«Hem de distingir l’heroi del simple ‘hooligan’»

Sebastià Alzamora ha estat fa uns dies a Girona per presentar el seu nou llibre, «El federal», on novel·la la insurrecció de dos mil homes a la Bisbal d’Empordà el 1869 contra la corona espanyola. Els protagonistes són el revolucionari Pere Caimó i la primera sindicalista catalana, Isabel Vilà.

Com s’interessa un mallorquí pel que va passar a La Bisbal al segle XIX?

M’ho van explicar. Als novel·listes ens sol passar que algú et diu «sé una història que serviria per a una novel·la».

I sol ser una merda d’història...

Exacte. Però a vegades val la pena, i aquest va ser el cas. M’ho va explicar un descendent directe de Pere Caimó. D‘entrada no em va semblar que fos una novel·la, però un dia em va acompanyar a l’arxiu històric de Sant Feliu de Guíxols, per veure la documentació que s’hi guarda sobre aquests fets i personatges. Un arxiu que em va semblar una petita meravella, per cert.

Bon lloc per a capbussar-s’hi.

El seu director, molt amable, no només em va ensenyar el que hi guarden, sinó que més tard em va fer enviar per email tot el que tenen sobre en Pere Caimó.

Li van donar la novel·la gairebé escrita, Alzamora.

La feina de documentació i recerca, que sol ser llarga i feixuga, la vaig fer en una tarda. A mesura que anava llegint-ho, anava veient la novel·la.

Un govern sempre abusa del poder, i no em refereixo només al segle XIX?

Sempre en té la temptació. De fet, la cita que encapçala la novel·la diu «Per quins mitjans podem evitar que el govern abusi de les seves potestats?»

Es pot evitar, això?

Ho hem d’evitar. No sé si es pot, però no ens hi hem de resignar. Perquè els governs tenen maneres subtils d’abusar del poder. I també en tenen maneres brutals. La novel·la no deixa de ser un enfrontament entre idealistes i reaccionaris. De fet, tota la història de la humanitat és això.

Quan és legítim aixecar-se contra un govern?

Quan el govern és injust. El problema és que això sempre és discutible, perquè l’acció que per uns és injusta, per a d’altres és justa. Ara bé, si algú té la constatació que se li vulneren o trepitgen drets, aixecar-se és legítim. Després cal veure com és aquest aixecament.

Un estat té molt poder: qui s’aixeca ha d’estar disposat al sacrifici?

Aquesta discussió apareix a la novel·la. En Pere Caimó no tenia un esperit bel·licós sinó negociador, i intenta dissuadir els revoltats. No ho aconsegueix i s’hi suma, però advertint-los que molts no tornaran. Al final, darrere d’aquella revolta hi havia personatges amb interessos particulars, que movien els fils.

Passa a totes les revoltes?

Acostuma a passar. N’hi ha que es posen al davant i sovint s’enduen les garrotades. I d’altres especulen per darrere.

Queden polítics d’una peça, que posin el poble per davant seu?

Probablement sí. Però avui és molt difícil posar la mà al foc per l’honestedat de ningú. Els personatges de la novel·la són honestos i de conviccions fermes perquè està situada al segle XIX. Si fos al segle XXI, segurament ho explicaria d’una altra manera (riu).

Em fa pensar en el procés català...

Són constants que es produeixen a totes les revoltes. La discussió de fons és la mateixa: la configuració de l’estat espanyol. I també l’encaix de Catalunya dins d’aquest estat, si és que n’ha de tenir. La discussió era com la d’ara: el conflicte Catalunya-Espanya i el conflicte d’Espanya amb ella mateixa: el de l’Espanya progressista contra la retrògrada. Hi havia debats plenament vigents avui, si algú hi busca paral·lelismes amb el nostre temps, no haurà de forçar gaire la lectura.

La diferència és que avui hi ha poca gent disposada al sacrifici?

Probablement. Avui vivim millor, però jo no en faria un retret, és en bona part és gràcies a aquells revolucionaris. La història de la humanitat és una història de millores. I després costa renunciar-hi, quan algú viu bé, li costa despendre’s del benestar. Jo el primer. Hem de distingir l’heroi del simple hooligan.

Anava a dir que és bo que els joves aprenguin història amb novel·les, però a les presentacions no hi ha joves.Em consta que molt joves llegeixen. Una altra cosa és que vinguin a les presentacions d’autors que tenim una edat i ells perceben com a vells, per més que ens pesi (riu). Dubto que quan tenia vint anys, jo hagués anat a una presentació meva. Una altra feina tenia (riallada).

Subscriu-te per seguir llegint