«El cinema pateix una llarga agonia»

Carles Mir (Barcelona, 1948) publica Els cines de la meva vida: Barcelona 1950-1970, recompte de com era el cinema en aquelles dècades i com certes pel·lícules li van marcar per a tota la vida. Mir ha treballat de comentarista cinematogràfic per a diverses publicacions, emissores de ràdio i, els últims vint anys, per a BTV, la televisió de Barcelona.

Diu que per poc no va néixer en un cinema.

La meva mare va trencar aigües al cine Astorias, del carrer París de Barcelona. Va anar corrents a casa i jo vaig néixer abans que arribés la llevadora.

Ha anat al cinema tota la vida?

A casa meva érem molt cinèfils. Cada diumenge anava amb els meus pares a una estrena. Tenia molts cinemes a Barcelona! Els dijous anava al cinema de barri, on veia dues pel·lícules seguides.

Quines eren les seves pel·lícules preferides?

Moltes! A la meva infància, les pel·lícules d’aventures com Las minas del rey Salomón, o el Gran Houdini. Després dels catorze em vaig adonar que a més de Hollywod hi havia un altre tipus de cinema, europeu, al qual em vaig aficionar amb Truffaut. Ja a la joventut em vaig fer seguidor de Fellini i Berlanga, amb pel·lícules que havien estat prohibides per la censura.

Si n’hagués de triar alguna?

Vaig veure divuit vegades al cinema 2001: una odissea de l’espai.

Diria que el seu llibre és un rèquiem, un comiat o un desig que el cinema torni a com era abans?

Tornar a ser com abans, això és impossible. Però tampoc és un rèquiem, és com un llibre nostàlgic, de la nostàlgia de la meva joventut i infantesa. Jo era feliç.

Vostè, que ha estat un amant dels cinemes, avui dia ja no hi va?

No com abans. Vaig a la filmoteca, que és un cine, encara que no comercial. Fa tres sessions al dia, cada dia canviant de pel·lícula. També vaig al Renoir els dimarts que els més grans de 65 paguem 2 euros.

Ha visitat els cinemes de Girona? Què en pensa d’ells?

Recordo el cinema Truffaut, que encara existeix. És un dels més antics i visitar-lo és tota una experiència. 

Què s’ha perdut d’anar al cinema?

El ritual s’ha perdut. Abans era un ritu, on portaves el berenar o el sopar, entraves a les quatre de la tarda i sorties a les nou del vespre. Et veies el noticiari de reportatges on Franco inaugurava algun pantà, però també sortien notícies de cinema, que era el que a mi m’agradava. Anar al cinema era anar a veure un gran espectacle.

Es produeix més i avui les pel·lícules estan menys en cartellera?

Abans hi havia pel·lícules que es mantenien en cartell durant tot un any, com Lawrence d’Aràbia. Si no l’anaves a veure en aquell cinema no la veies, perquè fins al cap d’un any no passava a un altre cinema. Llavors hi havia autobusos que venien de tota Catalunya a Barcelona només per a veure la pel·lícula.

Què ha canviat en la manera de veure cinema?

Com diu Román Gubern, al pròleg del llibre, els cinemes abans eren grans catedrals i després es van convertir en petites capelletes. Ara ja no hi ha ni taquillera, hi ha una màquina o internet.

S’extingiran els cines en el futur?

El cine pateix una llarga agonia. Però encara resisteix!

Subscriu-te per seguir llegint