La tribu de Bach

L'elegància, el recolliment i la idea de la tribu com a refugi contra les turbulències suren a Highlands, el darrer muntatge de Mal Pelo centrat en Bach. La companyia de Celrà ha dedicat una tetralogia al compositor alemany, un projecte de llarga durada que va tancar el 2021 amb l’estrena d’aquest espectacle, que s’ha anat reformulant amb el temps, girant arreu d’Europa, i que encara té molta vida al davant, com va demostrar diumenge al Teatre El Jardí de Figueres. «El vam veure fa anys al Mercat de les Flors i hauríem repetit l’endemà mateix», deia algú a la platea abans de començar.

Vuit ballarins en escena, encapçalats per Pep Ramis i María Muñoz, les ànimes de Mal Pelo; més quatre músics i quatre cantants emprenen a Highlands un viatge cap a allò desconegut. Només els guien les paraules de John Berger, Erri de Luca i Nick Cave i la música, sobretot de Bach, però també d’altres compositors com Arvo Pärt, Händel, György Kurtág o Purcell.

Com una bandada, els setze intèrprets avancen i reculen per un quadrilàter delimitat per pedres en suspensió on es projecten imatges en blanc i negre de grans paisatges nevats o d’un cavall blanc que galopa buscant la llibertat mentre ressonen textos en català, castellà, anglès i italià. «A vegades és difícil trobar el lloc», insisteix Ramis durant la peça.

Amb moviments a estones bruscos i d’altres de gran delicadesa poètica, els ballarins formen una comunitat i es relacionen amb la música en directe dels quartets instrumentals i vocals, part activa de l’espectacle que es mou per l’escenari dalt de plataformes o des d’una talaia de fusta, una cadira elevada que podria recordar les dels jutges del tenis o els socorristes de platja.

«Estem farts de veure les coses tal com són», crida el ballarí Miquel Fiol davant d’un públic emmudit per l’atmosfera que crea Mal Pelo, la companyia gironina més internacional, a força de contrastar la bellesa del seu món i l’horror del nostre.

«Sents el soroll de la guerra? Quina? Una, sempre n’hi ha una», es lamenta Pep Ramis, capcot. I la realitat, fora el teatre, s’entesta a donar-li la raó.

Subscriu-te per seguir llegint