Els vuit ponts d'Eiffel a Girona

Abans de posar en marxa el seu projecte més ambiciós, i que li acabaria proporcionant l’enorme popularitat que encara conserva, l’enginyer Alexandre Gustave Eiffel es guanyava la vida construint estructures metàl·liques en indrets molt diversos, fins i tot fora del seu país, França. I ho feia, si calia, competint amb altres empreses del sector a base de combinar un bon projecte amb un preu atractiu. És el que va passar l’any 1877 a Girona, quan es va imposar en la subhasta per adjudicar el projecte d’un nou pont sobre l’Onyar, a les Peixateries Velles, en un indret on ja hi havia hagut una passarel·la que es trobava en molt estat. Aquell pont (que tenia un pressupost de 22.500 pessetes) és avui una de les obres d’Eiffel més populars fora del seu país, en bona part perquè s’ha integrat en un paisatge també molt popular com ho és el de les cases de l’Onyar. 

Tot i ser el més famós, el de les Peixateries Velles (també anomenat de les Palanques Vermelles, dissenyat per l’arquitecte Manuel Almeda i que forma part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya) no és l’únic pont que Eiffel va construir a Girona: en va fer vuit, cinc per a ús del ferrocarril i tres per a vianants. En la presentació d’una exposició que l’Ajuntament de Girona va dedicar l’any 2022 a aquests ponts s’hi apuntava que «es van construir durant els anys 1876, 1877 i 1878, abans de la Torre Eiffel de París. El primer pont i el més gran va ser el pont del ferrocarril que travessava el riu Onyar, i tot seguit un conjunt de ponts més petits per salvar els obstacles del terraplè de la via i poder connectar amb els carrers de la ciutat, com el del carrer de Figuerola, el del Portal de França a la plaça de Sant Pere, el de l’avinguda de Ramon Folch i el de la Sèquia Monar. Els altres tres, com el de les Peixateries Velles i el del carrer Cerverí, eren exclusivament per a ús de vianants i el del Rellotge de la Devesa era per a vianants i trànsit rodat».

Aquest darrer pont va ser traslladat a Palamós a la dècada de 1960, i el del carrer Cerverí, a la zona de Taialà. Dels ponts per al tren se’n conserva un, sobre la sèquia Monar.

«Estic gelós, és més famosa que jo»

L’enginyer Alexandre Gustave Eiffel era propietari de G. Eiffel et Cie, una empresa de fusteria metàl·lica, quan va tenir per primera vegada notícia del projecte que culminaria en la torre que porta el seu nom. D’ascendència alemanya, no va canviar oficialment el seu cognom Bönickhausen fins que va complir 48 anys, poc abans de construir la torre, que va estar a punt de tenir aquest nom alemany. Havia estudiat a la seva ciutat natal de Dijon i va acabar la carrera a París el mateix any de l’exposició universal de 1855. Va trobar aviat feina com a supervisor del pont ferroviari de Bordeus sobre el riu Garona i en la construcció del viaducte sobre el Duero a Porto. També va ser autor de l’estructura que suporta el pes de l’escultura de l’Estàtua de la Llibertat que el govern francès va regalar a Nova York el 1886. A Espanya va fer, entre altres obres, la passarel·la que creua el riu Onyar a Girona (1877) i el viaducte d’Alconétar (Càceres).

Després de convertir-se en l’enginyer més famós gràcies a la construcció de la torre Eiffel, el seu prestigi va quedar molt malmès per l’escàndol financer causat per l’estafa de la Companyia Ferdinand de Lesseps durant la construcció del Canal de Panamà, les rescloses del qual van ser obra d’Eiffel. Quan els costos de l’obra van superar el pressupost, Lesseps va emetre una subscripció pública part dels fons de la qual es van usar per subornar periodistes i polítics. L’empresa va fer fallida i l’operació va arruïnar milers d’inversors. Tot i que era un simple contractista, Eiffel va ser condemnat per malversació de fons públics, encara que posteriorment absolt.

Arran d’aquest escàndol va abandonar l’enginyeria per dedicar-se a la meteorologia i l’aerodinàmica. Gustave Eiffel va morir als 91 anys a casa seva, a París, el 27 de desembre del 1923, n’acaba de fer un segle. «Estic gelós, és més famosa que jo», va dir en una ocasió sobre la torre.

Una història convulsa

Durant els anys de la Tercera República la societat francesa estava lliurada al progrés tecnològic derivat de la revolució industrial, que els seus dirigents van utilitzar com a aparador polític. Per fomentar-ho, França ja havia organitzat exposicions universals els anys 1855, 1867 i 1878. El 1889 es complia el primer segle de la Revolució Francesa i per commemorar els esdeveniment les autoritats van organitzar una altra exposició universal a París. Entre els pavellons que es van idear per ocupar la gran esplanada del Camp de Mart on s’ubicaria l’exposició, a les ribes del Sena, els enginyers Maurice Koechlin i Émile Nouguier van proposar una torre de 300 metres d’alçada que van presentar a Gustave Eiffel. La idea de construir una torre de 300 metres havia nascut el 1876 quan dos enginyers nord-americans van idear per a l’Exposició Universal de Filadèlfia un projecte similar, que no va trobar finançament.

Al principi Eiffel no va estar interessat en el projecte, però va canviar d’opinió quan el dissenyador i arquitecte Stephen Sauvestre li va presentar el dibuix final de la torre. Aleshores va comprar els drets a Koechlin i Nouguier per tenir-ne la titularitat exclusiva.

Des del moment en què va veure les possibilitats d’aquell projecte va desenvolupar una intensa activitat per aconseguir que les autoritats el financessin. Va trobar el seu principal valedor en Édouard Lockroy, ministre de Comerç i comissari general de l’exposició, que va garantir 6,5 milions de francs més un altre milió i mig per despeses no previstes, a canvi de que en finalitzar l’exposició la torre passés a ser propietat de la ciutat de París.

Eiffel, especialista en estructures metàl·liques, havia previst dotze mesos de feina, però es van necessitar dos anys, de gener del 1887 a març del 1889, un temps en el qual va haver de suportar dues vagues dels obrers que construïen la torre i les crítiques de gairebé tots els artistes de l’època, que es burlaven del projecte. El 1887, uns tres-cents van denunciar, en una carta oberta publicada pel diari Le Temps, «la inútil i monstruosa Torre Eiffel… que és, sens dubte, la deshonra de París». Entre ells hi havia Charles Gounod, Guy de Maupassant, Leconte de Lisle, Sully Prudhomme, Emile Zola, Alexandre Dumas i Paul Verlaine.

La torre Eiffel va ser inaugurada el 31 de març de 1889 a les 14.35 hores hissant una gegantina bandera de França a la part més alta, cerimònia que es va acompanyar amb una salva de 25 canonades. L’èxit va ser immediat. Durant l’exposició universal ja va rebre dos milions de visitants, molts d’ells famosos de l’època, com el príncep de Gal·les, l’actriu Sarah Bernhardt, Thomas Edison o Buffalo Bill.

Després de col·locar una antena de ràdio al cim, l’alçada de la torre Eiffel va arribar als 330 metres, i va mantenir el rècord de ser la construcció més alta del món fins que el 1930 es va aixecar l’Edifici Chrysler a Nova York. A la part més alta de la torre, Eiffel hi va fer una petita habitació d’ús particular en què va col·locar un piano, tres escriptoris, una taula, butaques, catifes i quadres.

Però la torre no va ser únicament un atractiu turístic. Durant la Primera Guerra Mundial s’hi van col·locar receptors per interceptar les comunicacions enemigues. També va ser utilitzada per experimentar les primeres emissions de televisió a França. I va servir diverses vegades de suport per a publicitat, primer dels automòbils Citroën i més tard per a Air France, Yves Saint Laurent, Nina Ricci o Campari.

En diverses ocasions va estar a punt de desaparèixer. Hitler va arribar a ordenar al general Dietrich Von Choltitz el 23 d’agost de 1944 que volés la torre i arrasés la ciutat de París. Els explosius ja estaven col·locats al Louvre, el Quai D’Orsay, les Tulleries, el palau de l’Òpera, Notre Dame, la torre i els 45 ponts del Sena. Va ser el cònsol general suec Raoul Nordling qui, sortejant els controls i els carrers incendiats de París, va anar a buscar Von Choltitz per convèncer-lo que no executés les ordres del Führer.

Una altra ocasió de perill va ser el 1967, quan l’alcalde de Montreal Jean Drapeau va negociar en secret amb el president De Gaulle el desmuntatge de la torre i el seu trasllat temporal a aquella ciutat canadenca. L’acord no es va arribar a concretar per manca de garanties per tornar la torre a la seva ubicació original a París.

La torre Eiffel, en principi pensada per ser desmantellada vint anys després de l’exposició, no només va romandre formant part del paisatge de París sinó que es va convertir en el símbol de la ciutat i de tot França. El ministre de Cultura André Malraux la va declarar monument nacional el 1964. Només es va tancar al públic durant l’ocupació alemanya a la Segona Guerra Mundial. Avui és el monument més visitat del món. Des de la seva inauguració ha rebut més de 250 milions de visitants (uns sis milions cada any).

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint