Entre l'estès i el dispers

Aquests dies m'he quedat bastant sorpresa de com apareixen unes certes notícies en els diaris. Em refereixo a les frases que s'han destacat del nou ministre de Cultura en relació a la trobada que hi va haver al Museu del Prado de tots els directors de museus provincials i de belles arts en relació amb la política de dipòsits del museu. Aquest “acostar totes les obres del Museu del Prado als ciutadans del nostre país” i “descentralització de la pinacoteca” que apareixen com a mantres.

Ja hauria d'estar habituada en aquests aspectes i no admirar-me de com quelcom de sempre es presenta com a novetat. Clar que es donen una sèrie de circumstàncies que ho afavoreixen: d'una banda, la falta d'especialització del periodista que cobreix una notícia, per la qual cosa no compta amb les eines suficients per aportar una visió més crítica, revestint de novetat alguna cosa que, en realitat, no ho és tant. D'altra banda, la mateixa idea que la societat té respecte a la Cultura i el que és digne de destacar. M'explico. Els museus nacionals, siguin de pintura, escultura, arts decoratives, arqueologia, i un llarg etcètera, són els referents per als seus cosins germans en les entitats locals, des dels museus provincials, als de belles arts i arqueològics. Per aquest motiu la societat en general entén molt bé la importància dels objectes custodiats en els grans museus, però es perd enfront del valor que també tenen les col·leccions dels seus corresponents locals. Aquests, a més de custodiar unes col·leccions estretament vinculades amb la història provincial dels espais on s'aixequen, també presenten uns recorreguts historicoartístics més generals que posen en context aquesta idiosincràsia prèvia. Són els objectes dels museus nacionals dipositats en aquestes entitats locals els que incideixen en aquest context. Comptar amb obres d'El Greco, Murillo, Gregorio Fernández o Goya, ajuden el públic a entendre molt millor la singularitat de la col·lecció més local, i com a cada moment de la història, els grans centres eren reinterpretats en les perifèries. No d'un mode menor, sinó diferent.

El 1980 es crea de manera oficial el programa el “Prado disperso”. Els dipòsits temporals de les seves obres ja s'efectuaven des de mitjan segle XIX, però és en aquesta dècada del segle XX quan s'estableix una regulació i control d'aquests dipòsits. Mercedes Orihuela ha explicat molt bé la tasca d'aquest programa i la seva història, tant en el llibre que acaba de publicar com en els diferents articles sobre aquest tema en els diferents Boletines del Museo del Prado, que es poden consultar en obert (els recomano el núm. 54 de 2018). D'altra banda, el mateix Museu del Prado a la seva pàgina web explica també amb rigor com aquest nou “Prado extendido” té una estreta relació amb aquest programa previ, per la qual cosa no s'entén quin tipus de notícia s'està fent arribar a la societat després de la trobada del ministre de Cultura amb els directors dels museus provincials i de belles arts d'Espanya. Les seves paraules posades entre cometes, poden vostès triar qualsevol de les diferents notícies que han sortit en premsa en relació amb aquesta trobada, destaquen com a novetat alguna cosa que es feia de forma ordenada des de les últimes dècades del segle XX. Aquesta "descentralització de la pinacoteca" que lloa el ministre, li disculparem per ser un nouvingut - encara que m'imagino que els seus col·laboradors més directes no ho són i podrien haver-li advertit d'això-, ja estava en vigor des de molt abans, i el que té de bo els museus nacionals és que pertanyen a tot l'Estat espanyol i les seves polítiques van molt més enllà de les idees i necessitats dels governs de torn. El ministre ha volgut estendre's tant lloant una proposta que sembla que els és pròpia, que s'ha quedat completament dispers.