La vivència d’un trasplantament en dos relats

Una narració que recull un procés «catàrtic» de superació i plasma els sentiments que giren entorn el procés d’un trasplantament de cor, d’una banda, i un relat poètic i intens que tracta amb espontaneïtat la vivència en primera persona, abans i després de rebre un fetge, per altra banda. A part de tenir un òrgan trasplantat, Marta Gubau i Laura Geli tenen una altra connexió que els uneix: totes dues han decidit relatar la seva experiència en un llibre per tal de deixar constància de l’agraïment «infinit» cap a la persona anònima que els ha donat l’òrgan.

Gubau (Girona,1974) relata a Tenim un cor per a tu la dificultat d’admetre «que estàs al límit de la vida i conscienciar-te que l’òrgan potser no arribarà a temps». Recull els sentiments i emocions que va anar experimentant mentre esperava, amb incertesa, rebre la trucada dels metges amb la notícia de l’arribada del cor i el moment previ i posterior a l’operació. Es tracta d’un llibre escrit a quatre mans que ha comptat amb la col·laboració de Mariona Visa, professora i Doctora en Comunicació Audiovisual de la Universitat de Lleida (UdL) i amiga personal de l’autora. Al llarg de dos anys, totes dues han compartit tot el procés de redacció i edició dels textos. «Cada setmana fèiem una entrevista a través de videotrucada i ho gravàvem, vaig reviure tot el que havia passat i hi va haver moments durs, bàsicament expressava com m’anava trobant anímicament; a partir d’aquí, vam fer un cribratge de tot el que vaig explicar i la Mariona hi va donar un sentit narratiu; també hi vam afegir fragments d’un diari personal en què expressava com em sentia en cada moment», concreta. Al final, també inclou un manual de consells de supervivència «aplicables a tothom», tal com manifesta.

La vida de Gubau és tot un exemple de superació personal, ja que s’ha vist afectada per diverses malalties, entre les quals hi ha un càncer, un ictus i finalment un trasplantament cardíac. «Em vaig curar del càncer però les conseqüències em van arribar al cap de vint anys, a través d’una cardiopatia severa al cor: durant uns mesos vaig pensar que la vida s’acabava, estava sota mínims i malgrat la medicació no tenia forces», recorda. Gubau era mestra de primària i vivia a Barcelona, de cop la seva vida es va aturar i va haver de tornar a viure amb els seus pares a Girona.

«Gràcies al gest del donant la vida m’ha donat una pròrroga, intento viure-la al màxim»

Marta Gubau

— Trasplantada de cor i autora de "Tenim un cor per a tu"

Un dels esdeveniments que recorda amb més impotència és quan li van diagnosticar depressió i realment no era això. «Va passar molt de temps fins que no em van detectar la cardiopatia i quan ho vaig saber se’m va obrir una porta d’esperança, tot i la gravetat de la situació», manifesta.

La lluita per a la supervivència és constant fins que arriba un moment que ho va canviar tot, quan en ple concert de Sopa de Cabra al Festival de Cap Roig, rep una trucada de l’hospital de Bellvitge per dir-li: «Tenim un cor per a tu». Aquella trucada va marcar un abans i un després. «Vaig haver de marxar corrents del concert, quan t’avisen tens una hora per presentar-te a l’hospital; quan estàs en espera, estàs pendent del mòbil 24 hores al dia i vaig estar així durant quatre mesos». 

L’operació va anar bé, tot i que era conscient dels riscos. Gubau pensa sovint en el donant, ja que gràcies al seu gest, la vida li «ha donat una pròrroga». «Al principi, quan feia poc que m’havia operat, vaig arribar a pensar que potser em canviarien els gustos i adoptaria els del donant, se’m feia estrany tenir un cor d’una altra persona, un òrgan tan simbòlic, però de seguida ja em vaig adonar que continuava sent qui era, estava sotmesa a molta medicació», bromeja.

Finalment, agraeix el suport que sempre li ha donat la família. «Des que em van posar en llista d’espera fins que em van trucar, vam intentar viure al màxim tant com vam poder. I distreure’m molt amb la família i els amics. L’entorn és molt important, notar el seu suport i els seus ànims». 

Editat per Pagès Editors, el llibre vol sensibilitzar sobre la importància de fer-se donant d’òrgans. Els beneficis de la venda van destinats a la Unitat de seguiment dels supervivents, de l’Institut Català d’Oncologia (ICO). El llibre, publicat el 2019, està disponible a les botigues físiques i per Internet. També està a la venda a través d’algunes associacions i fundacions. Algunes d’elles són l’Associació Bipolars i Aacic cor avant i la Fundació Jaume Arno. 

Relats amb essència

Els relats de Reinici, de Laura Geli, mostren la seva experiència més íntima, a través de narracions poètiques que s’enllacen en una sola peça i expliquen, de forma cronològica, les seves vivències reals amb un estil propi. 

Laura Geli (Banyoles, 1964) ho explica clarament a l’inici de la història. «Aquest llibre que teniu entre les mans vol ser una memòria escrita del llarg viatge que vaig emprendre sense saber-ho quan no tenia ni vint anys». Geli es refereix al diagnòstic d’hepatitis autoimmune que li van fer de molt jove. «Em van dir que el meu cos rebutjava el fetge i es tractava d’una malaltia molt rara, de fet, vaig ser la setena persona a Espanya amb aquest diagnòstic; em van començar a receptar medicació per evitar el rebuig, sobretot cortisona, i vaig poder fer vida normal durant pràcticament trenta anys», manifesta.

Geli ha tingut dues filles i admet que al llarg de la seva vida laboral ha treballat «de forma molt intensa». Era gerent d’una reconeguda cadena d’estilisme, càrrec que l’obligava a viatjar molt. «Ara faria les coses diferents, la cortisona em donava falsa energia i al final el ritme de vida que portava em va acabar passant factura». Quan va tenir 49 anys, notava que sortia de treballar més cansada del que era habitual. Li van fer proves i li van confirmar el pitjor dels pronòstics: el seu fetge havia dit prou i necessitava un trasplantament urgent perquè començava a tenir afectacions a altres òrgans. El llarg i difícil camí a l’espera d’un donant que no arribava va ser angoixant. «Arriba un moment que esperes que algú mori per a poder sobreviure i fins i tot estàs pendent de les notícies d’accidents i noves morts; en aquests moments et surt l’instint més primari com a ésser humà».

«Vaig estar tan malament que volia que tot s’acabés, fos amb la mort o amb el trasplantament»

Laura Geli

— Trasplantada de fetge i autora de "Reinici"

Geli va estar en espera durant vuit mesos, va perdre trenta quilos i va arribar a un punt en el qual pràcticament no es podia aixecar del llit. «Et trobes tan malament que vols que s’acabi d’una vegada, sigui en la mort o en el trasplantament», afegeix.

I la trucada que tant esperava va arribar un diumenge a la tarda. «Sempre estava amb algú, per si en qualsevol moment havia de marxar ràpidament cap a Barcelona, però just aquell dia estava sola i vaig haver de trucar perquè vingués una ambulància, el meu home va arribar just a temps», recorda.

L’operació va anar bé però, al cap d’uns mesos, el cos va començar a rebutjar l’òrgan i es va haver de sotmetre a tractament farmacològic. «La gent pot pensar que un cop t’han fet el trasplantament ja t’has curat però no és així; vaig intentar recuperar la vida d’abans i no vaig poder, el canvi de vida em va costar d’assumir i crec que vaig agafar una depressió, després de l’operació queden efectes secundaris», admet.

Actualment, col·labora activament amb l’Associació de Malalts i Trasplantats Hepàtics de Catalunya, als quals també destina els beneficis de la venda de llibre. Reinici només es pot comprar per Internet i a través d’algunes associacions, però d’aquí a pocs mesos es podrà trobar a les llibreries, ja que s’ha reeditat.

 Geli ja va començar a escriure quan esperava l’òrgan, l’ajudava a sentir-se millor, sempre li havia agradat i inclús va fer cursos de narrativa. «M’he expressat a través de la prosa poètica i he intentat transmetre els pensaments que vaig anar sentint abans i després de l’operació». Geli afegeix que les emocions que expressa són «universals» i n’hi ha de bones i dolentes. Com a peculiaritat, el seu germà, Jaume Geli, n’ha fet les il·lustracions. 

Finalment, totes dues coincideixen en la importància de fer més visible la donació d’òrgans, un dels motius principals pels quals han escrit els seus llibres. «Malgrat els múltiples entrebancs de la vida, és un recorregut impregnat de positivitat, d’amor, de força indescriptible i sempre amb la mirada i el pensament posat en tots els qui l’estimen i l’envolten. Penso que pot ser un suport per a tot aquell que passi un mal moment, que és útil per donar valor a la vida, i sobretot per poder reflexionar sobre la donació d’òrgans», explica Gubau. 

Per la seva banda, Laura Geli diu que «és bonic transformar i compartir vivències en bellesa, sigui a través de l’escriptura, la pintura o qualsevol forma d’expressió artística. Crec que tothom té una història per explicar i que potser pot ajudar una mica a altres persones», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint