La renovada tradició de fer la pròpia ratafia

«El secret per a fer una bona ratafia és posar-hi molt d’amor, perquè l’amor es nota més que les herbes», assegura la colomenca Carla Rovira, que amb només 10 anys ja ha començat a fer les seves primeres passes per a mantenir viva una tradició que, lluny d’estar en perill d’extinció, ha aconseguit engrescar als més petits. Fer ratafia, assegura, «és un dels moments que més espero de l’any, és divertit anar al bosc a buscar les herbes i posar-les al pot, però sobretot m’agrada tant perquè és una cosa que fem tots junts, en família».

Menta, romaní i «un toc d’anís estrellat», aquestes són les herbes i espècies que no poden faltar a la ratafia que, any rere any, elabora amb els seus pares i la seva germana petita. La que «més» els costa de trobar al bosc, admet, és el poniol. Algunes herbes, com la menta, la farigola o el romaní, les pot distingir només de veure-les. «Aquestes ja no cal que les olori», assegura. I és que ella, juntament amb un centenar de nens més, és petita confrare de la Confraria de la Ratafia, una distinció que ha rebut després de superar tres proves: participar en una ruta de coneixement de les herbes al parc de Sant Salvador, fer ratafia amb la família i custodiar una herba durant un any per a conèixer les propietats de les plantes medicinals (i utilitzant-la l’any següent per a presentar un producte o ungüent al Mercat de les Herbes, des de caramels d’eucaliptus a oli de calèndula). «Des de petita li deia a la meva mare que volia ser petita confrare, estava molt emocionada, i quan vaig tenir 6 anys m’hi vaig presentar», recorda.

A la seva família, la tradició ratafiaire va arribar l’any 2012, quan la seva mare, Imma Calderón, es va inscriure en un taller per a aprendre a elaborar aquest tradicional licor i va aconseguir quedar en la tercera posició en el concurs que reconeix la millor ratafia local de Santa Coloma de Farners. Tot i que admet que «m’agrada més fer-la que beure-la», la ratafia s’ha convertit en un imprescindible en el calendari familiar. Fins i tot, alguns amics els demanen si els poden ensenyar a elaborar-la. «Vivim en un pis i la fem entre la cuina i el balcó», explica.

Abans, però, fan més d’una expedició al bosc per a trobar les herbes. «Aquest any totes les herbes que hi hem posat les hem collit nosaltres, algunes han florit abans i altres les hem anat a recollir després, i les guardem en un saquet fins el dia de l’elaboració», detalla. La seva filla s’encarrega de recordar-los la data: «Si un any ens fa mandra fer-la, ella sempre insisteix, perquè li molta il·lusió».

Valor integrador

Per a Sílvia Serramitja, la ratafia té un «valor integrador»: «El meu marit és alemany, fer ratafia l’ha permès arrelar-se i integrar-se més en la vida social del poble, i ens ha engrescat molt a tots, és una manera de fer una activitat en família», assegura. La seva passió per la ratafia va començar al 2015, quan van néixer els seus dos fills bessons. «Sempre m’havia agradat anar a la Festa de la Ratafia però mai m’havia atrevit a fer-la», confessa, així que també va decidir apuntar-se a un taller per a aprendre a elaborar-la. «Gràcies a aquests tallers ara hi ha molta gent del poble que s’ha interessat per fer-ne, perquè si la teva àvia o la teva mare n’elaboraven i anaven al bosc a collir les herbes aquesta tradició ja formava part de la teva vida, però si no, com era el meu cas, no». De fet, també han animat a alguns pares de l’escola dels seus fills. «És una manera de que gent que no n’ha fet mai s’hi comenci a interessar i perdi la por», afirma.

El que més agrada als seus fills de 8 anys, assegura, és «posar-hi les herbes» i fer les seves pròpies combinacions. Tant, que aquest any la seva filla s’ha atrevit amb la seva primera ratafia: «És una ratafia lila amb malva, espígol i nous verdes, hi ha posat herbes que coneixia i d’altres que li agradava el color i la olor», explica Serramitja. L’elaboració ha quedat entre les 50 millors ratafies del concurs de ratafies catalanes casolanes.

Una altra cosa que els crida l’atenció, admet, és «xinxollar» (remoure la barreja d’aiguardent, plantes medicinals, espècies i nous verdes que s’estan macerant dins d’una garrafa de vidre quaranta dies a sol i serena). «Els fa gràcia la paraula, evidentment encara no tenen la constància de fer-ho cada dos dies però quan els recordes que toca xinxollar, de seguida volen fer-ho ells», assegura.

Pel que fa a la recepta, la van modificant cada any. «Encara estem aprenent a fer-ne i cada any la canviem una mica», admet. Tot i això, guarden ampolles d’anys anteriors per poder recordar-les i comparar-les. Amb la família també han assentat el costum d’intercanviar ampolles de ratafia per Nadal. «Els meus tiets de Girona i la meva cosina d’Igualada també en fan, i per Nadal sempre ens regalem una ampolla de la nostra ratafia», explica. Fins i tot l’han portat a Alemanya perquè la provi la família del seu marit. «És una manera d’exportar la tradició», apunta.

Tradició més enllà del licor

Per a la colomenca Anna Massaneda, que va aprendre l’art de la ratafia de la seva mare (perquè la tradició sempre s’havia traslladat de mares a filles), la «gràcia de la ratafia casolana és que tothom se la fa al seu gust i cada any surt diferent». En el seu cas, n’elabora des dels 16 anys «perquè aleshores era una beguda que es considerava de gent gran i s’estava perdent, i molts joves del poble vam voler mantenir viva la tradició». Ara, trasllada els seus coneixements, i sobretot l’amor per la ratafia, als seus fills de 6 i 8 anys, que han vist com l’elaborava «des que tenien mesos». «Estan aprenent les propietats de les herbes, com la marialluïsa, la sàlvia, la camamilla, la til·la, la malva, el fonoll, el romaní o la farigola, a casa tenim plantes medicinals i des de ben petits que els són familiars», assegura. El que més els agrada, assenyala, és saber reconèixer-les.

La ratafia l’elaboren «al voltant de Sant Joan» en «petit comitè»: «Ens trobem set o vuit persones a casa i als petits els agrada olorar les herbes, jugar a endevinar quina olor fan i anar-les posant dins de la damajoana». Un procés que, assegura, «és molt didàctic». A més, assegura que «a mi m’agrada fer ratafia de quilòmetre zero, amb les herbes que trobem al voltant de casa». Colar i filtrar, els passos després de reposar quaranta dies a sol i serena, «de moment no els atrau». Massaneda, però, no vol imposar-los aquesta tradició: «M’agradaria que d’aquí a uns anys em diguessin ‘mama, vull fer la meva ratafia’». Amb tot, assenyala que «fer ratafia no és fer un licor, sinó transmetre una tradició familiar i un coneixement per les plantes». Aquest any, però, no n’han pogut fer. «Fer ratafia és un moment d’alegria, d’estar en família, però aquest any ens ha tocat viure un moment dur a nivell familiar i hem decidit no fer-ne».

Adaptar la recepta familiar

Els primers records del colomenc Sergi Roca (21 anys) amb la ratafia són al bosc, amb el seu avi, on sortien a buscar les herbes. A casa seva, explica, «s’ha fet ratafia tota la vida». La seva besàvia, la seva àvia, el seu pare i ara ell. I és que fa 3 anys va decidir elaborar la seva pròpia ratafia amb una recepta especial com a base: la de la seva àvia. «Cada any l’he anat modificant una mica, hi afegeixo una fulla més d’això o una arrel més d’allò altre», assenyala. L’any passat va guanyar el premi a la millor ratafia de Santa Coloma de Farners, amb un licor amb la regalèssia com a protagonista. Sempre, però, l’elaboren en família. «Aquest any ens hem trobat el meu avi, el meu pare i jo», explica. I cada any n’elaboren dues o tres de diferents, que preparen amb les herbes que cultiven al jardí de casa. «Ens hem fet un jardí de la ratafia amb més d’una vintena de plantes medicinals», celebra.

Amb tot, lamenta que «a Santa Coloma no hi ha gaires joves que facin ratafia» perquè «el coneixement de les herbes medicinals i el contacte amb la natura s’ha anat perdent». I és que ara, assegura, «els joves prefereixen estar-se a casa jugant a la consola». Per aquest motiu, fa una crida a que els joves s’animin a fer ratafia i, sobretot, «tinguin més curiositat per a conèixer les herbes».

La presidenta de la Confraria de la Ratafia, Laia Jiménez, celebra que «ara hi ha un boom de nens que volen formar part de la petita confraria». En part, per la tasca divulgativa que duen a terme a les escoles, on transmeten l’amor per la imatgeria popular i els personatges de la Festa de la Ratafia (amb el capgròs Nou Verda com a principal reclam), així com també el coneixement sobre les herbes. La petita confraria es va posar en marxa fa més de deu anys. Al principi, només hi anaven els fills o els nebots dels membres de la Confraria de la Ratafia. I ara ja són més d’un centenar d’infants, que des dels 6 anys ja volen formar-ne part. Tot i això, Jiménez admet que la continuïtat es trenca i l’interès decau dels 14 a 18 anys, quan podrien entrar a formar part de la confraria jove. «Mentre a la petita confraria hi ha més d’un centenar de nens, a la confraria jove només són una trentena», assegura Jiménez.

Amb tot, celebra el moment dolç que viu la ratafia. «Cada vegada hi ha més gent que s’interessa per conèixer les herbes, el patrimoni natural que creix a les nostres muntanyes i fer ratafia, i una prova d’això és la quinzena de tallers que organitzem a l’estiu, on venen persones d’arreu de Catalunya per a aprendre a fer-ne», assegura la presidenta de la Confraria de la Ratafia. A més, destaca que han nascut concursos arreu del territori que evidencien aquest interès. «Han començat a fer concursos de ratafia a Cardedeu, Berga o Centelles, això és un bon indicador de que la ratafia ja no és un licor que es feia a casa, sinó que es valora trobar-se per a anar a buscar les herbes i transmetre les receptes», celebra.

La recepta de Siseta Camps, l'àvia de la ratafia

Subscriu-te per seguir llegint