Napoleó a la banyera

La trobada real entre Napoleó i el seu germà Josep en una petita fonda de Vitòria una nit de novembre de 1808 és el punt de partida d’Els Buonaparte, la tercera obra històrica consecutiva de Ramon Madaula com a dramaturg. Com en les anteriors, l’autor parteix d’un fet real del qual pràcticament no n’ha transcendit res per construir una comèdia que, més que abordar l’alta política, explota la relació entre dos germans que s’estimen i temen. Després de fer temporada a Barcelona, l’espectacle dirigit per Sílvia Munt arrenca la gira per Catalunya dissabte al Teatre de Salt.

D’aquella reunió històrica poques coses se’n saben. L’emperador havia viatjat fins a Espanya, on els exèrcits francesos acabaven de patir la primera gran derrota militar a la batalla de Bailèn, per estirar les orelles al seu germà, que havia fugit de Madrid, i convèncer-lo perquè hi tornés.

Madaula dibuixa una «batalla dialèctica i emocional» entre germans, com la defineix Sílvia Munt, que és l’excusa per descobrir dos personatges «injustament desconeguts, amb grans idees capaces de provocar grans desastres» i adonar-se de «com la competència entre germans, com has estat educat i quines inseguretats arrossegues influeix en la manera de fer i ser».

Sobre un gran mapa d’Europa que evidencia com eren dues persones que dominaven mig món, Munt col·loca Napoleó Bonaparte dins una banyera, un espai per a la intimitat que ens torna vulnerables per a treure tota la solemnitat als dos governants. «La pedanteria i el protocol queden fora, s’aparca el mite per despullar-los com dos nens petits», afirma Sílvia Munt, que s’ha centrat en «estirar la veritat fins a trobar el to amb un punt de farsa».

«Totes les inseguretats surten de la família i això és el que més m’ha divertit treballar, perquè tots som criatures amb carcasses grans. Sempre portem a sobre d’on som i d’on venim, i això fa que es barregi l’ideari i l’emoció. Els dos tenen un objectiu comú, convertir Europa en uns Estats Units europeus, però cadascú l’afronta des del seu tarannà, perquè la història es pot canviar a poc a poc o a la força», continua.

«Napoleó era un gran estrateg, però no un home amargat que tirava tirs, com ens han dit, tenia una vitalitat molt mediterrània. Estava més a prop de la màfia, anteposava la família a tot», assegura la directora.

En aquest sentit, apunta, acostar-se a Napoleó ha sigut un dels reptes del projecte: «hi ha molta biografia i, si l’estudies a fons, gairebé te’n pots arribar a enamorar tot i saber que era un assassí, un soldat que usava les persones per a la guerra».

A Els Buonaparte l’encarna Pau Roca, que ha hagut de buscar «el Napoleó que li naixia de dins a partir de la seva manera de ser», partint d’una «mirada obsessiva i passional per després jugar amb els matisos d’aquest italià enamorat de la vida i de la guerra».

Com que els assajos van coincidir amb l’estrena de Napoleón de Ridley Scott, Sílvia Munt no ha vist la pel·lícula fins fa poc, per evitar que la contaminés. «No crec que li hagi fet massa favor ni a Napoleó ni al mateix Ridley Scott, perquè no ha aprofundit. S’ha quedat amb l’anècdota i amb aquesta espècie d’amargament continu quan era una persona molt vital, si no, no hagués pogut fer tot el que va fer, cada dia tenia una idea nova», assevera.

El Teatre de Salt festeja els 25 anys amb quatre estrenes

Pel que fa a Josep Bonaparte, a qui dona vida David Bagés, per Munt és molt més que el Pepe Botella que ha passat a la història: «se l’ha ridiculitzat i pres per ximple, quan era una persona molt culte i molt diplomàtica, algú que tenia els mateixos objectius que el seu germà, que l’acomplexava, i que hi volia arribar d’una forma més pacífica».

El contrapunt el posa el mameluc Rustam (Oriol Guinart), l’esclau que servia Napoleó, que «es mira les coses amb la saviesa del supervivent».

Mentre Els Buonaparte gira pel país -continuarà fent-ho a la tardor-, Sílvia Munt treballa en el guió d’una nova pel·lícula que preveu rodar a finals d’any i ultima els detalls de Les mans, un muntatge amb text del gironí Llàtzer Garcia que s’estrenarà al festival Grec. «A mi cada vegada m’importa més fer coses que val la pena explicar, que siguin útils pel públic, per divertir-lo o fer-lo pensar, que sigui un acte útil més enllà de la glòria de la peça», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint