«Canviar el rock, el jazz i la salsa per la tradició va ser una evolució lògica»

«La gent m’ho diu des del primer dia: ‘sona antic, però és molt modern’. I això és perquè la meva motxilla és moderna», assegura Eliseo Parra, un dels artistes de referència en la música tradicional espanyola. Des de finals dels anys 70, el nom d’Eliseo Parra ha anat lligat a projectes de rock, jazz, salsa i cançó d’autor, de Mi Generación a l’Orquestra Plateria i Al Tall, passant per col·laboracions amb artistes com Ovidi Montllor, Marina Rossel o Sisa. Va ser Maria del Mar Bonet, però, qui li va fer descobrir el folklore, acostant-lo a un tipus de música de la qual s’ha convertit en un dels màxims exponents, com a músic i com a investigador. Aquest dissabte actua al festival Càntut de Cassà de la Selva, en el seu darrer concert a Catalunya, la terra on es va convertir en músic.

Nascut en un poble de Valladolid, Parra es va traslladar a Barcelona amb la família als catorze anys, i va ser allà on es va introduir en el món de la música, primer amb el grup Mi Generación i més endavant amb La Rondalla de la Costa, La Sonora Catalana o La Murga, dins Ona Laietana, el moviment lligat a la sala Zeleste. En paral·lel, va començar a treballar amb molts cantautors, fins que el disc Saba de terrer, amb Maria del Mar Bonet, li va canviar la vida. «L’àlbum eren tot cançons tradicionals mallorquines, i allà vaig flipar. Ella i més tard Agapito Marezuela a Segòvia són els dos personatges que em van fer fixar en la grandesa de la música tradicional», assegura el músic. 

«El que més em va atreure va ser el cant», continua Eliseo Parra, que veu el pas de les músiques modernes a la tradicional com un salt natural: «canviar el rock, el jazz i la salsa per la tradició va ser una evolució lògica, ho vaig sentir com una recerca de l’autenticitat».

Un trasllat a Madrid l’any 1983 el va dur a fer treball de camp per tot l’Estat, girant durant deu anys per la península i les Canàries a la recerca de la música tradicional, conversant sobretot amb les dones, les guardianes del llegat. «Ser a casa d’aquesta gent que m’ha obert la porta i m’ha cantat i m’ha explicat coses va ser definitiu per a mi», continua. 

«És impressionant el que s’aprèn parlant amb la gent, et fa veure d’on venim i com es vivia abans, perquè es cantava per tot, per jugar, per cuinar... no es pot viure sense música, i ara és igual, però et poses els auriculars i no la fas tu, només l’escoltes», afirma. 

Aprendre escoltant

«Estic molt orgullós d’haver fet tantes coses abans, perquè m’ha donat una amplitud de mires impressionant», assenyala Eliseo Parra, que va aprendre la música de tradició oral a partir dels cançoners, però sobretot de les gravacions. «S’aprèn escoltant, com s’ha après des de sempre: veure, escoltar i intentar imitar. La primera vegada que vaig a Peñaparda, a Salamanca, i veig un grup de dones tocant el pandero quadrat vaig al·lucinar, jo sóc músic i era impossible saber-ne el compàs. I tampoc ho pots preguntar, perquè elles tampoc ho saben, tota la vida ho han vist i fet així», detalla. 

Treballs com Tribus hispanas, publicat el 1998, van suposar la consolidació definitiva d’una manera de fer que ha creat escola entre músics com Rodrigo Cuevas o Rozalén, que el reivindiquen. 

«Jo no me n’adono gaire de la repercussió, perquè no ho busco, però està bé. Jo els he descobert el món que jo vaig descobrir amb les dones als pobles i quan poses aquesta música en valor t’adones que és molt gran. Una dona tocant amb una paella i una cullera, que és com jo les he vist, té un valor indiscutible. Quan veus que això funciona i que pots recrear aquesta música perquè no es mori, la gent flipa», assenyala. 

El futur, és clar, «és que la gent jove prengui el relleu». «El que passa és que, a l’hora de presentar-ho al públic, l’encertes o no... i hi ha algunes barreges que són massa màquina pel meu gust», bromeja. «Això s’allunya de l’essència, perquè per mi hi ha un parell de regles que no es poden canviar: el ritme i l’ànima de la cançó, què diu, perquè servia i com es cantava», continua un músic que ha cantat en castellà, català, euskera o gallec. 

Càntut i júgut: el festival de Cassà es fixa en les cançons de joc

Parra s’acomiada dels escenaris, però no de la música, perquè vol seguir treient discos, amb la presentació de Diacrónico, un treball autoeditat que recull cançons recuperades dels 70, 80, 90 i del 2000 que havia tocat en directe però no enregistrat mai, a més de noves composicions i temes tradidicionals, cantats per artistes com Sílvia Pérez Cruz, Judit Neddermann o Rozalén.  

Al Càntut, avança, el català i el castellà seran les llengües predominants, perquè la gent s’animi a cantar un repertori que ha estructurat com un cicle de la vida, de les cançons de bressol a les de casament, passant per les de joc i de feina. 

Subscriu-te per seguir llegint