Albert Carol i Marta R. Gustems seduïts per la sensualitat del mar

Els camins creatius del poeta i la pintora conflueixen en el poemari «El desig d’ofegar-nos». El llibre, que fusiona poemes i il·lustracions, es presenta el 18 d’abril a la biblioteca Carles Rahola 

La il·lustradora Marta R. Gustems i el poeta Albert Carol Bruguera, a Calella de la Costa.

La il·lustradora Marta R. Gustems i el poeta Albert Carol Bruguera, a Calella de la Costa. / Xavier Serrano

Cristina Vilà Bartis

«Quan tothom dorm a casa, escric». És en aquest temps de silenci quan el bibliotecari amb ànima i mirada de poeta, Albert Carol Bruguera (la Bisbal d’Empordà, 1980), va teixint versos que després comparteix a les xarxes. Versos breus que, fa un temps, van atraure l’escriptora, pintora i il·lustradora Marta R. Gustems (Barcelona, 1976) qui va proposar-li acompanyar-lo en aquest viatge iniciat com «un divertimento», però que ha culminat en la publicació del poemari el desig d’ofegar-nos que presenten el 18 d’abril a la biblioteca Carles Rahola de Girona.  

Allò que, ben segur, va fer confluir els mons d’Albert Carol i Marta R. Gustems va ser adonar-se que compartien «un univers comú molt sensorial, tant dels sentits com de la sensualitat». Gustems reconeix que, en llegir aquells versos, percebia quasi la seva pròpia veu, i això va fer que tot fos senzill.

«Tot va començar com un joc», rememora el poeta. Al llarg d’un estiu, el del 2021, van néixer els poemes de Carol, «fets d’instint i sense revisar massa» mentre Gustems anava transformant-los en taques d’un blau que convidava a capbussar-s’hi. Aquell estiu el van tancar amb una vuitantena de poemes i una trentena llarga d’il·lustracions. Aleshores, van dipositar l’esperança de fer alguna cosa amb tot aquell material i, després d’esporgar-lo, van moure-ho cercant editor. 

Era el 2022 i Pilar Blasco de Trípode va respondre. Volia apostar-hi i, a més, estrenar col·lecció, «Poesia&Imatge». Els tempos editorials, però, han fet que sigui ara quan el poemari, delicadament editat i esdevingut quasi un llibre-objecte, vegi la llum.

Ambdós creadors descriuen el desig d’ofegar-nos com un «poemari de sensacions, conjunt de sal i pell». I és que «sensacions i instint» han estat la base de tot el procés on han confluït «sentiments, sensualitat i un pèl d’erotisme no excessivament buscat, sinó fruit de les imatges amb les quals juguem i d’aquest blau suggeridor», afirma Carol. 

Com en el seu primer poemari, regalimant tinta entre el tu i jo (Vitel·la, 2019), l’autor repeteix estil, renunciant a títols i majúscules, trobant en la brevetat i la paraula justa el seu recer i fent prevaler el ritme i la musicalitat que no la rima -són de vers lliure- per crear «poemes líquids» que conviden el lector a llegir fluidament tot submergint-se dins un mar profund d’emocions i sensacions. 

«És baixar fins al fons d’alguna cosa, internament, el mar com a símbol, un lloc on no sentim res, estem bé, aïllats, però també és un endinsar-se en nosaltres mateixos, en l’altra persona a través d’aquest diàleg de desig». Al darrere, admet, hi ha «la voluntat del poeta d’escriure alguna cosa transcendent, que neix del jo». També d’empènyer el lector a capbussar-se i tornar a emergir «ple de sal i amb desig de vida, d’amor i sensualitat».

Albert Carol és honest quan, dins un poema, confessa: «Tot el que escric, ho havia llegit abans». Ell és un àvid lector, ho és des que té memòria. «Qui pot escriure i pretendre que allò es converteixi en alguna cosa més, sense haver llegit, seria com si volgués fer una porta sense que ningú m’hagi ensenyat a utilitzar cap eina. No pot sortir bé», argumenta. De fet, moltes lectures li generen profunda admiració i, al mateix temps, la necessitat íntima d’escriure. En el seu cas, els seus poemes tendeixen a cercar volgudament la comprensió del lector, «que li arribi ràpidament i se senti identificat o no». Ell s’allunya de la poesia críptica, metafòrica i farcida d’imatges que, sovint, aixequen una barrera entre el lector i el poeta «que no busca ser entès, sí suggerir».

Per a Carol, la poesia ja «no és un passatemps». Admet que així va néixer, però ara ha esdevingut «una necessitat, una part de mi». És per això que continuarà escrivint, «perquè vull viure poèticament sabent que vaig creant i fent coses». I si es publica, «serà un nou regal». «Mai he sentit ansietat de publicar i, en aquest cas, ha nascut de forma natural, com un compartir artístic amb la Marta que és molt intensa i generosa», explica Carol qui no amaga l’admiració que sent també per l’obra poètica d’ella que «m’ha servit per retroalimentar-me»

Oportunitat de creixement

En el cas de Marta R. Gustems, va ser dissenyadora de moda durant dues dècades fins que es va adonar que família i feina no seguien el mateix ritme. Aleshores va retornar a la il·lustració i el dibuix, món que havia abandonat. Després d’uns anys «d’estar envoltada de llibres» es va animar a escriure i ja té uns quants volums publicats, com els relats eròtics de Lluenta, que acaba de publicar amb Edicions de la Ela Geminada, i el llibre-objecte La tela en coautoria amb Oriol Canosa, exercici que també ha repetit amb Carol. «M’agrada molt treballar a quatre mans, és una cosa molt natural i intrínseca en mi, és una manera també de créixer i anar a llocs que potser no hi aniries sola», reflexiona. 

Aquest diàleg de tu a tu amb Albert Carol, a més, ha estat l’oportunitat d’explorar nous estils allunyant-se de la figuració i endinsant-se, per primer cop, en l’abstracció. Ho ha fet partint de la filosofia de la tècnica artística oriental, el sumi-e, que li ha permès, prèvia una reflexió, «traslladar la imatge que li suggeria el poema en quatre pinzellades». Pinzellades que esdevenien una taca, però que contenien emoció i instint.

Gustems no amaga la incertesa i la dificultat que li generava crear sense els límits de la figuració, tot i que li va servir per reconnectar amb el seu pare, mort fa uns anys i qui també havia pintat abstracció. «Cada taca», assegura, «és un món» i malgrat que l’atzar ha estat present en la creació, també hi ha hagut moltes baixes fins a trobar «la taca perfecta» que inunda la retina de formes i tonalitats d’un blau que ens apropa al mar i que unifica «vers i imatge».

Subscriu-te per seguir llegint