Quan l'handbol és la passió de tot un poble

Sis de desembre de 2023. Sona la botzina que indica el descans del partit entre la Unió Esportiva Sarrià i el Club Handbol Bordils a Primera Nacional, la tercera màxima categoria de l’handbol estatal. De sobte, la pista s’inunda de nens i nenes que volen aprofitar els 10 minuts de la mitja part per fer quatre passades o alguns llançaments a porteria. La passió a Sarrià de Ter per l’handbol és màxima, igual que a Bordils, i això es trasllada a la graderia, plena a vessar amb uns 400 espectadors (una vintena del conjunt blanc-i-verd) que animen els jugadors, que noten, i de quina manera, l’escalfor del públic. Aquesta passió per l’handbol a Sarrià de Ter i Bordils no és nova, ve de fa dècades, i supera de lluny, a diferència de molts altres municipis, la que hi ha per altres esports com el futbol o el bàsquet. 

Bordils és una població de menys de 2.000 habitants, amb fidels arrels handbolístiques que han anat creixent al llarg dels 62 anys de vida que té el Club Handbol Bordils. Tot va néixer el 1961, quan un grup d’apassionats va veure en aquest esport la manera de relacionar-se i sortir fora del poble a practicar l’handbol. A partir d’aquí, el club va créixer i va viure un punt d’inflexió amb la inauguració del pavelló Blanc-i-verd, el 1980, que ha viscut grans tardes d’handbol. Toti Congost, Jordi Carreras i Josep Batet són tres dels pioners de l’handbol al municipi i s’han convertit en uns dels entrenadors més històrics de l’entitat.

Sentiment blanc-i-verd

El coordinador del club, Pau Campos, afirma que la clau de l’èxit ha estat (i encara és) la «il·lusió» i «l’empenta» de molta gent anònima que dedica moltes hores al club i que no rep res a canvi. Bé, segurament «veure la satisfacció de com les coses funcionen» ja és motiu suficient per dedicar tanta energia al club.

L’amor per l’handbol a Bordils és tal que en l’actualitat no hi ha cap equip de futbol ni de bàsquet. En aquest municipi, la canalla juga a handbol o bé a vòlei. De fet, a Bordils els nois juguen a handbol i les noies a vòlei. D’handbol hi ha onze equips, des del sènior de Primera Nacional fins als benjamins. Tot això ha fet construir una institució «molt forta», destaca Pau Campos. De fet, l’entitat pot presumir de ser el segon equip de Catalunya en aportar més jugadors a les seleccions catalanes. Un total de set, només per darrere el Barça. I és que el Bordils també destaca per tenir una pedrera consolidada amb equips que han participat en campionats d’Espanya i classificant en molt bona posició. En tot cas, la «gesta històrica» del club va ser l’ascens a Plata i mantenir-s’hi durant vuit anys. Una gesta que «es va viure amb molta passió i de la qual encara se’n parla i se’n parlarà durant molts anys», assenyala Campos. 

Devoció Sarrianenca

Sarrià té una mica més de 5.000 habitants, i l’handbol conviu amb altres entitats esportives com el Futbol Club Sarrià i el Club Bàsquet Sarrià. Dues entitats que han crescut en nombre de participants en els últims anys. El futbol viu un moment prou dolç amb el primer equip a Tercera Catalana o el juvenil a Preferent. Tanmateix, l’handbol està en una altra dimensió des de fa molts anys. Més enllà de 1977, quan es va fundar l’actual Unió Esportiva Sarrià amb la fusió del Grup Deportiu Nostra Senyora de Montserrat i l’Agrupació Deportiva i Cultural. De fet, entre aquests dos equips hi havia una gran rivalitat, però al final es van decidir fusionar perquè no tenia sentit tenir dos clubs d’handbol en un poble tan petit. «La gent va començar amb aquest esport i va agradar molt», afirma l’actual president del Sarrià, Joan Llunell. «És una cosa que ha passat de pares a fills i ha seguit fins ara», afegeix.

Actualment, el club té divuit equips federats, des del sènior que competeix a Primera Nacional, fins a la canalla. A més, destaca l’auge dels equips femenins en els últims anys, un per categoria i amb el sènior femení instal·lat a Primera Catalana. També diferents equips de categories inferiors han arribat força lluny en algun campionat estatal en les últimes temporades. «Sempre hi ha hagut molta afició per l’handbol i el poble s’hi ha bolcat més», destaca Llunell i destaca que «molts jugadors han mamat el pavelló des de petits i parlen cada dia d’handbol a casa». Tot i així, apunta que també hi ha «molta afició» pel futbol, però la que hi ha per l’handbol és «molt més generalitzada a tot el poble». La història del club està marcada, però, sobretot, per l’ascens a Plata el 2019, quan hi va haver un «boom» important, amb «un increment de socis» i un «gran quantitat» de gent que anava al pavelló a veure els partits.  

Els derbis a Plata

Els anys brillants de l’handbol gironí es van viure entre 2019 i 2021, quan Bordils i Sarrià van conviure a Divisió d’Honor Plata. De fet, els blanc-i-verds van ser a la segona màxima categoria de l’handbol estatal durant vuit temporades després de l’històric ascens el curs 2012-13. Mentrestant, la primera temporada dels sarrianencs va ser les 2019-20 i es van mantenir tres temporades a Plata, fins a la 2021-22. El Bordils havia baixat una temporada abans (2020-21), i és que arran de la pandèmia es va modificar el format de competició a Plata i fins a cinc equips van perdre la categoria les temporades que els dos conjunts van descendir.

Fins i tot es va parlar de disputar els derbis al pavelló de Palau de Girona, cosa que finalment no va prosperar.

En el primer partit que es van veure les cares a la segona categoria de l’handbol estatal el Bordils es va emportar la victòria 25-27 al pavelló de la UES. Aquella temporada, la 2019-20, el partit al Blanc-i-verd no s’acabaria jugant perquè la competició es va anul·lar amb l’arribada de la Covid-19. I com són les coses, el pavelló bordilenc no s’ompliria mai de públic a Plata per viure un derbi, ja que el partit de la temporada 2020-21 va estar marcat per les restriccions derivades de la pandèmia. El duel se’l va emportar el Sarrià (24-26), mentre que el partit de la segona volta, ja amb públic (encara que menys per restriccions) al pavelló del Sarrià va acabar amb empat a 24.

Pau Campos, en aquells moments entrenador del primer equip, recorda com aquells derbis a Plata eren «una festa de l’handbol gironí» i gràcies a això l’handbol va tenir un «gran auge» i «obria portades» dels diaris. Campos també detalla que tenir els dos pobles a la segona categoria els feia sentir «molt orgullosos» i que això emmirallava la canalla, que «somiava en algun dia viure un partit com aquell». De fet, en qualsevol categoria (juvenil, cadet o infantil) ja es nota aquesta rivalitat i l’ambient de partit és especial.

Per al president de la Unió Esportiva Sarrià (UES), Joan Llunell, viure una experiència així va ser «molt emocionant» i destaca que no només a Plata (també ara a Primera Nacional) són partits que es viuen amb «molta intensitat». A més, explica que són clubs «amics», ja que, en ser dos pobles pròxims, els jugadors han anat a escola junts o s’han trobat de festa sortint per Girona. Ara, un cop se salta a la pista s’oblida tot això. «Hi ha rivalitat i tots volem guanyar», assenyala Llunell.

Ho confirma el porter del Bordils, Jordi González, que va disputar aquells derbis a Plata. «A la pista tot és rivalitat, i una vegada acaba el partit ens trobem al bar fent el toc». González va viure (i encara viu) els derbis d’una forma molt «especial». Detalla que la setmana de partit entre Bordils i Sarrià «entrenes amb moltes ganes perquè tens ganes que arribi», i el dia del partit surten «tots els nervis» perquè acabi tot bé. Sobretot, detalla les ganes de guanyar a la pista rival i, de fet, recorda que en el primer partit a Plata disputat al Pavelló de la UES es va desplegar una pancarta enorme que posava: «Benvinguts al fortí, això és la UES!». Aquest missatge va «impactar molt» al porter bordilenc i afirma que va motivar tant als jugadors blanc-i-verds que es van acabar emportant la victòria.

A l’altre costat, el que era llavors capità de la UES, Guillem Torres, detalla que la rivalitat entre els dos equips el va «sorprendre» quan va arribar a Sarrià. Torres és de Barcelona i va arribar a Girona fa més de deu anys per estudiar i poc després va fitxar per la UES. Explica que en els derbis a Primera Nacional, just quan va començar a jugar a Sarrià, ja va notar que eren partits amb un «clima diferent». Tanmateix, tot això es va «magnificar» en els derbis que es van viure a Plata. Igual que González, apunta que els derbis «comencen dies abans» i això es nota amb uns entrenaments que són «més durs» i en els quals els jugadors estan «molt ficats». Però no només els jugadors o el cos tècnic ho viuen d’aquesta manera. «Tothom té ganes que arribi el dia de partit i normalment hi ha una tensió especial, dins l’esportivitat, que és molt maca de viure i et fa créixer com a esportista i com a persona», afirma l’exjugador de la UES. 

El GEiEG, a Divisió d'Honor

Actualment, ja es té per costum veure diferents equips de la ciutat de Girona a la màxima categoria. En futbol, en bàsquet (per partida doble) i en hoquei. Fins i tot, la ciutat embogeix en veure el Girona de Míchel en les posicions capdavanteres de Primera Divisió o l’Uni guanyat dues lligues i una Copa. Tanmateix, molt abans que tot això passés, quan Montilivi estava pràcticament sense ningú en els partits de Regional i el Girona passava per problemes econòmics o Fontajau encara s’hagués de construir, era el pavelló de Sant Narcís el que s’omplia a principis dels vuitanta per veure handbol. Si bé és cert que anteriorment Girona ja havia tingut alguns equips a l’elit: en hoquei masculí el Girona havia estat present a la màxima categoria ja a finals de la dècada dels seixanta, o en bàsquet femení el CREFF (Centros Recreativos Educación Física Femenina) també havia competit a la Primera Divisió.

En tot cas, l’handbol va ser protagonista a Girona de la mà del GEiEG, que té l’honor de ser, fins ara, l’únic club de les comarques gironines que ha jugat a la màxima categoria de l’handbol estatal. Ho va fer durant dues temporades en la dècada dels vuitanta, entre 1982 i 1984 va jugar a la Divisió d’Honor, rebatejada el 1990 com l’actual Lliga Asobal. De fet, la temporada 1982-83 els grupistes ja haurien d’haver perdut la categoria després d’haver quedat avantpenúltim (en aquell moment en baixaven tres), tot i que la renúncia de l’Helios de Saragossa, els va permetre mantenir-se a la màxima categoria. La temporada següent, la 1983-84 va baixar a la que en aquella època era la Primera Divisió després de quedar penúltim. Aquell curs van descendir fins a quatre equips, i el GEiEG es va quedar a 11 punts de la permanència.

L’expresident de la secció d’handbol del GEiEG, Josep Maria Pinsach, recordava en la recopilació d’algunes anècdotes per commemorar els 75 anys el 2018 que la plantilla estava de Divisió d’Honor estava formada per «uns quants gironins i grups de jugadors que venien des de Granollers amb furgoneta quatre dies la setmana per la il·lusió de jugar a Divisió d’Honor». Va ser l’entrenador Modest Molina que va pujar l’equip a la màxima categoria, però qui va mantenir l’equip a l’elit va ser Faustino Villamarín. «Sempre he repetit el GEiEG és una entitat esportiva i no pas un club, no es poden pagar jugadors, i el que ha de seguir fent la secció és treballar bé amb la base com ja està fent i ja li arribaran els fruits; l’objectiu hauria de ser jugar a Primera Nacional», també deia Pinsach. Ara, però, l’equip competeix a Segona Catalana, i també té diferents equips repartits en diverses categories. 

Altres municipis amb passió

Bordils, UES i GEiEG han estat els equips gironins que han jugat a una categoria més alta. Tot i així, hi ha altres clubs a les comarques gironines que tenen l’handbol molt arrelat. Un d’ells, el Banyoles, que competeix des de fa uns anys a Primera Nacional juntament amb Bordils i UES. L’equip sènior femení competeix a Segona Catalana. El club del Pla de l’Estany es va fundar el 1981, i també ha conviscut al municipi amb la passió pel rem, amb el Club Natació Banyoles com entitat consolidada i que té esportistes olímpics, o el futbol, actualment a Primera Catalana.

Mentrestant, el Garbí de Palafrugell també és un dels històrics de l’handbol a les comarques gironines. Fundat el 1978 té els seus equips sèniors a Lliga Catalana, tant el masculí com el femení. Sí que és cert que, en hoquei, el primer equip masculí va estar alguns anys a la màxima categoria, l’OK Lliga.

Fornells, amb el sènior masculí que va pujar la temporada passada a Primera Catalana, també és un dels municipis on hi ha una gran estima per l’handbol, des de 1984. L’altre municipi de comarques gironines amb un equip sènior és Calonge i Sant Antoni, que competeix a Quarta Catalana.

Pel camí han quedat dos grans bressols a la ciutat de Girona, com eren els de les escoles dels Maristes i el Bell Lloc. Aquesta última continua tenint equips en categories inferiors, però van arribar a tenir l’equip sènior masculí a Primera Catalana. El Bell Lloc, igual que els Maristes, van deixar d’apostar intensament per aquest esport fa més de quinze anys. Tres quarts del mateix va passar a Llagostera, o a grans ciutats com Figueres i Olot. «El futbol s’ho ha menjat tot», lamenta Pau Campos. Mentre que en futbol l’Olot competeix a Tercera Federació o el Figueres a la Lliga Elit, en handbol no hi ha equip sènior a aquestes localitats. 

Jugadors a l'Elit

Viure l’handbol tan intensament des de ben petits ha portat a diferents jugadors formats a aquests clubs històrics a ser fitxats per equips de l’ASOBAL, la màxima divisió de l’handbol estatal. Un dels grans referents és Albert Rocas, que va iniciar-se al Garbí de Palafrugell i pot presumir d’haver guanyat dos ors mundials amb la selecció espanyola (2005 i 2013) i diversos títols amb el Barça, on va estar sis temporades (entre 2007 i 2013), entre els quals destaca una Champions League el 2011. Entre d’altres, el porter Sergi Catarain, també es va formar al Garbí de Palafrugell i va passar pel Barça entre 2005 i 2007.

Un altre que ha vestit la samarreta blaugrana és el porter bordilenc Jordi González, actualment a les files del conjunt blanc-i-verd després de tancar el passat estiu una etapa de tres temporades al Barça. González, igual que Rocas, també pot dir que ha guanyat el màxim títol continental. En un principi, va ser cridat per ser el porter del filial, a Plata, però va acabant debutat a ASOBAL i a la màxima competició europea. I és que des que el Bordils va pujar a Divisió d’Honor Plata el 2012, clubs de la màxima categoria van posar la lupa sobre jugadors blanc-i-verds. Marc Canyigueral (Villa de Aranda i Conca) i Eduard Nonó (Bidasoa Irun) van ser dels primers a fer al salt a ASOBAL després de formar-se al Bordils.

També poden dir que han jugat a Europa els germans Mach (David i Sergi). Formats a Sarrià, però que van acabar fent carrera a Bordils, han jugat aquesta temporada l’Europa League, la segona competició europea. Sergi Mach compleix la tercera temporada a la lliga ASOBAL al Ciudad Encantada de Conca, mentre que David Mach, que juga de porter, ha aterrat aquesta temporada al club manxec. Sergi Mach explica que aquesta passió per l’handbol a Sarrià i Bordils s’ha anat «transmetent de generació en generació». De fet, el seu pare i el seu avi havien tingut molta relació amb el Sarrià (Sergi Mach va començar a Sarrià i a cadet va anar a Bordils) i, fins i tot, el seu pare, Jesús Mach, va arribar a jugar a la màxima categoria. «És herència», afirma i conclou que avui dia «se segueix lluitant per mantenir els valors de fa cinquanta o seixanta anys».

Un altre que ha jugat a Europa és Natan Suárez, format al GEiEG (també va passar per la UES). A diferència dels altres, Suárez ha volgut provar altres lligues i, actualment, juga a l’Sporting de Portugal, que competeix a l’Europa League. Porta al país veí des de 2021, i abans també havia estat a equips espanyols com el Teucro, el Conca o l’Ademar de Lleó.

Jugar a Divisió de Plata durant tres temporades també va obrir la porta a jugadors de la UES a fer el salt a la màxima categoria. El primer a fer-ho va ser el porter Pau Guitart. De fet, una temporada a Plata li va valer perquè el Port Sagunt posés la lupa sobre ell i el decidís fitxar. Guitart també va fer una temporada al Sinfín. Mentrestant, l’altre sarrianenc que juga a ASOBAL és Pere Arnau. Les seves fuetades amb l’esquerra durant dos cursos a la segona categoria de l’handbol estatal van fer que l’Osca el volgués. Després de dues temporades allà, havia de tornar aquest curs a casa per completar els estudis, però la trucada del Granollers va ser massa llaminera per a rebutjar l’oferta. Arnau afirma que viu tant l’handbol perquè ha viscut «tota la infància dins el pavelló» de Sarrià. En el seu cas, els seus pares han estat «arrelats» al club i això el feia passar «hores i hores al pavelló, mirant i jugant a handbol». També explica que el fet de començar tan aviat els fa sentir l’esport molt seu i les trobades, en lloc de fer-les en un bar, les fan al pavelló «prenent alguna cosa i mirant handbol».

La llista és llarga i ja s’enfila fins als 40 gironins que han jugat ASOBAL. Del Pla de l’Estany han sortit jugadors com Gerard Espígol o de Fornells ho han fet noms com Dídac Villar o el porter Manel Pérez, que amb el Granollers va protagonitzar una gran actuació en la victòria dels vallesans en un partit davant el Barça l’any 2006 (27-26). Els primers que ho van fer, però, van ser Pep Majó, Enric Ministral, Quim Hernández i Mario Peix en el primer partit de la història del GEiEG a Divisió d’Honor el 26 de setembre de 1982. En aquell duel, disputat a Sant Narcís, els grupistes van perdre davant Marcol Lanas Aragón (24-28). Per ordre alfabètic, també han jugat a la màxima competició: Césera Albadalejo, Manolo Amaya, Esteve Aymerich, Joan Bota, Lluís Cle, Carles Corominas, Josep Miquel Gut, Miquel Manzano, Enric Paredes, Quim Paredes, Xevi Puig, Pep Reixach, Joan Rigau, Ramon Sabrià, Joan Saubich, Miquel Soler, Kike Suárez, Jordi de Toro, Lluís Uyà i Jaume Vila.

Fins i tot alguns han debutat amb la selecció espanyola, com és el cas dels germans bordilencs Cikusa -Djordje i Petar-. Són els únics gironins que ho poden dir juntament amb Albert Rocas. Formats al club blanc-i-verd, són dels últims a debutar a l’ASOBAL i amb només 18 anys (els van complir el 8 de desembre) ja tenen un pes important a les files del Barça. Els bessons, a més, es van convertir a inicis de novembre en els ju gadors més joves en debutar amb la selecció absoluta. Ho van fer amb 17 anys, 10 mesos i 22 dies i de la mà, precisament, d’un entrenador sarrianenc: Jordi Ribera.  

Els Cikusa, connexió Bordils-Balcans per ser campions del món

Jordi Ribera, un referent

Jordi Ribera, renovat recentment fins al 2028 com a entrenador de la selecció espanyola d’handbol, va jugar amb la UES i també va entrenar l’equip alguns anys durant els vuitanta (també va passar pel GEiEG). Amb la selecció espanyola, ha aconseguit grans èxits: dos campionats d’Europa (2018 i 2020), una plata continental (2022), dos bronzes en Mundials (2021 i 2023) i un bronze en els Jocs Olímpics de Tòquio (2021). Tot això el converteix en un referent «no només de l’handbol gironí, també català, espanyol, europeu i mundial», explica Pau Campos. L’actual coordinador del Bordils detalla que «és un estudiós de l’handbol» perquè l’entén «com ningú». Joan Llunell, a Sarrià, ja va observar que «anava un pas endavant» quan era jugador, «no en qualitat», però sí en la «manera de pensar l’handbol».

Ribera no s’amaga de les seves arrels. Té de fotografia de perfil de WhatsApp la riera que passa pel costat de casa seva, a Sarrià de Ter. Ve sempre que pot i, de fet, va ser un espectador més del derbi entre el Sarrià i el Bordils del passat 6 de desembre. «Ho veig des d’una posició tranquil·la», afirma l’entrenador de la selecció espanyola, que és soci dels dos clubs, tot i que confessa que «sempre tira més el de casa».

El tècnic sarrianenc reconeix que «si no hagués viscut a Sarrià, no hauria arribat on soc ara». I és que Ribera practicava futbol al col·legi, però es va acabar decantant per l’handbol, on jugaven tots els amics. Quan era jove, «tot el que es parlava d’esport a Sarrià era sobre handbol» i la tradició «s’ha conservat». També ajuda a tenir «referents pròxims», jugadors que han passat pel club que ara apunten molt amunt, com és el cas dels germans Cikusa, de Bordils. «Un jugador es pot motivar perquè veu al seu company que ha estat capaç d’arribar lluny», detalla. Ribera acaba apuntant que la tradició de l’handbol a diferents municipis de les comarques gironines «és tan arrelada i tan forta que ha continuat, fins i tot, en els moments més complicats» i conclou que és per «una cosa d’història». 

Subscriu-te per seguir llegint