, l’únic relat publicat en vida, però insisteix que és una oportunitat per acostar-se als seus pensaments més íntims. 

A través de la paraula, la pintora nascuda a Anglès recrea el mateix ambient oníric que desplegava a través de la pintura, amb criatures singulars i una mirada poètica única. Partint de la idea que, pels surrealistes, qualsevol acte artístic era en realitat, poesia, Castells considera que per Varo escriure era equiparable al fet de pintar. 

El tejido de los sueños recull textos angoixants i també humorístics, però sempre escrits de forma espontània i, tot sovint, amb la intenció de divertir-se. En aquest sentit, són especialment interessants una selecció de cartes dirigides a desconeguts, persones que Remedios Varo escollia a l’atzar a la guia telefònica per adreçar-los quatre ratlles. Aquestes missives de destinatari incert entronquen amb l’alter ego literari que va crear per a Varo la seva amiga Leonora Carrington a La trompetilla acústica, escrita el 1940: la pintora Carmela, aficionada, entre moltes altres coses, a enviar missatges a persones triades a la ventura, atribuint-los, a més, una identitat que només existeix a la seva imaginació. 

Però més enllà de la correspondència aleatòria, el llibre també en compila de valuosa per saber més detalls de la vida de Varo, com la que adreça a dues amigues de la infància explicant-los el periple fins a Mèxic, i en què relata, de forma còmica, la dura experiència d’emprendre el camí de l’exili. 

En paral·lel a la creació de la seva obra pictòrica, la pintora anava redactant comentaris sobre els quadres que feia arribar als seus familiars més íntims, textos que ja va reunir l’Ajuntament d’Anglès en un catàleg el 2007, amb manuscrits autògrafs, cartes, fotografies i testimonis de la vida i la infància de Remedios Varo. Descripcions detallades dels motius pintats, explicacions de quines eren les seves obres preferides o de les que no va arribar a acabar són alguns d’aquests comentaris en què l’artista explica els seus quadres, i que es publiquen juntament amb les receptes per «allunyar els somnis inoportuns, l’insomni i els desers de sorra sota el llit» o per «somiar que ets el rei d’Anglaterra» i el relat De Homo Rodans, que sí que va veure publicat després d’una anècdota que mostra, un cop més, com art i escriptura eren per a la creadora una sola cosa. 

El va escriure, com un text paròdic, el 1959 i anava acompanyat d’una escultura feta amb ossos de pollastre. Ella mateixa explicava per carta a la seva mare que la figura i el text, -«un petit tractat d’antropologia (imitant un vell manuscrit) per demostrar que l’antecessor de l’homo sapiens era la figura, a la que anomeno Homo Rodans», deia-, van acabar a la llibreria d’un amic. Allà un home els va comprar «per oferir-los com a regal de Nadal al president de la República». «Ja et pots figurar que em vaig quedar atònita. No et dono detalls del que vaig escriure o de la figura, perquè tot està fet imitant les coses i paraules científiques que gairebé ningú entén i moltes parts de l’escrit estan en un llatí inventat que ni jo mateixa entenc, però el conjunt resultava graciós», assegurava. 

Subscriu-te per seguir llegint