Rosa Font imagina la natura com a refugi en el seu retorn a la novel·la

L’empordanesa Rosa Font Massot (Sant Pere Pescador, 1957) s’ha bolcat sempre en la poesia, però quan una història l’«arrossega», la converteix en novel·la. Després de debutar en la narrativa amb la novel·la juvenil Envia’ns un àngel (1999), en els darrers vint anys ha sentit aquesta necessitat en dues ocasions, amb L’ànima del freixe (2003), que partia del dietari del seu besavi a la Guerra del Rif, i La dona sense ulls (2014), moguda per la impressió que li va causar la pintura d’Ángeles Santos Torroella. Una dècada després hi torna amb Un bosc infinit, editada per Proa, que relata la història d’un nen de deu anys que fa servir la natura i la imaginació com a refugi per subsistir en l’ambient opressiu i violent que viu a casa, en un petit poble a l’Empordà de principis dels setanta.

«Jo em sento més poeta, sempre que he fet una novel·la és perquè alguna cosa m’estira. Necessito un tema o un personatge que m’arrossegui per escriure», assegura Rosa Font, autora d’una extensa obra poètica traduïda a l’anglès, el francès i l’italià i reconeguda amb els màxims guardons en català, com el Carles Riba, l’Ausiàs March, el Cavall Verd i el Rosa Leveroni.

El que l’ha atrapat aquesta vegada és el protagonista d’un dels monòlegs que escrivia quan, a més d’ensenyar llengua i literatura catalana en un institut de secundària, també impartia classes de teatre. «Un d’aquests monòlegs era el d’un nen, un personatge que em despertava molta tendresa i al qual m’he agafat per anar construint la seva història», explica sobre el relat que ha anat escrivint, amb intermitències, els darrers quatre anys. 

El valor de les coses petites

Aquest nen és en Martí, fill d’una família de pagesos d’un poble de l’Empordà abans de l’eclosió turística. Viu sota l’autoritat d’un pare caçador i violent, amb la companyia del germà gran i d’una mare absent, víctima del primitivisme del marit. 

En aquest ambient hostil, sobreviu gràcies a la seva imaginació i els elements de la natura, arbres, ocells i aigua amb què edifica un món màgic que li serveix «com a antídot contra el dolor de la vida», fins que alguna cosa empeny la família a fugir del poble i ocultar-se en una ciutat petita.

La cura per la llengua a l’hora de construir imatges de gran bellesa de la poesia de Rosa Font és ben present al llibre a través de la veu innocent d’en Martí. «És un repte, però no em puc allunyar del món de la poesia, l’elaboració del llenguatge i aquests móns imaginaris», afirma l’autora, que té dos poemaris nous enllestits.

L’escriptora situa la història d’Un bosc infinit a l’Empordà de principis dels setanta, en un poble que ha batejat com a Riuvell, que remet als escenaris de la seva infància a Sant Pere Pescador sense dir-ho, perquè ha volgut ser fidel a la realitat del paisatge, però no dels personatges que l’habitaven.

Sí que ho és, però, a l’ambient, allunyant-se de la mitificació del món rural que fan els urbanistes. «Hi ha la voluntat d’explorar les interioritats més amagades de la ruralitat i dels qui hi viuen: en un poble tothom es coneix, però no només hi ha el personatge bonhomiós que a vegades ens imaginem», apunta.

La primera presentació d’Un bosc infinit serà el 5 de juny (19.00) a la Fundació Valvi de Girona.