El crim del carrer del Vern

Abans, fa uns anys, quan no hi havia turisme, el carrer del Vern era un forat sòrdid per on a penes hi passaven quatre beates que anaven a missa al convent de la Mercè i que, quan arribaven davant la verge que hi ha on comencen les escales, se senyaven en un gest mecànic de pregar a la mare de déu perquè les protegís de no relliscar i trencar-se la crisma a l’escalinata de pedra antiga i lluent que s’enfila fins a l’església. Però el paio que ara jeia damunt l’empedrat xop del carrer no havia lliscat, a aquell l’havien empès; allò ho veia fins i tot el municipal Narcís Riera, que custodiava el cadàver i intentava evitar sense èxit que els badocs s’hi aturessin i els guiris s’hi fessin selfies. Eren altres temps, ves. Les beates havien estat substituïdes per forasters de calça curta, els dos antres que hi havia en aquell carreró curt i fosc s’havien convertit en una botiga de bicicletes i uns apartaments turístics i el català pobletà que se sentia pertot havia mutat en un anglès d’origen indeterminat.

Tot i que plovisquejava, que eren quarts de nou del vespre d’un dimarts qualsevol de febrer i que feia una fred que pelava, un fiambre sempre crida l’atenció, i més en una ciutat petita com Girona, pontificava l’agent amb l’aire d’autoritat que li donava l’uniforme a un grup que sortia del centre cultural.

El mort, perquè tot i que estava bocaterrós es veia que era un home, duia una jaqueta de pell negra que s’anava tenyint de roig per una sagnia espessa i grumollosa que li brollava de la closca, gairebé just del punt on li sortia un remolí de cabells rebels. La sang lliscava lentament per damunt la napa fins que, acumulada en un plec que feia una petita represa, queia gotejant damunt les llambordes del paviment formant un bassiol llord on lluïa la llum tísica de l’únic fanal de la contrada. Perquè els locals del carrer del Vern havien canviat, la gent que hi passava també, però la tètrica il·luminació restava immutable des de l’època de don Pedro Ordis, alcalde per la gràcia de Déu i del governador civil.

Els vianants tafaners s’atansaven amb morbositat al cadàver més del que el policia local volia. Miraven sense veure-hi res i mormolaven tota mena de conjectures apreses a les sèries de Netflix i als episodis de CSI. Fins que una d’elles va fer un esgarip que va fendir la nit i es va escampar pels carrerons del barri vell.

- Però si és en Camil Llerí.

Tot i la sinistra foscúria de l’enllumenat públic aquella cinquantina de mirada pansida i faltada d’una sessió urgent de perruqueria, va reconèixer de seguida la figura de l’escriptor que una estona abans els havia estat fent una xerrada sobre novel·la negra. Es va descordar l’abric per agafar aire, però no va poder evitar caure en rodó.

 - Només em faltava aquesta -va rondinar el municipal mentre tocava el xiulet en un intent desesperat d’apartar l’allau creixent de curiosos.

*

- Ha estat un ciclista que l’ha empès, segur. Són una colla de criminals i Girona n’està infectada -insistia un dels acompanyants de l’esvanida alçant la veu per damunt del guirigall que s’havia organitzat.

- Qui és aquest? -va preguntar un sots-inspector de Mossos acabat d’arribar.

- Un bon ciutadà que vol col·laborar amb les forces de l’ordre -va respondre el municipal tot quadrant-se.

En Robert Sistrell (deu anys a l’àrea d’investigació criminal) va deixar anar l’esbufec malhumorat, de qui s’ha trobat massa vegades amb tota mena de grillats col·laboracionistes: uniformats, civils i amb bloc de notes. Sense anar més lluny, al clatell ja hi tenia enganxat en Lleó Pi, àlies Trotski, redactor del Diari de Girona. Li notava l’alè de carajillo.

- No hi ha res per tu -va lladrar apartant-lo amb el braç com el sant patró foragita les mosques.

- Troben mort a Girona un dels autors de novel·la negra més populars d’Europa i em dius que no hi ha res? Sistrell, estàs a la parra.

Un volia saber i el que havia de saber no en tenia ni idea, o sigui que la conversa no va donar per gaire. El jutge va arribar maleint els ossos a qui l’havia fet deixar la partida, els de la científica van escampar pólvores de les seves per tot arreu, el municipal va fer més nosa que servei i en Sistrell va tafanejar una estona fins que es va convèncer que: a) al paio aquell l’havien matat i b) com que no llegia novel·la negra, no en tenia ni idea de qui era el tal Llerí.

La tercera constatació va ser que hauria trigat molt menys si hagués tornat caminant a la comissaria que no pas amb cotxe. A Girona tothom du l’auto enganxat al cul tothora. Un cop al despatx li va posar un missatge al seu amic Josep Ramon, inspector a la comissaria de les Corts de Barcelona i aficionat a les novel·les de polis, i va buscar a la Viquipèdia. En Trotski tenia raó, el paio era important.

- Joder. Què ha de venir a fer a Girona un paio així? -va remugar.

*

Entre la xapa del seu amic i la notícia del Diari, l’endemà va saber amb detall qui era el mort, què havia vingut a fer a Girona i a què dedicava el temps lliure, que diu el poeta. En Camil Llerí era un milanès que escrivia unes novel·les protagonitzades pel comissari Vicco, un tipus d’entrada arrogant, però que darrera l’altivesa hi amagava un home insegur i poruc a qui feia aprensió fins i tot agafar l’arma.

- Quin paio. I per què es feia policia? -va preguntar el sotsinspector.

- Això ho sabràs quan llegeixis la primera novel·la de la saga -li va dir en Jordi Gispert, de la 22.

I el llibreter li va endossar tres títols d’en Llerí i el va enviar a casa a llegir, «que fa bé fins i tot a la policia», li va etzibar. Però a la pàgina 15 es va quedar fregit a la butaca i, en despertar, va buscar a Filmin una sèrie basada en les novel·les del finat.

Efectivament en Vicco era un home de dues cares. Fatxenda i superb a la feina i cagat de por quan s’havia d’enfrontar a un fill abduït pel TikTok, una ex atacada dels nervis o una rossa que el feia anar per on volia. A les tres de la matinada s’havia empassat la primera temporada i continuava sense la més lleu sospita de per què el podien haver mort. Qui vol matar un escriptor?

Va fullejar el programa d’un festival de literatura que era el motiu pel qual en Llerí era a Girona. Havia de participar en una taula rodona sobre novel·la negra del sud d’Europa amb en Franco Melanzana, un altre italià amb qui en Llerí havia publicat un parell de novel·les escrites a quatre mans quan eren joves i començaven. Es va preguntar què tindria la novel·la negra del sud d’Europa que no tingués la del centre? A la Llombardia maten diferent que a Baviera? No li quedava més remei que anar al festival, a veure si en treia alguna cosa.

*

El dissabte a migdia era una hora més idònia per fer el vermut que no pas per escoltar una letàrgica conversa sobre la por que, davant l’evidència que la novel·la negra del sud no és tan diferent a la del mig o a la de costat, va ser en el que va derivar la taula rodona. El sotsinspector va prendre notes i, en acabar, es va posar a la cua de fans que sospiraven per una signatura del seu ídol.

- A qui el dedico? -li va preguntar l’escriptor quan li va tocar el torn.

- A en Joan sense por -li va etzibar en Sistrell.

- N’està segur?

- Tant com que vostè va matar Camil Llerí -va dir mostrant la placa.

- Fora de les novel·les jo no he matat mai ni a una mosca.

- Menteix. Vostè mateix s’ha delatat a la taula rodona. Està enregistrat.

- Demostri-m’ho.

- Ha esmentat tres vegades que la por és un mecanisme per defensar-nos dels perills. I ha dit i repetit que la literatura ens permet enfrontar-nos a les nostres pors sense prendre mal, «no com li ha passat al pobre Llerí», ha reblat.

- I amb això què pretén demostrar?

- Què vostè va anar a trobar en Llerí quan sortia de la casa de cultura on havia fet una xerrada. Segons he llegit tenien un antic litigi pels drets d’autor de les novel·les que havien escrit junts. Vostè sosté que ell li havia estafat diners, un detall significatiu perquè vostè deu diners a una màfia de prestadors. Van discutir i, apocat com era en Llerí per les coses de la vida quotidiana, com el seu comissari Vicco, li va clavar una empenta que el va fer caure escales avall. Podien haver-se barallat a la plaça de Catalunya i no hauria pres mal. Però és lletja, és més literari el carrer del Vern. Ho entenc.

Vençut i mort de por, en Melanzana va cantar com un escolà.

*

- Encara no entenc que té a veure la por i la taula rodona amb el crim -va preguntar-li en Trotski amb cara de pàmfil.

- Res, però bé li havia de donar conversa -va respondre en Sistrell xarrupant l’escuma de la cervesa.

- I llavors, com has sabut com van anar els fets?

- Un sense llar que seia al pedrís de la Pujada de la Mercè esperant que obrissin a Càritas ho va veure tot. El director del centre cultural el coneix de veure’l cada dia. M’ha costat un parell de dinars a Can Marquès, però m’ho ha explicat.

- Però com vas sospitar d’en Melanzana?

- Aquest home viu aclaparat per la por. Deu diners a una màfia, el seu darrer llibre no es ven i HBO ha cancel·lat la sèrie basada en la seva trilogia Roma noir. Ell mateix ho va dir a la taula rodona: «la por és un mecanisme de defensa». I va ser la por la que el va empènyer a clavar una empenta a en Llerí. La resta ho van fer les escales de pedra mullades del carrer del Vern. Ell no el volia matar, però la por va ser més forta. No cal esbrinar qui ho va fer ni com, l’important és el perquè. És la conducta humana el que dona la clau d’un crim.

El periodista va perdre la mirada sobre l’Onyar i el Pont de Pedra. De sobte, Girona ja no li semblava tan idíl·lica. Un crim és un crim, per ben parat que estigui l’entorn.

(*) Periodista i escriptor amb setanta llibres publicats i uns quants premis i traduccions. La novel·la negra 'Tros' ha estat portada al cinema. ‘La musa de la plaça Reial’ és la seva darrera novel·la. Aquest febrer ha impartit un monogràfic sobre literatures policíaques a l'Aula d'Escriptura de Girona, i dissabte que ve participa a Olot al festival literari MOT.