Postals de l'Escala

El sol de migdia es reflectia sobre les blanques tombes del cementiri Mariner fins al punt de fer-me mal als ulls. Les ulleres de sol no eren suficient protecció i la llum va traspassar les meves pupil·les entrant pel nervi òptic que tot seguit va enviar missatges al meu cervell. Jo no sabia què pensar ni a qui fer cas: si a les imatges que els ulls em mostraven o a les remembrances que anava desplegant la meva ment. Tanmateix, tothom sap que les emocions acaben filtrant la realitat acomodant-la als nostres sentiments i no a l’inrevés.

De record en record, vaig aparèixer molts anys enrere, fent fotos a la meva xicota, una d’elles conservada en un antic format anomenat paper fotogràfic. Va ser un dia feliç d’estiu en què vaig descobrir les restes arqueològiques d’Empúries i un poble anomenat l’Escala. El retrat és de mig cos amb la meva promesa recolzada en un tronc entre les roques i el mar. 

El somriure provocat per la recordança s’enganxà al rictus d’una altra no tan grata. És un fred dissabte de tardor i estem caminant pel passeig de Riells, cansats, molt cansats després de fer el camí de ronda des de l’Estartit, pujant i baixant per la Calella, el golfet del Falaguer, cala Pedrosa i cala Ferriol, sentint encara les punxades a les plantes dels peus de les pedres calcàries del Montgrí, arribant a la cala Montgó i continuant pel camí costaner fins al port de la Clota Grossa i el passeig de Mar per finalitzar refugiant-nos en un bar de la Platja.

De cop i volta una nova evocació em va fer esclatar el riure. Ens trobem a l’exterior de la porta meridional de la ciutat romana d’Empúries i el guia està explicant que el fal·lus representat en un dels seus laterals era un símbol de fertilitat i desig de bona sort quan una alumna adolescent i amb poca experiència de la vida pregunta: «però... aquest fal·lus no està del revés?», estranyant-se de veure’l cap per munt i no cap per vall. 

Amb l’última riallota vaig veure volar una partícula de saliva i de seguit vaig sentir a la meva boca la textura de l’anxova pujada de sal barrejada amb el pa amb tomàquet ruixat amb unes gotes d’oli d’oliva. Vaig continuar mossegant fins a aconseguir una estructura on la solidesa dels elements s’anaven fonent en un esclat de textures, sabors i olors on predominava l’element marí del peix sobre els terrenals del blat i l’horta. Una glopada de cervesa m’ajudà a deglutir l’embolada alimentària en direcció a l’estómac i immediatament després els meus pulmons respiraren lliurement i pausadament l’aire salobre. 

Els tamarius són uns dels meus arbres favorits. Són resistents a la salinitat i a la sequera perllongada. Els de l’Escala són antics, retorçats i donen una lleugera ombra sota la qual vaig descobrir la imatge del meu propi cos que, assegut i serè, estava contemplant el paisatge. A la seva dreta, es veia el port i més enllà, enlairada, la torre de Montgó envoltada per cases engaltant-la amenaçadorament. A l’esquerra, la badia de Roses anava dibuixant una llarga línia corba fins a acabar en els alts espadats del cap Norfeu. I davant, una regata d’una quarantena de velers de totes les mides evolucionaven enfront dels seus ulls, ara anant, ara tornant, seguint la batuta del vent. 

Els nínxols del cementiri mariner són senzills, de dos o tres pisos i coronats per frontons. La majoria no tenen làpida sent l’únic identificador un número, suficient perquè la família del finat sàpiga on reposen les seves despulles. Tot i que els carrers estan ordenats en un de principal longitudinal i d’altres de transversals, el meu cervell els anava transformant en diagonals, angles i triangles jugant amb les diferents perspectives de l’interior de la necròpoli. Les parets estan perfectament emblanquinades, la qual cosa col·labora en augmentar la seva lluminositat i coincidim en l’opinió que ha estat un encert haver elegit el migdia per prendre les imatges. «Som-hi, company, que jo ja he acabat», em digué el meu amic i fotògraf. El reportatge gràfic al fossar arribava a la seva fi i ja era hora de tornar la clau.

La porta de ferro rovellat va grinyolar lleugerament i mentre tancava el pany vaig escoltar als meus pensaments rememorant les primeres estrofes del poema «Visita», de Víctor Català: «Me’n vaig al cementiri del meu poble / bell en sa solitud, senzill i noble / tot ell parat de blanc, color de pau / sota el sol esplendent i un gran cel blau». 

Subscriu-te per seguir llegint