Joan Oró i les meravelles de l’univers

Maria Elena Oró (Lleida, 1948), psicòloga i filla gran del bioquímic Joan Oró (Lleida, 1923 - Barcelona, 2004), de qui enguany commemorem el centenari del naixement, ens acosta la figura i l’obra del seu pare des de la perspectiva familiar. De petita, amb la mare, Francesca Forteza, i els germans, anà als Estats Units, on el progenitor s’havia instal·lat uns anys abans. Actualment ella resideix a Londres, però les arrels sempre estiren i cada any ve a passar uns quants dies a Catalunya.

Quins records té de la seva infantesa a Lleida?

El pare va estudiar química a Barcelona i es va posar al capdavant de la fleca quan l’avi va morir. Ell sempre havia fet el possible per estudiar més, però aquesta qüestió, aquí i en aquell moment, no era realitzable. Després d’aconseguir una beca al Rice University, a Houston, Texas, va marxar de Catalunya l’agost de 1952 a fi de cursar als EUA el doctorat, deixant a casa la mare, que li va donar tot el suport, i tres fills. Ella ens va pujar a Lleida durant els cinc anys en què el pare era fora. Teníem una fotografia al menjador i així sempre el teníem present i el recordàvem. Quan va marxar, jo encara no tenia quatre anys. En Joan, encara no en tenia dos i en Jaume només tenia dos mesos. En David, el petit dels germans, ja va néixer als Estats Units. L’extensa família de tietes, oncles i cosins que vivien a Lleida, a les Borges Blanques i a Barcelona tingueren moltíssima cura de tots nosaltres i ens ajudaren molt.

I quan hi anaren, vostè i la resta de la família?

L’any 1957, després de cinc anys a Houston, Texas, el pare va obtenir el doctorat en bioquímica i això li va permetre que tots nosaltres ens poguéssim traslladar als Estats Units amb ell.

Ens podria dir alguna cosa que agraeixi de manera especial als seus pares?

Per a mi va ser significatiu que tots dos creguessin que les dones podien estudiar i triomfar de la mateixa manera que els homes. La mare era professora. El valor que donaven a l’educació em va portar a pensar que jo havia de rebre quanta més educació millor. El resultat de tot això va ser que tots quatre fills vam obtenir doctorats en ciències o medicina. Recordo que un dia, a la Universitat de Houston, el Dr. John Baer va felicitar el pare pel fet que tots els seus fills havien obtingut titulacions importants. 

Com descriuria el seu pare?

Molt treballador, intel·lectual i curiós. Quan no era a la universitat, era al seu estudi de la casa de Houston pensant, escrivint i explorant nous coneixements. Tant el pare com la mare, transmetien amabilitat i bondat envers la gent, perquè creien en la igualtat i en el fet que, si treballes molt, tot es pot aconseguir.

Conviure amb ell devia ser un aprenentatge constant?

L’hora del sopar, cap a les sis de la tarda, era un moment molt esperat. Parlàvem de molts reptes importants. Recordo clarament les converses sobre forats negres, les estrelles, els cosmos...

Va treballar per a la NASA en diversos projectes...

Sí. Ben aviat va treballar a la NASA i hi va esdevenir una persona molt important. Va ser molt emocionant que les primeres roques de la Lluna anessin a parar al seu laboratori, on van ser analitzades per a trobar-hi senyals de vida. La maqueta de la Lluna que els astronautes havien utilitzat abans de la primera arribada al nostre satèl·lit era al passadís del seu laboratori a la Universitat de Houston. Per a mi era fascinant parar-m’hi, observar-la i mirar el lloc on els primers astronautes havien aterrat.

Les descobertes científiques de Joan Oró als anys cinquanta i seixanta del segle passat van ser clau per a entendre com es va originar la vida a la Terra i per orientar la NASA en la cerca de vida extraterrestre...

Sí. Estimava la ciència. La ciència li parlava. Respectava totes les meravelles de l’univers, el coneixement científic de les quals ens porta a ser més humans.

Quan algú li preguntava d’on venim tots, què responia?

Deia que «som pols de les estrelles».

Malgrat viure molts anys als Estats Units, sempre dugué Catalunya dins el cor.

Sí, reconeixements com la Creu de Sant Jordi i el nomenament de doctor Honoris Causa de la Universitat de Lleida, entre altres, li van fer una especial il·lusió. Fins i tot exercí un temps com a diputat al Parlament de Catalunya. «Estimar molt, principalment la nostra Terra i la nostra família. Contestar sempre amb alegria. Ajudar qui calgui. Compartir el goig de viure...». Aquestes són algunes de les frases del decàleg que ens va deixar, anotat, en una de les seves agendes. Per tant, sí, estimava molt Catalunya. 

Va estar al darrere de la creació d’algunes entitats...

El 1981, amb l’objectiu d’enfortir les relacions entre catalans i californians, va participar en la constitució de l’Associació d’Amics de Gaspar de Portolà, que fou el primer governador de Califòrnia. El 1986 va impulsar la creació de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. La fundació que porta el seu nom va néixer el 1993. I, ja jubilat de la Universitat de Houston, quan va tornar a Catalunya va impulsar la creació de l’Observatori i del Parc Astronòmic del Montsec. 

Què en diria dels problemes actuals de la humanitat?

La millor resposta és la transcripció d’unes paraules seves escrites en el primer capítol del llibre L’origen de la vida, editat per J. William Schopf: «Només una societat ben informada serà capaç d’enfrontar-se als reptes que portarà el segle XXI i resoldre’ls. Esperem que amb humilitat, solidaritat i cooperació serem capaços de sortir-nos-en i distribuir sàviament els recursos limitats del planeta Terra, protegint el medi terrestre per tal que les futures generacions puguin viure harmoniosament i en pau».

Es diu que el seu pare era un home de tracte afable i proper.

Sí. Molt. Comparteixo alguns records que em venen al cap: un dia de Sant Joan va fer moltes coques de recapte per als amics catalans i espanyols que tenia a Houston, la qual cosa ens feia avinent a tots que havia estat flequer en els seus anys de joventut, a Lleida. A tothom van encantar aquelles delicioses coques. Un altre record és de quan ell i els meus germans van construir una ampliació a la nostra casa de Houston. El pare va fer-hi una habitació molt gran i lluminosa, amb moltes finestres i una llar de foc, que va aixecar rajol a rajol, i deia que això li recordava quan posava rajols, de petit a Lleida.

Subscriu-te per seguir llegint