«Res no és etern, ni tan sols Les Luthiers»

Jorge Maronna (1948) és l’únic fundador de Les Luthiers que continua en actiu; Roberto Antier (1963) s’hi va incorporar l’any 2015. En aquesta entrevista (feta per correu electrònic a través d’un qüestionari), els dos intèrprets argentins, Maronna en les primeres preguntes i Antier després, parlen de la història, el comiat i la repercussió de Les Luthiers.

Presenten un nou espectacle després de 14 anys, i ho fan per acomiadar-se dels escenaris… Sona a contrasentit, no?

Jorge Maronna: La pandèmia ens va obligar a endarrerir un parell d’anys la presentació d’aquest espectacle, que havíem començat a escriure el 2019. Quan a finals de l’any passat va arribar el moment de la seva estrena, i malgrat que Más Tropiezos... va ser molt ben rebut pel públic i la crítica, amb Carlos (López Puccio, l’altre membre més veterà en actiu) vam prendre consciència que res no és etern, ni tan sols Les Luthiers, i que la nostra edat començava a ser una raó important per pensar en un comiat un any després.

Quina és la fórmula per combinar amb èxit música culta i popular i humor culte i popular? Com es troba l’equilibri?

En els nostres inicis, cap a les èpoques del cor universitari, fèiem principalment paròdies de música clàssica; més tard vam començar a incloure gèneres populars i vam comprovar que eren molt ben rebuts pel públic; però si bé l’espectador mitjà coneix més un bolero que un oratori, en cada espectacle hem intentat no abandonar la música clàssica. Pel que fa a l’humor, crec que sempre hem tocat registres diferents, que puguin ser gaudits per un crític musical sever o per un nen petit.

Els ha costat molt prendre la decisió de retirar-se, o ja tenien ganes de deixar-ho després de tanta gira i tant recital aquí i allà?

Va ser una decisió difícil, perquè amb en Carlos hem viscut a Les Luthiers tota la nostra vida adulta; jo tenia dinou anys quan es va fundar el grup. Aquesta vida transhumant de Luthier no és la més descansada, però no tinc cap dubte que la trobarem molt a faltar.

Què ha suposat Les Luthiers per a vostès, i què creuen que ha suposat per al món de l’espectacle?

Les Luthiers ha estat i és una part central de les nostres vides; una escola de creació, de disciplina, de convivència, amb la qual hem crescut i amb la qual hem estat feliços. Per a la història de l’espectacle potser perduri com un grup únic, que va sintetitzar amb qualitat i originalitat diferents elements musicals, humorístics i teatrals.

Han triomfat en països molt diferents, quin és el seu secret per connectar amb públics tan diversos?

La llengua en comú no és prou raó per explicar que hàgim estat tan ben rebuts a tants països d’Hispanoamèrica. Segurament ens va ajudar haver buscat des dels començaments un humor atemporal i universal… però tampoc no crec que sigui una explicació suficient. Que un públic tan vast ens hagi acceptat des dels nostres inicis, cosa que podria no haver passat, segueix sent per a mi un bell misteri.

Vostè és l’últim representant dels fundadors de Les Luthiers, el 1967. Com es fa perquè un grup aguanti tant de temps en actiu? I perquè mantingui l’èxit durant tant de temps?

La tasca de mantenir cohesió en un grup és realment àrdua. De crisi en crisi vam anar aprenent a cuidar-nos mútuament i a cuidar el grup. Pel que fa a la raó d’una llarga carrera com la nostra, diria que un ingredient fonament ha estat el treball dur i permanent.

Algú de vostès imaginava el 1967 el que vindria?

No, sabíem que estàvem construint una cosa que ens apassionava i que era ben rebuda per un petit públic, de vegades massa petit, però cap de nosaltres no podia imaginar un futur així; ni tan sols la possibilitat de continuar actuant un modest parell d’anys.

Hi va haver algun moment de la seva trajectòria, abans del present, en què es plantegessin la retirada com a formació?

No n’hi va haver cap, però sí que vam parlar de la possibilitat que el grup, davant de l’absència d’algun dels seus integrants, pogués seguir endavant, que és el que va passar.

Roberto Antier, que havia entrat a Les Luthiers l’any 2015 fent substitucions, s’hi va incorporar de manera definitiva l’any 2019, substituint Marcos Mundstock quan va emmalaltir (moriria el 2020). Què se sent quan es passa a formar part d’una formació tan mítica?

Roberto Antier: Se sent orgull per pertànyer a una formació tan admirada i haver estat elegit per aquests artistes tan genials; i també se sent plaer en actuar cada nit textos tan divertits i intel·ligents. En la meva carrera de 40 anys com a actor i director he tingut moltes feines, però aquesta vegada vaig sentir que m’han donat una ambaixada.

Com s’assumeix la responsabilitat d’ocupar el lloc que van ocupar mestres autèntics de la música i l’humor?

Doncs posant en pràctica tot allò après en tants anys de professió i al llarg de la vida i a més recordant que si ells s’han fixat en mi, he de confiar en el seu ull.

Les Luthiers són tan divertits en la seva vida personal com sobre l’escenari?

Crec que fins i tot més. Riem molt fora de l’escenari. És un plaer compartir temps en gires amb gent tan educada, de tan bon humor i tan intel·ligent.

Les Luthiers es retiren; què serà a partir d’ara de Johann Sebastian Mastropiero (compositor fictici, «autor» de bona part de les peces que interpreten)?

Imagino que tornarà a submergir-se en la seva existència de moltes vides on ha compartit tertúlies amb músics clàssics i amb músics de rap

I dels integrants de Les Luthiers?

En el meu cas, després de més de 40 anys d’actor, músic, director, comediant és poc probable que em doni per estudiar arquitectura o medicina. Segurament el que vingui a continuació tindrà punts en comú amb el que faig actualment.

Subscriu-te per seguir llegint