Sergi Pàmies: «A vegades penso que si hagués viscut més, hauria escrit menys»

«Escriure és una forma de prestació substitutòria de la vida: si tens una vida molt intensa i trepidant, dubto que et quedin ganes i energia per escriure. Si tens, com en el meu cas, una vida molt anodina i convencional, escriure no només és un recurs d’escapisme i de teràpia, sinó de creativitat en si mateixa. Tens el privilegi de poder-ho fer», assegura l’escriptor Sergi Pàmies (París, 1960). «A vegades penso que si hagués viscut més, hauria escrit menys», resumeix. L’autor barceloní, un dels grans noms de la narrativa catalana de les darreres dècades, inaugura aquest dijous la desena edició del festival Mot, la cita literària d’Olot i Girona, que enguany està dedicada a l’autoficció i comptarà amb autors com Éric Vuillard, Enrique Vila-Matas o Claudia Durastant.

«Encara no sé què és l’autoficció», afirma l’escriptor sobre l’etiqueta inventada a la dècada dels setanta per definir la literatura que es crea a partir de l’experiència pròpia. Pàmies prefereix parlar de la literatura del jo, «una literatura ancestral en què la visió del món es desenvolupa a través de la mateixa mirada de l’escriptor, com, d’altra banda, és lògic».

Cinc anys després de la publicació de L’art de portar gavardina, Pàmies va teure l’estiu passat un nou recull de narracions, A les dues seran les tres (Quaderns crema), amb una desena de relats amb ressonàncies autobiogràfiques.

Un festival Mot dedicat al jo

O més aviat, amb ecos més explícitament autobiogràfics, perquè sempre ha treballat amb les vivències personals per fer-ne ficció. «Crec que als primers llibres no era explícit, però sí que hi estava implícit, ho feia a través de la inventiva i la imaginació», explica. Amb els anys, els referents s’han tornat més evidents: «els referents i l’experiència viscuda són el material amb què treballo, però jo faig ficció, sempre m’estic movent amb material real per transformar-lo».

«L’escriptura és un procés de transformació per crear una veritat que es desenvolupa en el pacte màgic entre el lector i l’escriptor, tenim un marge per crear una realitat alternativa compartida en què els codis de la versemblança s’imposen sobre els de la realitat. Que surtin més coses que aparentment són jo de forma explícita no vol dir que quan faig un conte més fantasiós no sigui igualment biogràfic. Tot el que imagino és tan jo com allò que visc», continua.

Tot el que imagino és tan jo com allò que visc

«Treballar amb la matèria pròpia té un punt de terapèutic, però també ho té quan escric sobre un àngel de la guàrdia. Escriure en general és terapèutic, el material ja va per barris. En el meu cas, tan terapèutic és inventar com recrear o transformar l’experiència viscuda en un relat», indica.

Tot i que «hi ha alguns episodis anecdòtics que són com el menjar ràpid, de combustió accelerada», Pàmies en general prefereix tenir una certa perspectiva per reconstruir i recrear els fets, no com els va viure, sinó com li agrada recordar-los o inventar-los per escriure’ls.

«La distància del temps afegeix el component transformador de la memòria: quan fas servir la memòria com a gasolina literària, no només transforma sinó que crea una nova realitat, per això penso que sí que és important deixar passar un temps per explicar segons què», diu l’autor de La gran novel·la sobre Barcelona.

Remarca, això sí, que la seva mirada retrospectiva parteix de la memòria, no de la nostàlgia: «a vegades se’m pot escapar un bri de nostàlgia, però li tinc certa mania, perquè és com una pornografia de la memòria».

Sergi Pàmies obrirà dijous el Mot amb la conversa La identitat del jo (Sala el Torín, 18.00), amb l’editor Jordi Cornudella i el professor de la Universitat de Girona, Xavier Pla, comissari del certamen. Serà el tret de sortida per a tres dies de literatura a Olot amb autors com Marta Marín-Dòmine, Claudia Durastanti o Héctor Abad Faciolince, abans de saltar la setmana vinent a Girona, de dijous a dissabte, amb Enrique Vila-Matas, Julià de Jòdar, Gabriela Wiener o Éric Vuillard.

Subscriu-te per seguir llegint