Jugar per aprendre economia... sense risc

Poques persones en aquesta vida es poden permetre ser les propietàries d’un imperi immobiliari, posar-se a les sabates d’un empresari del ferrocarril al segle XIX, dirigir des de la primera pedra els racons i els serveis d’una gran metròpoli o realitzar una visita a un parc ple d’atraccions i exclamar sense cap vergonya: «Tot el recinte és meu i només meu». Però, malgrat aquesta realitat, gairebé tots, en algun moment, hem tingut aquest gran poder econòmic a les nostres mans gràcies a una simulació que ha fet durant dècades les delícies tant de nens com de grans i que triomfa cada vegada més: la dels jocs de taula i, també més recentment i amb elements diferents, la dels videojocs.

El principi de tot és senzill. Normalment acompanyat d’amics o família t’asseus en una taula, obres la caixa que conté aquesta economia i aquestes finances plasmades d’una forma diferent, i comences el joc després de realitzar els corresponents preparatius. El tema que hi ha al darrere és una mica igual dins d’aquest camí econòmic general, perquè, com explica Antoni Cunyat, professor del Departament d’Anàlisi Econòmica de la Universitat de València (UV), en la majoria dels jocs de taula el mecanisme s’acaba basant «a gestionar uns recursos escassos», una situació que és «el concepte fonamental per a qualsevol estudiant d’economia». No resulta molt diferent per a un ciutadà mitjà. A la vida real no es produeix, per exemple, una gestió de recursos com els hotels del Monopoly o les lletres per formar paraules de l’Scrabble, però sí de recursos bàsics per al dia a dia com la llum, l’aigua, el lloguer i els mateixos diners.

Similituds

És un aprenentatge sobre la gestió econòmica que es realitza sota un marc de similituds amb la vida real. Ho entén així Fernando Falomir, director de màrqueting de l’empresa espanyola Falomir Juegos, creadora, entre d’altres, d’un clàssic de les finances com Superpoly. Per a ell, l’aspecte «més atractiu» d’un joc de taula que entronca amb l’economia «és aquesta proximitat a la realitat d’una manera paral·lela». Aquesta visió ha portat, fins i tot, al fet que naixessin jocs com The game of life (El joc de la vida), en el qual els participants desenvolupen la trajectòria vital d’un personatge, prenent decisions com casar-se o tenir fills, en què invertir o quan jubilar-se per intentar al final tenir més diners que la resta dels jugadors implicats.

En paraules de Cunyat, el que es fa és «recrear les decisions que un podria prendre en la vida real». «Si en la vida real t’equivoques i prens una decisió errònia, pots tenir greus conseqüències. Però en el joc de taula prens aquests mateixos riscos i les úniques conseqüències que tens és poder perdre la partida», afegeix. Ho veu també així Oriol Comas, expert en jocs de taula i autor del llibre Un mode de jeux, per a qui aquest tipus d’entreteniments ofereixen un «espai de plaer sense riscos» que et permet, «com fa Adquire [un joc on competeixes amb altres participants per construir una urbs intentant posseir accions de les empreses més lucratives], invertir amb aquest únic risc de no guanyar el joc». I per a més satisfacció, «jugues en grup, amb qui vols i quan vols, que al final és un factor que sempre agrada més perquè som animals socials», afegeix l’expert.

Aprenentatge

Però aquest horitzó lúdic, amb perills simulats en forma de vivències en primera persona, també té una translació a l’aprenentatge formal. No en va, com explica Comas, s’estan utilitzant «els jocs econòmics més sofisticats com a part del currículum de les millors facultats del món». Casos com Business strategy han permès a un futur emprenedor tenir l’oportunitat de gestionar de manera simulada una empresa, decidint quines matèries compres, quins productes vens i si ho fas a preus més o menys alts per a finalment ser l’últim jugador que sobreviu en el negoci. «És una manera divertida, en la qual no saps qui guanyarà però que reflecteix la vida mateixa», destaca sobre això Comas.

En paral·lel, en els videojocs, la situació no resulta gaire diferent. Amb els coneguts com a tycoons o jocs de simulació econòmica pots -això sí, sense la necessitat de tenir companys de joc- crear una ciutat des de zero i gestionar-ne els recursos (exemplificat en sagues com SimCity i Cities skylines) o desenvolupar negocis com un parc d’atraccions (Roller Coaster Tycoon) i un zoo (Zoo Tycoon), entre molts d’altres. I tot a través d’«una aventura virtual, que és encara més real i potser més útil per veure aquests conceptes econòmics perquè els veus visualment, canviant davant teu», remarca el professor de la UV. No en va, els experts veuen en aquesta gestió econòmica dels jocs una gran potencialitat per a la societat. «És una manera que els individus tinguin aquesta cultura financera que no han tingut» en el passat, assegura Cunyat.

És una línia que també defensa Falomir, i remarca que la seva companyia té actualment sobre la taula «tres propostes introductòries a l’economia» a l’aula que persegueixen explicar als més petits «des de com funcionen els diners fins a aspectes que no s’aborden en altres entorns com el de les hipoteques». I amb aquest horitzó en el futur volen veure si és viable editar «un joc que en definitiva t’ajudi a entendre com funciona l’economia d’un país i dels seus ciutadans».

Entre els tipus de joc hi ha tota mena de conceptes econòmics i financers. Exemples que van des de la compra i venda de propietats, així com termes com el de la fallida, que es poden veure en un Monopoly, fins a un apartat totalment comercial que té el seu millor reflex en Catán (el joc més exitós dels que han triomfat al segle XXI, com recorda Comas: «Més de 35 milions d’exemplars venuts») i Puerto Rico, un altre clàssic on la victòria s’aconsegueix gràcies als punts que et genera exportar i construir edificis.

I això sense oblidar altres nocions com són les de la construcció abans de l’esclat d’una bombolla immobiliària (Ladrillazo), la inversió borsària (Pánico en Wall Street) i en matèries primeres i connexions (amb jocs com a Alta tensión, en el qual ets el propietari d’una companyia elèctrica que vol oferir servei a tota la ciutadania vencent els teus competidors), i les subhastes que es donen sense anar més lluny en el Modern art (ser el jugador que obté el màxim benefici mirant de treure gran rendibilitat amb la venda d’obres d’art).

Són tots ells pilars d’una economia que, gràcies als jocs de taula i els videojocs, no només està en mans dels més acabalats, sinó també a les de qualsevol ciutadà. Amb aquest present, el futur -coincideixen els experts- apunta a ser prometedor. Segons les estimacions de Comas, el negoci a Espanya dels jocs de taula «ja està en els 100 milions».

Subscriu-te per seguir llegint