Pau Vidal: «La mera correcció és un mètode inútil, si no contraproduent»

El filòleg, escriptor i traductor Pau Vidal (Barcelona, 1967), presenta el proper dimecres 24 de gener, a les Voltes Educa de Girona, en un acte organitzat per ADAC i Plataforma per la Llengua el seu llibre 100 mots curiosos del català (Cossetània).

Vidal va confegir els Mots enreixats d’El País-Catalunya durant 25 anys, el primer crucigrama digital en català (al diari elnacional.cat, 2017-2020), i actualment elabora els Minimots diaris a Vilaweb. Una llengua és moltes coses. També una font de diversió i de gaudi.

Què el va portar a escriure el llibre? 

Una cosa tan senzilla com un encàrrec. Als que escrivim ens passa sovint, que les editorials ens en facin. Com que van ser els de Cossetània, uns editors que m’estimo molt, mira, endavant.

Quins criteris va seguir a l’hora de fer la tria dels mots curiosos en català? 

En realitat això depèn de la sensibilitat personal: a mi m’ho semblen quasi tots, de curiosos, els mots; en canvi hi ha qui no n’hi troba gairebé cap. Suposo que és per això, en part, que em vaig dedicar a estudiar la llengua. Sovint començo per l’etimologia, que és una caixa de sorpreses. Però com a verbívor també m’atrau molt la forma, que ha estat el criteri pel qual he triat paraules fascinants com «anoia», «borborigme», «cantimplora» o «merdícola».

S’ho devia passar molt bé. 

Pipa. De primera. De fàbula. De conya. De collons.

No es limita a esmentar el mot corresponent sinó que el documenta i el desgrana. L’estructura que segueix, però, és variable?

Sí, depèn de cada cas. Quan et mires de prop compostos com ara «paiformatge», per exemple (que és una planta), o «reientinc» (un ocell) t’activen pulsions diferents que si mires «estomacar» o «pitjora», que són derivats de termes molt corrents.

Ens en pot comentar alguns, escollits a l’atzar? 

«Desencondolir-se»...: rècord de prefixos. La bellesa de fer un puzle. «Costellut»: els sufixos són un mecanisme molt útil de creació de mots. «Grenyal»: incorporeu-lo urgentment! La manera catalana de dir al dente. «Paiformatge»: la fantasia al poder. Qui diria que això és una planta, oi? «Salv»: una mera curiositat: té l’extraordinari mèrit de ser l’únic molt català acabat amb V perquè els altres dos que arreplega el DIEC («av» i «leitmotiv») són manlleus. «Tocom» (riu). M’encanta. Una badada històrica dels lexicògrafs.

Una cosa que sempre és bona per a la llengua, i encara més per a nosaltres, és jugar

Ha tingut cura de posar-n’hi d’arreu dels Països Catalans...

És que si no, no hauria sigut un llibre sobre mots catalans.

Li agrada reivindicar els localismes. Sobretot els poc coneguts.

Més que els poc coneguts, els arraconats, els considerats «pagesívols». Forma part de la meva croada contra el dogma de la llengua estàndard com a únic model possible. L’expressivitat és fora de la norma, perquè la normativa és com el pinyol del préssec: una part petita del repertori verbal, i justament la més aspra, la menys sucosa.

N’hi ha algun, de mot, que hagi trobat especialment curiós?

«Pròssia», per exemple: és un localisme osonenc exclusivament oral, ni tan sols sabem com cal escriure’l. Però fa molta cara de llatinisme.

Quan li pregunten si una paraula és correcta, els respon que en busquin un derivat. És una bona estratègia, oi? 

És la que faig servir jo per a ajudar el parlant a ser més autònom, perquè l’experiència demostra que la mera correcció és un mètode inútil, si no contraproduent. El 99% dels corregits pel sistema tradicional tornen a cometre la mateixa pífia immediatament.

Continuï vostè mateix: la llengua catalana... 

Bufa, això és com l’autocompletador aquell de Google: ... és l’única que tinc, ... em fa patir, ... em dona vida. Te n’hi podria posar cinquanta mil. Una cosa que sempre sempre sempre és bona per a la llengua, i encara més per a nosaltres, és jugar. Si pot ser, a jocs de qualitat com els crucigrames. El Minimots de Vilaweb, per exemple. 

Subscriu-te per seguir llegint