La passió segons Dalí

La passió sense patiment. El Crist clavat a la creu sense ferides. El Sant Sopar i la crucifixió en paisatges de Portlligat. Les tres obres de Salvador Dalí més genuïnament relacionades amb els últims moments de la vida de Jesucrist trenquen de manera radical amb la manera com aquest episodi de la història sagrada, el nucli de la Setmana Santa que acabem d’encetar, és mostrada de manera habitual en la creació artística: la passió és patiment, dolor, ferides, sang, suor, i creus en un turó ressec enmig d’un paisatge desèrtic. Dalí recull en canvi el testimoni de Velázquez i mostra la serenitat del crucificat, la seva bellesa, la seva transcendència: «Precisament perquè he passat pel cubisme i pel surrealisme, el meu Crist no s’assembla als altres, sense deixar de ser clàssic. Crec que és el mateix temps el menys expressionista de tots els que han estat pintats actualment. És un Crist bell, com el Déu que és», va escriure el mateix Dalí a Picasso i jo, del 1951.

Precisament el mateix 1951 Dalí va pintar El Crist de Portlligat (també conegut com El Crist de Sant Joan de la Creu), una de les seves obres més emblemàtiques i una de les tres grans peces relacionades amb la Setmana Santa que hi ha en la seva producció (que inclou un ampli catàleg de quadres de temàtica religiosa), al costat del Crist hipercúbic (1954) i d’El Sant Sopar (1955). Totes tres, curiosament, són lluny de l’indret on tenen les seves arrels creatives: El Crist de Portlligat s’exposa habitualment a la Kelvingrove Art Gallery and Museum de Glasgow, a Escòcia; el Crist hipercúbic al Metropolitan de Nova York; i El Sant Sopar a la National Gallery of Art de Washington.

Per això és tot un esdeveniment que aquesta Setmana Santa (i fins el 30 d’abril) es pugui veure a Figueres una de les tres integrants d’aquesta particular trilogia daliniana. L’arribada d’El Crist de Portlligat al Teatre-Museu a finals del mes d’octubre passat va generar una enorme expectació, avalada per les paraules dels responsables de la Fundació Gala-Salvador Dalí, que asseguraven que es tractava d’una de les exposicions més importants que han organitzat mai. «N’hem fet de molt bones, però com aquesta, cap», va arribar a afirmar el president de la Fundació, Jordi Mercader, en la roda de premsa en la qual es va presentar una exposició que a més d’aquest quadre emblemàtic mostra a la Torre Galatea els resultats d’una àmplia recerca sobre el seu procés de creació.

I també s’hi ha traslladat una altra obra transcendental de Dalí, i amb un inequívoc sentit eucarístic (habitualment en un altre espai del Teatre-Museu), La cistella del pa (1945): «Per al Crist de Sant Joan de la Creu he fet servir la mateixa tècnica i la mateixa textura artística que per a La cistella del pa, la qual, fins i tot a la seva època, representava per a mi l’eucaristia de manera més o menys inconscient», va declarar Dalí.

Veus en un somni

El Crist de Portlligat s’anomena també de Sant Joan de la Creu per la postura en què es troba el crucificat, inspirada per un dibuix del religiós castellà del segle XVI. «La primera vegada que vaig veure el dibuix em va impressionar tant que, més tard, a Califòrnia, vaig veure en somnis el Crist en la mateixa posició però en el paisatge de Portlligat, i vaig sentir unes veus que em deien: ‘Dalí, has de pintar aquest Crist’». En un escrit sobre aquest quadre publicat l’any 1952 a The Scottish Art Review, l’artista continuava detallant el seu origen: «El vaig començar a pintar l’endemà mateix. Just en el moment precís que vaig començar la composició, tenia la intenció d’incloure-hi tots els atributs de la crucifixió -claus, corona d’espines, etc.- i de transformar la sang en clavells vermells clavats a les mans i els peus, amb tres flors de llessamí brollant de la ferida del costat. Aquestes flors haurien estat executades a la manera ascètica de Zurbarán. Però just abans d’acabar el quadre, un segon somni va canviar tot això. (...) Vaig tornar a veure el meu quadre sense els atributs anecdòtics: res més que la bellesa metafísica del Crist-Déu».

En aquella roda de premsa per presentar l’exposició del Crist de Portlligat, Montse Aguer, directora dels Museus Dalí, va insistir en aquesta idea expressada per l’artista sobre la seva obra: «Dalí parla de religió però parla sobretot d’espiritualitat. El seu és un Crist bell, atlètic, amb una bellesa metafísica i enigmàtica. Com sempre, l’obra de Dalí respira enigma, provocació».

De fet, l’escrit de Dalí que va publicar The Scottish Art Review en el seu primer número del 1952, dedicat precisament al Crist de Portlligat, era una carta de l’artista davant de l’expectació que havia suscitat la compra del quadre, per un import de 8.200 lliures esterlines, tota una fortuna, per part de la Kelvingrove Art Gallery and Museum de Glasgow. Dalí hi sortia al pas d’algunes crítiques que havia rebut la peça pintada a Portlligat i adquirida pel llavors director del museu escocès, Tom Honeyman: «La posició del Crist -angle de visió i inclinació del cap- ha provocat una de les primeres objeccions a aquesta pintura [apuntava Dalí]. Des del punt de vista religiós, aquesta objecció és insostenible, ja que el meu quadre ha estat inspirat pel dibuix en què el mateix sant Joan de la Creu va representar la crucifixió i, segons la meva opinió, aquest dibuix -l’únic que el sant va fer mai- havia de ser fet a conseqüència d’un èxtasi». 

Aquella polèmica va passar (com ha passat la del cartell de la Setmana Santa de Sevilla d’aquest any) i El Crist de Portlligat és encara ara una de les peces estrella de la col·lecció d’art del museu Kelvingrove. El quadre, de dos metres d’alt, només s’havia vist en dues ocasions a Espanya abans d’ara: el 1951 a Madrid i el 1952 a Barcelona, en la primera Biennal Hispanoamericana d’Art. El Crist de Sant Joan de la Creu s’ha exhibit arreu del món, en indrets com Londres, París, Nova York o el Dalí Museum de Florida, però des de l’any 1965 es presta molt poc i mai havia tornat a l’Empordà des que Dalí el va pintar a Portlligat, fa més de setanta anys.

Com expliquen els responsables de la Fundació Gala-Salvador Dalí, en aquell moment l’artista es trobava en un «moment de transformació i també de culminació del seu desig de convertir-se en clàssic i en el ‘salvador’ de la pintura moderna. La incorporació de representacions i episodis religiosos en el seu corpus artístic és, juntament amb la recuperació dels postulats de la mecànica quàntica, resultat de l’evolució del seu pensament. El Crist és la pintura que enllaça ambdues etapes, la que serveix de transició i ens encamina cap al període místic nuclear».

L’arquitecte Joan Bassegoda Nonell (1930-2012), expert en Gaudí i que havia estat president de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, va estudiar a fons la pintura religiosa de Dalí i n’escrivia per exemple que «aquell revolucionari surrealista va ser (...) l’autor de grans pintures preciosistes de tipus religiós, tractades amb exquisida delicadesa, manifestada, per exemple, en les representacions de Crist, on no es pot veure el rostre del Senyor, tal és el cas del Crist de Sant Joan de la Creu o Crist de Portlligat (1951), on tampoc es manifesten els claus i altres símbols de la crucifixió, i la figura resta separada lleugerament de la creu, damunt d’un paisatge de roques de Portlligat i un fons de cel totalment negre. El mateix any 1951 comentà el fet en el seu Manifest místic, on explica que si bé Jesucrist tingué forma humana, pel fet de ser imperible, no se’l pot representar com si fos un ésser humà torturat».

Bassegoda Nonell també va escriure sobre els altres quadres de Dalí relacionats amb la passió de Crist, i n’extreia conclusions igualment sorprenents: «En el cas del Corpus Hypercubus (1954), la creu del sacrifici hi està formada per vuit cubs en disposició tridimensional on la figura de Crist presenta el cap en escorç, fet que impedeix la visió del rostre, mentre el cos, sense recolzar en cap moment en la creu, resta ingràvid en l’espai. Es tracta d’un esplèndid exercici de perspectiva segons els exactes procediments descrits per Filippo Brunelleschi, Luca Paccioli, Piero delia Francesca, Paolo Ucello o Andrea del Castagno. La creu deixa de ser un abominable instrument de tortura i es converteix en una expressió geomètrica de tipus filosòfic, d’una gran profunditat de simbolisme i transcendència».

En la mateixa línia, apunta que «una altra combinació de geometria i pintura religiosa es pot veure en El Sant Sopar (1955), on Crist i els Apòstols estan inserits en un dodecaedre pentagonal, políedre regular que, segons els deixebles de Plató, representa la Quinta Essència, car dintre d’aquest políedre és possible inscriure-hi els altres políedres regulars, el cub, el tetràedre, l’octàedre i l’icosàedre, representatius dels quatre elements de l’Univers: la terra, el foc, l’aigua i l’aire».

Segons Bassegoda Nonell, «aquestes representacions geomètriques demostren un coneixement no solament artístic del mestre, sinó també científic, car Dalí estudià els tractats sobre energia nuclear, psicoanàlisi de Freud i especialment les teories misticogeomètriques de Juan de Herrera a través del Tratado del cuerpo cúbico conforme a los principios del arte de Raimundo Lulio, on s’uneixen les idees místiques medievals amb el conceptes geomètrics renaixentistes». 

Subscriu-te per seguir llegint