Trenta anys d’«Enderrock»: de Sangtraït a Sílvia Pérez Cruz

El 14 de juny de 1991 continua marcat com el dia que va marcar un abans i un després per a la música en català. Per posar-hi una mica de context històric, era l’endemà que Tejero hagués abandonat Figueres després de vuit anys reclòs, complint la condemna per la seva participació al cop d’estat del 23-F, i fos traslladat a la presó d’Alcalà. Aquell divendres a les portes de l’inici de l’estiu va passar a la història perquè 21.104 persones van omplir com no s’havia vist mai el Palau Sant Jordi de Barcelona en un concert de rock català protagonitzat per Sangtraït, Sau, Els Pets i Sopa de Cabra, els quatre grups principals del moment. Tot i que alguns sospitaven que seria una fogarada passatgera, aquell «boom» no va tenir aturador i la música en català és, avui, més escoltada que mai.

Un parell d’anys després naixia la revista Enderrock, que precisament aquest Sant Jordi celebra el 30è aniversari, i a la vora dels 350 números publicats ha sigut testimoni de tot el que ha passat a l’escena musical catalana en aquestes tres últimes dècades. «Partíem del final del boom del rock català, quan es deia que allò havia estat subvencionat i que ja no existia, que s’havia apagat. Però la realitat era que hi havia més grups que mai, hi havia també festivals, i la nostra revista era una manera de demostrar que hi havia un públic per al rock i la música en català i que allò del Sant Jordi havia marcat veritablement una època», explica el director editorial del grup Enderrock, Lluís Gendrau, un dels impulsors de la revista que segueix als quioscos cada mes, però que, a més a més, s’ha diversificat amb la creació del concurs Sona9, dels premis Enderrock, l’edició de llibres i discos, i la participació en múltiples activitats culturals més relacionades amb la música. Gendrau té clar que «hauria sigut impossible» viure només amb la revista i que «era clau crear una xarxa de complicitats amb tota la indústria».

Era en aquest context, per tant, quan es va publicar el primer número de la revista l’abril de 1993, amb els empordanesos Sangtraït com a protagonistes. Curiosament, trenta anys més tard, l’edició 347 d’Enderrock, la que celebra les tres dècades, posa en portada una altra gironina, Sílvia Pérez Cruz, que estrena disc. Els grups i músics gironins han tingut una més que notable presència al llarg de tot aquest temps a la revista, ho confirma un Lluís Gendrau que apunta Sopa de Cabra des d’El carrer dels torrats com una de les bandes pioneres «que sorgien de circuits locals i alternatius, i també en alguns casos el moviment okupa». Després van anar-ne apareixent molts més. El director editorial d’Enderrock recorda que «al concurs Sona9, The Gruixut’s (curiosament, els intèrprets de l’himne del Girona FC) van guanyar i els Manel van ser segons.

En l’escena actual, Sílvia Pérez Cruz és una de les grans ambaixadores de la música catalana arreu del món. «Ara més que mai que el món ens escolta. Mai en la música d’aquest país i havia tanta gent escoltant la gent d’aquí, i parlant de la Sílvia, ve de l’havanera, de la percussió ibèrica, del flamenc que feia amb Las Migas, de Coetus… és una artista molt completa i per això la vam triar per a la portada més especial».

A més, apunta Gendrau, «les portades van lligades a l’actualitat. Som una revista cultural especialitzada en música i d’actualitat. En el primer número, Sangtraït era una banda que treia disc i aquella edició es va esgotar, la veníem en una paradeta a les Rambles. Dos dies després actuaven al parc de la Ciutadella. Des de sempre hem volgut fer una cosa lligada a l’actualitat i a la indústria musical. I trenta anys després, amb la portada de la Sílvia, volíem explicar que el món ens escolta, ella és una gran veu i publica disc aquesta mateixa setmana».

Tres dècades de música donen per a molt i per a Enderrock també han protagonitzat portades artistes com Lluís Llach, Adrià Puntí i Umpah-Pah «els vam anar a veure a Andalusia en un Espárrago Rock i vam fer un número amb el saltenc, Quimi Portet i Lluís Gavaldà», els banyolins Kitsch «un emblema de grup de culte, amb ells vam fer sessions fantàstiques», Clara Peya, Hora de Joglar, Mazoni, Teràpia de Shock o Els Amics de les Arts. La música en català no ha deixat de sonar en aquestes tres dècades, però ha evolucionat «radicalment» segons Gendrau. «Als anys 90, quan vam començar, dominava el rock català, que va morir a finals de la dècada, i després va néixer el pop de ciutat tipus Mishima, Antònia Font... al cap d’uns anys va venir el pop folk amb Els Amics de les Arts i Manel, i tot seguit el mestissatge, la fusió, amb Txarango, La Pegatina i tants d’altres. I encara si hem de sumar una nova generació estarem amb la música urbana. Això dibuixa molt bé que cada generació s’identifica amb una sèrie d’artistes coetanis. Fa 30 anys sortien 100 discos a l’any en català, i ara se’n publiquen més de mil. El país encara no és normal perquè estem al voltant d’un 30% de música en català, però l’escena s’ha consolidat», assegurava l’impulsor d’Enderrock en una entrevista al Diari de Girona el març passat, amb motiu del 25è aniversari dels premis que porten aquest mateix nom. Uns guardons que han consolidat l’Auditori de Girona com l’escenari de la gala d’entrega.

La revista especial del 30è aniversari recull 1.000 efemèrides del pop català i 30 articles d’opinió d’artistes, escriptors i periodistes de diverses generacions. La publicació estrena continguts i un nou disseny editorial, i a més ha programat per celebrar les tres dècades de vida un cicle de quatre concerts amb dotze artistes el mes de maig als Jardins de Palau Robert de Barcelona. La idea és que la commemoració s’allargui tot un any amb presentacions, un festival i una exposició. «Hem passat per moments molt complicats. Dependre de la publicitat, de les publicacions i de les vendes fent un producte cultura sobre música en català és un esport de risc, una travessia complicada», apunta Gendrau.

Ell mateix afegeix que «periodisme i música viuen temps difícils. Però poques publicacions culturals en català han fet 30 anys i, en el sector musical, segur que cap. La clau de tot és crear una trama de complicitats amb tota la indústria musical. Ens hem convertit en una referència, no només hem volgut saber que era novetat, hem fet reconeixements a grans figures de la història d’aquest país amb alguns reportatges antològics». Així, Enderrock en breu celebrarà els 50 anys del primer recital de Lluís Llach a l’Olympia, l’emblemàtica sala de París per la qual han passat diversos artistes catalans i que en el seu moment va donar refugi no només al músic de Verges sinó a d’altres protagonistes de la cançó com Raimon o Pi de la Serra. Per què ja de lluny la música en català havia aconseguit traspassar fronteres.

Subscriu-te per seguir llegint