Els Cikusa, connexió Bordils-Balcans per ser campions del món

Porten tota la vida jugant a handbol l’un al costat de l’altre, però Djordje i Petar Cikusa (2005) van viure diumenge passat una de les millors experiències que poden compartir dos germans: Proclamar-se campions del món sub19, i fer-ho junts. Era el primer cop que la selecció espanyola ho aconseguia, i els Cikusa van ser una part integral de l’èxit a Croàcia.

«És un somni per nosaltres, dos nois de Bordils que poden arribar fins aquí», explica Djordje, amb ganes d’aprofitar el que queda d’estiu després d’unes setmanes en què s’han deixat la pell «des dels entrenaments previs fins a l’últim dia». Tots dos se saben peces importants de l’equip, però insisteixen que «el millor de la selecció és que som un grup molt fort, i encara que un no jugui, entrarà algú altre que ho farà igual de bé».

En la final, de fet, això es va notar. Havien començat enèrgics, amb un parcial de 4-0, però Dinamarca es va despertar i s’avançava en la mitja part (13-14). «No són un equip gens fàcil, i no acabàvem de compactar bé, xutaven de massa prop», reviu Petar. Però aquesta Espanya empeny a les segones parts, i, ja ho diuen els Cikusa, «ho vam demostrar». Marcador final de 28-23, amb 2 gols d’en Djordje i 4 del seu germà. Segell bordilenc en el campionat del món sub19 d’handbol. «Tant de bo posar-lo també en un absolut!».

Passats uns dies, «per molt que estiguem en fred, encara no em crec que tinguem una medalla de campions del món», somriu Petar, agraint el suport de la gent, «que ha ajudat molt». El seu germà també segueix en un núvol, perquè «tot el que hem viscut aquests mesos de mundial no ho canviaria per res del món. Sabíem que no seria fàcil però hem arribat on volíem, que és ser els millors jugadors i la millor selecció del món». El somni, realment, ve de lluny. El pare, Zoran Cikusa, serbi, va ser professional, de fet, jugant a Bordils, on va acabar establint-se formant una família que respiraria, és clar, handbol. «Vam néixer amb una pilota a les mans, els pares ja notaven que ens agradava molt i a un poble com Bordils tot havia de ser bastant fàcil».

Una vida d’handbol

Així, no van trigar a vestir-se de verd-i-blanc fins que, als 12 anys, va trucar el Barça. Un tren dels que s’agafen. I ha anat bé: El novembre passat Djordje Cikusa va convertir-se en el segon jugador més jove en debutar de blaugrana a Asobal: «Una bogeria, ja van ser-ho els primers entrenaments, venint del juvenil, perquè és el millor equip del món». L’ambient en un vestuari d’estrelles, però, va ajudar-lo en un «pas molt difícil». Recorda com «des del capità, en Gonzalo (Pérez de Vargas), fins a un munt més de jugadors que podria anomenar em van fer molt costat».

Petar, que també va gaudir d’entrenaments amb el primer equip -«estava molt nerviós, a més era abans de la Final Four de la Lliga de Campions, i m’ho vaig passar molt bé»-, compta els dies pel seu debut, que espera que arribi «ja». Ho diu el seu germà, «és impacient», però, a la vegada, «sap estar tranquil». I així, els Cikusa s’han guanyat el dret a tenir fitxa del primer equip del Barça per a aquesta temporada. Tota la vida han jugat junts, i fer-ho amb el Barça podent coincidir a la pista és «un dels somnis que sempre hem tingut». La seva relació, a més, és especial, i tot i que «amb la nostra edat comencen a arribar ofertes, encara som joves per separar-nos, ens necessitem l’un a l’altre». 

D’aquí a uns anys, però, saben que es podrien separar. Sigui com sigui, això queda lluny. Mirant el futur, Djordje és ambiciós: «Com tot jugador, la Champions seria un objectiu per arribar a guanyar, però primer de tot haig de debutar-hi. També m’agradaria ser un jugador clau al Barça, que no és fàcil, però amb l’esforç i sacrifici que portem es pot aconseguir». La mentalitat hi és, i les condicions, també. Quan surt de la pista, riu Petar, «el meu germà és xou, sempre fa xou», i, veient-lo jugar, es pot dir que també quan hi és. 

Treure rèdit d’una lesió

Destaca per ser ambidextre, i és una habilitat que ha treballat. «Vaig tenir una lesió al dit i havia d’estar un mes sense fer servir la dreta». Una pausa és el que tocaria, però «no volia deixar d’entrenar i se’m va acudir practicar amb l’esquerra». Amb paciència, «després d’un any i mig o dos, ja llançava bé amb l’esquerra, i ara tinc la mateixa força als dos braços».

L’última temporada ha exhibit aquesta capacitat en un any «increïble» on amb el juvenil s’ha guanyat tot i amb el filial han acabat tercers, «que és un molt bon resultat». Pujar a jugar «contra gent amb més experiència» ha sigut un dels passos difícils per a Petar, que aquest curs en vol «més i millor». I n’és capaç, amb «l’elegància» que el seu germà explica que transmet en jugar. «És molt polivalent i ràpid, aporta ofensivament i defensant», comenta. Al mundial, se’ls ha vist amb la samarreta d’Espanya, però hi havia l’opció de fer-ho amb la de Sèrbia o Croàcia. «Som d’aquí, i no vam pensar en cap moment d’anar amb cap altra selecció, ens van trucar, sí, però els nostres plans estaven molt clars».

Aquest any, però, ha sigut «complicat» perquè tots dos compaginaven l’alt ritme esportiu amb els estudis. Per sort, «al Barça t’ho posen molt fàcil des del primer moment». Es nota que els germans són feliços a un club on, quan van arribar, van notar un gran canvi: «Vens d’aquí Bordils, equip petit, i arribes a un de gegant, amb grans instal·lacions». De totes maneres, són riallers i adaptar-se els va ser fàcil. «En ser-hi cada dia és senzill, i ara és casa nostra». Hi estan tan bé, de fet, que pensen seguir-hi «fins que ens diguin que toca marxar!».

Amb uns valors ben inculcats des de petits, són conscients del que és «jugar a un club tan important, i volem donar exemple». Com a jugadors, poca cosa hi ha a dir, les medalles de campions del món que els pengen del coll brillen per si soles, però fora, ensenyen una estima que l’esport només ha reforçat. Podria haver-ho dit qualsevol dels dos, així que tant se val de qui sigui aquesta última frase: «És el millor germà del món».

Subscriu-te per seguir llegint