El nou viatge de les joguines de vitrina

La porta d’entrada a la gran casa senyorial està tancada. Ja no hi entrarà ningú més per perdre’s entre sales modernistes de joguines de totes les èpoques. El Museu de la Joguina de Sant Feliu de Guíxols es trasllada, i diu adéu a 20 anys de màgia al número 18 de la rambla del municipi. 

Tomàs Pla, propietari del museu, embolica una locomotora de tren que reposa al taulell de vidre de la botiga. Les lleixes de la cambra ja estan a mig buidar, i els llums estan apagats. Al fons, on comença el museu, hi ha ple de caixes fent una piràmide de cartró que contenen la matèria de què estan fetes les il·lusions. La planta baixa ja està quasi tota recollida, però un gran drac blau encara vigila el pati interior, i els vagons del «pulpo» del Tibidabo estan aparcats esperant un nou viatge. En canvi, als dos pisos de dalt encara hi ha sales plenes de joguets pendents de ser desats, com ara la maqueta de tren elèctric (i la seva eterna campana) que tantes expressions d’admiració ha arrencat a infants i adults que han passat pel museu.

Cavallets, dràcules i mòmies reposen embolicats amb plàstics als terres enrajolats. D’un sarcòfag negre en vessen braços i cames de plàstic. Algunes de les peces exposades fins ara no tornaran a estar de cara al públic (l’emblemàtic Carrer del Terror, fet amb peces cedides del parc d’atraccions de Montjuïc, n’és un exemple), però d’altres que no han vist mai la llum tindran una oportunitat de donar-se a conèixer al nou emplaçament que Pla està condicionant des de fa mesos. I no és gaire lluny d’on és ara: a la mateixa rambla, als números 12-14, on hi havia l’antiga Caixa Penedès.

La casa Vilaret, on fins ara s’ha allotjat el museu, té aquell encant majestuós de l’arquitectura moderna: vitralls de colors, sostres amb frescos, terres de mosaics geomètrics i un ambient vintage que combina a la perfecció amb les prop de 2.300 joguines que Pla hi tenia exposades, per ordre d’antiguitat, que es remunten al segle XIX. Però els anys i la complexitat de tenir cura d’un edifici tan antic han convençut el propietari de continuar el seu projecte en un espai nou i sense l’attrezzo que suposa la mateixa casa Vilaret, que ha rebut infinits compliments per part dels visitants: «de vegades pensava dir-los que sí, que la casa és molt maca, però aquí hi ha algú que hagi vingut a veure les joguines?», riu Pla. 

Pla, col·leccionista de joguines convençut, farà enguany 63 anys i vol estar tranquil. «El nou emplaçament em durà menys maldecaps, aquí quan no es feia malbé una cosa se n’havia d’arreglar una altra, i el manteniment és molt elevat», explica.

En canvi, el nou museu constarà d’una planta baixa (sense cambres divisòries) i un primer pis. Segons els seus càlculs, hi podrà encabir el doble de les joguines que ha tingut exposades fins ara, unes 4.000. A moltes els haurà de treure la pols: «Tinc peces molt bones guardades des de fa molts anys que les tinc i que mai no ha vist ningú, i començaran a sortir», avança. 

Canviar d’emplaçament és tot un repte, però Pla confia que podrà fer brillar la seva col·lecció sense l’ajuda d’un edifici bonic: «quan vaig començar tenia una col·lecció de nivell mitjà, però després d’anys, pel que he vist a altres museus d’Europa, crec que no cal sortir de Sant Feliu per veure segons quines joguines», expressa, orgullós. El nou projecte pretén mostrar cronològicament les joguines de més antigues a més modernes en una exposició permanent.

Per Nadal preveu obrir la botiga de joguines i els nens podran dur les seves cartes de Reis per tirar-les en una bústia modernista del Rei Melcior, i la resta del museu obrirà o bé per Setmana Santa, o a molt estirar, abans de l’estiu. 

Els inicis: el tren elèctric

Pels volts de 1983, amb uns 22 anys, Pla va posar, sense saber-ho, la primera pedra de la seva afició per les joguines quan va decidir comprar-se un tren elèctric a la botiga Can Conde de Sant Feliu de Guíxols.

La seva família, originària de Barcelona, estiuejava a Sant Feliu, i Pla n’era un gran enamorat. «De petit recordo fer els viatges de tornada cap a Barcelona plorant perquè no volia marxar», relata. A més, solia acompanyar els pares a fires d’antiquaris i brocanters. 

Aquell tren va encendre una guspira que ja no s’apagaria. «Vaig fer la maqueta, però un cop la tenia, vaig pensar que quedava molt buit, i vaig anar omplint l’espai amb un aeroport, avions, mercaderies, cases... I així va començar tot». La curiositat d’adquirir joguines a fires d’arreu no era, però, el que més agradava al col·leccionista. «El que més m’agrada és netejar-la, posar-li un cargol, fer un motlle...». Els viatges a fires de joguines com la de Figueres, referent a Espanya durant els anys 80, anaven acompanyats de trobades amb amics, sopars i bones estones. També s’ha fet un fart de viatjar a diversos països d’Europa per comprar peces, on s’ha trobat amb situacions inversemblants a les duanes, com ara una vegada que els agents van alertar les autoritats perquè l’escàner havia detectat una bomba al seu vehicle, quan en realitat eren ampolles de vidre dur. 

Com més penetrava en l’immens món del col·leccionisme de joguines, cada vegada s’anava fent més a la idea d’obrir un museu, fins que va arribar un punt que va esdevenir una necessitat.

«Vaig tenir-ho clar un dia que estava a Barcelona. Vaig obrir un armari que va fer el buit i em van caure tot de caixes disparades al damunt. Vaig quedar colgat de joguines i no podia moure’m per por a trepitjar-ne alguna. Llavors vaig veure que havia de fer alguna cosa amb totes aquelles peces que tenia guardades dins de l’armari», manifesta. 

El primer acostament al que després seria el museu va ser una exposició temporal al Museu de la ciutat el Nadal del 1997. «Vam col·locar-hi unes 300 joguines i va ser un èxit, va batre tots els rècords d’assistència i es va posposar fins a Setmana Santa», recorda Pla. Tenia una casa a la Rambla, però era massa petita. Després de tres anys buscant emplaçament, va sorgir-li l’oportunitat de comprar la casa Vilaret, la propietat adjacent a la seva, i l’any 2000 el museu va obrir les portes als primers visitants.

L’exposició, de la qual una part continuarà darrere vitrines per ser mostrades als visitants, compta amb joguines de diverses dècades, materials i estils: nines, maquetes, figures, casetes, jocs de taula, tricicles... «Totes les joguines que exposo han d’estar preparades per poder-hi jugar», assenyala Pla. 

La seva col·lecció, que té pendent d’inventariar (ho farà quan es jubili, juntament amb un llibre que expliqui la història cronològica de les fàbriques de joguines), està tan lligada a la ciutat que aquesta en serà hereva. Les més de 10.000 peces que té passaran a l’Ajuntament en testament, i Pla té previst fer una fundació per tal que el seu projecte pugui tenir continuïtat un cop ell ja no hi sigui. 

Fins ara no ha llençat mai cap joguina, sinó que, en tot cas, l’ha canviat per una de més nova o en més bon estat. A més, cal ser prudent: els anys podrien fer guanyar valor a una joguina. La raresa les fa interessants i desitjables. Però als ulls d’un adult, aquests objectes senzills i acolorits guanyen més aviat en nostàlgia, i tenen el poder de desenterrar records feliços i innocents. Aquest és el poder de les joguines.

Subscriu-te per seguir llegint