«Una vida humana són pocs mil·límetres d’una estalactita»

Durant gairebé set anys, la coreògrafa i artista cíborg Moon Ribas ha dut implants al cos que la connectaven a sismògrafs i li feien sentir qualsevol moviment de la Terra. Aquest sentit sísmic, com l’anomena, amb què va alterar la seva percepció de la realitat per notar el moviment més universal, el del planeta, li va servir de base per crear diverses propostes artístiques i ara fa un pas més duent-lo directament a la pell de l’espectador al festival Sismògraf d’Olot. «Amb aquest nou sentit, la Terra és la coreògrafa de les peces i jo el seu canal, una intèrpret», explica Ribas, que amb Quim Girón serà aquest dijous i divendres al festival d’arts vives d’Olot amb Sota terra, un espectacle que fa percebre al públic en carn pròpia les vibracions sísmiques per reflexionar sobre la relació ambivalent que tenim amb el subsol.

El Sismògraf convidarà a fer d’explorador cíborg del subsol i a veure envasar persones al buit

Equipat amb polseres que vibren amb l’activitat sísmica d’arreu del planeta i amb llums frontals, l’únic element d’il·luminació de la proposta, el públic està convocat de nit als Tossols per gaudir d’una peça que explora els paisatges sota terra i converteix l’espectador en un explorador cíborg.

Sota terra és fruit d’un projecte europeu, Stronger Peripheries, que relacionava Mataró i Càller, a Sardenya, dues ciutats amb molta activitat subterrània: a la primera hi ha una seixantena de grutes excavades sota les cases que formen un gran laberint invisible des de la superfície, i la segona, és plena de coves i mines. 

«Aquestes dues realitats van ser el punt de partida per un espectacle que proposa reconduir la mirada horitzontal dels humans cap a la verticalitat, a saber què passa sota els nostres peus», explica la meitat d’aquest duet artístic habitual del Sismògraf, un festival amb qui coincideixen amb «les ganes d’obrir la ment per fer-nos adonar que els humans no som el centre del món».

Enterrar el més preuat i odiat

«El subsol és un ambient molt proper i alhora molt desconegut, hi tenim una relació molt contradictòria: hi enterrem el que més estimem, els nostres éssers estimats i els tresors, però també tot allò que no ens agrada i volem amagar», explica Moon Ribas.

El procés de creació va involucrar espeleòlegs, arqueòlegs i geòlegs, però és Ubaldo Sanna, un espeleòleg que va descobrir una cova a Sardenya fa mig segle, qui exerceix de fil conductor d’una peça que, a més del moviment, la dansa i la veu, juga amb la música de Joan Cot i dues corals de Catalunya i Itàlia. 

«El nostre protagonista té una relació molt poètica amb la terra: diu que la gent s’imagina monstres dins la foscor de les coves i, en realitat, tenen la seva pròpia llum», explica l’artista, que afegeix que, a través de la seva veu, Sota terra també proposa «fer un viatge cap a un mateix» i relativitzar el temps amb una immersió cap a un món de foscor i pau interior.

«Quan els humans deixem de mirar-nos a nosaltres mateixos, ens adonem que hi ha altres maneres d’existir: en la immensitat del temps geològic, una vida humana són pocs mil·límetres d’una estalactita», afegeix Ribas. 

Subscriu-te per seguir llegint