El mar ja no és només dels homes

Són les quatre de la tarda, el sol pica amb força i el vent arrossega l’olor de sal. El San Bartolomé ja ha acabat la seva jornada i s’acosta al port de Blanes per descarregar el peix que ha pescat durant el matí. Del vaixell en baixa Iris Triola, una de les poques pescadores de les comarques gironines. L’Associació de Dones de la Mar només en té constància de dues, la mateixa Iris Triola a Blanes i Pat Bros al Port de la Selva.

Tradicionalment, el mar era un món reservat als homes, però aquests estereotips s’estan enderrocant. «Encara n’hi ha poques perquè fins fa poc no s’entenia que la dona anés a mar» explica Bros. Una afirmació reforçada per Triola, qui assegura que el paper de la dona ha canviat molt. Ella confirma que «aquest sector sempre ha sigut supersticiós. Si la dona tenia la regla, no podia tocar les xarxes, si la dona pujava a bord, portava malastrugança. La dona era a terra, no podia embarcar-se». Es tracta d’una situació que Triola va viure en la seva pròpia pell, confessa que ara se sent una més però que, quan va començar, va ser complicat: «vaig haver de demostrar més, estava en el punt de mira». La pescadora de Blanes relata que va començar, en part, gràcies a una amiga, l’única patrona que hi ha hagut a Blanes. Com que la seva amiga estava embarcada, Triola va poder fer-ho, sinó, no l’haguessin deixat perquè era una dona. «Al principi, quan tornava amb la barca, hi havia tot de jubilats mirant-me, tothom em volia donar consells. No s’ho creien, deien que la dona a la mar dura quatre dies, doncs mira, ja porto cinc anys», relata. 

La pescadora també explica que encara queda algun prejudici, per exemple, quan arriben a l’edat de formar una família. «Per sort, les dones d’avui dia podem triar, no tenim per què casar-nos i tenir fills. Tenim altres opcions», declara Triola. De fet, l’altra pescadora gironina, Pat Bros, no va experimentar aquesta situació quan va entrar en el sector fa dos anys i mig. Ella considera que s’està normalitzant i creu que, en aquest ofici, tothom té els mateixos drets. Per això les dues pescadores volen deixar clar que «la mar no és una cosa d’homes ni de dones, ni de tots els homes ni totes les dones, alguns podem i altres no», afirma Triola.

L’amor pel mar i la vocació per la pesca és el que comparteixen. Pat Bros va començar en el sector a finals del 2019, però sempre hi ha estat vinculada. El seu pare era pescador i de petita, l’acompanyava. Llavors va començar a treballar en diferents activitats aquàtiques com submarinisme, caiac o windsurf, però el que sempre li havia agradat era veure les barques de pesca i va decidir fer la formació per ser pescadora. Durant la pandèmia va trobar una barca petita de pesca tradicional en el Port de la Selva i va embarcar-se. Normalment, treballa de pescadora durant la temporada d’estiu i, a l’hivern, com a professora d’educació física. Enguany la situació ha sigut una mica diferent, ja que Bros no ha pogut sortir a pescar perquè acaba de ser mare i per la seva situació personal, però està desitjant tornar-hi. Iris

Triola, per la seva banda, era fotògrafa i fotoperiodista i va treballar en diferents mitjans de comunicació. Un dia li van encarregar un reportatge sobre les diferents arts de pesca i «allà em vaig enamorar del mar com a mitjà de vida i em vaig adonar que volia passar a l’acció». Va començar a estudiar i treure’s diferents títols. Primer va estar treballant sota la direcció d’una dona en un vaixell etnogràfic, el Garcia del Cid, que pertany al CSIC, d’aquí va fer el salt a vaixells de luxe, però no li agradava. Aleshores va començar a pescar en diferents vaixells fins que va arribar al San Bartolomé, la qual, segons explica la tripulació, té 117 anys i és la barca més antiga d’Europa.

Dones de la mar

La unió fa la força i això les dones ho saben, també les que treballen en el mar. L’Associació de Dones de la Mar és una entitat sense ànim de lucre que es va crear l’any 2018. Al principi el grup estava pensat per a les pescadores, però Bros explica que «vaig demanar que l’associació no fos només per a les dones d’aquest sector, perquè no estàvem creixent. No pot haver-hi més pescadores a Catalunya si no es fan més formacions i no es donen facilitats perquè les dones comencin en aquest ofici». Per això van obrir l’entitat «a tothom qui es dediqui a la mar, ja sigui aqüicultura, submarinisme, xarxaires...» afegeix Triola. La pescadora de Blanes també admet que: «quan ens unim les dones sempre sumem». A Triola l’Associació li va molt bé perquè «com que estic 12 hores fora de casa, gràcies a l’associació m’assabento de moltes coses». La feina d’aquest grup que es queda a terra és més de xarxes socials i promoure que les dones es trobin. «És com que t’abracen, i la veritat és que sempre que ens trobem, unim forces, il·lusions, projectes... et sents escalfadeta».

Un ofici dur

Independentment de si un és pescador o pescadora, es tracta d’un ofici que no està fet per a tothom i per al qual es necessita vocació: s’ha de treballar moltes hores i els diners no sempre són suficients. Molta gent prefereix oficis amb sou fix i un horari establert. «Si abans d’arribar ja comencen amb quant es cobra i quan tindré vacances, és que tu no t’has enamorat del mar» declara Triola. 

Tot té les seves coses bones i dolentes, i la pesca no és una excepció. Totes dues expliquen que en aquest ofici depens molt d’elements externs, «imagina’t que venen uns dies de tramuntana i no pots sortir, cobres 0 euros» explica Bros. La marinera també afegeix que «la pesca i l’agricultura són oficis molt maltractats perquè, per molt bonics que siguin i ho facis vocacionalment, costa molt aguantar». Triola suporta l’afirmació de la seva companya: «depens també de què hi hagi demanda, que és el que et farà valorar el peix, si no n’hi ha, ens l’arriben a pagar a 0,50 euros el quilogram». Aquest és el problema que es troben els pescadors d’arts menors, que a causa de les condicions econòmiques falta relleu generacional. 

«No és dur treballar com a dona pescadora. El que és dur és no tenir una seguretat econòmica», declara Bros. Triola assenyala que «hi ha moltes associacions que fan que la pesca estigui en el punt de mira i s’estan rebent ajudes, però no arriben al pescador i això és desesperant». Amb això no es refereix només a l’ajuda econòmica sinó a tallers i activitats relacionades amb el peix. «Per exemple, aquí a Blanes hi ha la Montserrat de km 0 que és una crac i sempre ens pregunta què pesquem o de què hi ha poca demanda i fa receptes tenint-nos en compte. Però hi ha altres que en comptes de comprar el nostre peix va a un altre intermediari i això tampoc ajuda». 

Aquestes qüestions s’han de sumar a la falta de formació, una qüestió que les dues pescadores critiquen. «És la injustícia més gran que m’he trobat, no com a dona, sinó com a marinera. Hem hagut de lluitar molt per demanar la formació de patró local de pesca» declara Bros. La pescadora del Port de la Selva assegura que aquests cursos estaven centralitzats a l’Escola Nauticopesquera de l’Ametlla de Mar (Tarragona) i no donaven facilitats ni a Girona ni a Barcelona per fer-los. Triola ara es troba en una situació similar, ja que també ha lluitat molt perquè es faci el curs de patró de pesca del litoral, en el seu cas a Blanes, que serveix per portar barques artesanals. El problema és que no arriben al mínim i no sap si es podrà fer.

Malgrat les dificultats volen deixar clar que es tracta d’un ofici que estimen. Triola, per exemple, assegura que el fet de sortir tan aviat amb la barca (les dues pescadores surten entre les 4 i les 6 del matí) li permet veure la sortida del sol a la mar, que «per mi és el regal de llevar-me d’hora cada dia, és espectacular». També explica que a vegades veuen dofins saltant o alguna balena i són dies «fantàstics».

Subscriu-te per seguir llegint