Credit Suisse, Silicon Valley Bank... ressuscita el germen de la Gran Depressió?

És inevitable. Les aromes que desprenen algunes entitats financeres europees i nord-americanes recorden la fetor que va donar lloc a la Gran Recessió fa tres lustres. Però, és així? L’enfonsament de Credit Suisse, la fallida de Silicon Valley (SVB), el rescat de First Republic Bank per part de les grans entitats financeres nord-americanes, les accions concertades dels bancs centrals occidentals per garantir la liquiditat del sector, la volatilitat borsària amb càrrega de profunditat sobre la banca, les manifestacions dels dirigents polítics expressant amb contundència o escarafalls que el sector és solvent i té prou fortalesa...

Tot això té un aire molt semblant a l’estiu del 2007, quan van sorgir els primers símptomes d’una crisi que va anar creixent en els mesos següents en destapar-se l’escàndol de les hipoteques escombraria i que va arribar al seu punt culminant el setembre del 2008 amb la fallida de Lehman Brothers. Les cues de dipositants davant el britànic Northern Rock, que va ser rescatat; la fallida del banc d’inversió nord-americà Bear Stearns; les injeccions de liquiditat de la Reserva Federal (Fed) i del Banc Central Europeu (BCE), que va paralitzar aquell setembre del 2007 una pujada de tipus -cosa que també hauria pogut passar fa uns dies- i els va deixar en el 4%... En quina mesura és lícit parlar de paral·lelismes entre dues èpoques tan pròximes en el temps?

El director adjunt de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), Joaquín Maudos, considera que, a la crisi financera del 2007, «l’origen va ser completament diferent de l’actual, perquè en aquella ocasió el motiu van ser les hipoteques subprime. On sí que hi ha un element en comú és que llavors també es va produir una pujada de tipus d’interès que va motivar que augmentés la morositat d’aquelles hipoteques de pitjor qualitat. Ara el detonant és així mateix la pujada de tipus, però amb una conseqüència no sobre la morositat, sinó sobre les minusvalideses latents del deute que ha calgut vendre per fer front a la retirada de dipòsits». Dit això, Maudos afegeix que «ni la fallida de l’SVB ni els problemes de Credit Suisse tenen res a veure amb la situació de la banca espanyola i europea». A més, «hi ha importants diferències regulatòries [molt més estrictes a la UE] i de supervisió».

La importància del deute públic

Així mateix, recorda que l’estructura «tant d’actiu com de passiu de l’SVB no té res a veure amb la de la banca espanyola». «A SVB, l’import mitjà dels dipòsits era de quatre milions de dòlars i el 66% d’aquests superaven els 250.000 dòlars de cobertura. A Espanya, en canvi, el 66% està cobert pel Fons de Garantia de Dipòsits per tenir saldos inferiors a 100.000 euros. I pel costat de l’actiu, a la banca espanyola el deute públic suposa el 13% del total, mentre que a SVB l’exposició al deute sobirà era molt elevada», argumenta.

El director d’Estudis Financers de la Fundación de Cajas de Ahorros (Funcas), Santiago Carbó, expressa els seus dubtes sobre l’esdevenir dels problemes que ara mateix existeixen a la banca. Considera encertat el «paral·lelisme mental» amb els fets que van succeir fa tres lustres, però advoca per no caure en el pànic malgrat que «algunes coses s’assemblen», perquè «ara hi ha més matalàs de capital i és més gran la vigilància sobre els bancs». També recorda que els problemes de l’entitat suïssa, salvada pel seu compatriota UBS a instàncies de les autoritats del país, provenen del fet que «no es va actuar a temps i hi va haver tolerància excessiva».

Els bons, una de les claus

Carbó afirma que no sap si les mesures que s’han pres fins ara per part dels EUA, Suïssa i la UE «funcionaran». «Això ha començat així i veurem com evoluciona. Si afecta el deute, les turbulències poden ser de llarg recorregut». Segons la seva opinió, la clau d’aquesta crisi està en els bons; dit d’una altra manera, si els bancs han de convertir bons en capital per tornar diners en dipòsits, perquè acumularan pèrdues i «els governs hauran d’injectar diners».

L’expert apunta que el gran dilema està al territori dels bancs centrals. Si continuen apujant els tipus per lluitar contra la inflació, es perjudicarà les entitats financeres que tenen els interessos dels bons molt baixos. «Tots els bancs ja tenen pèrdues per aquesta qüestió. La clau és en la magnitud. El volum de deute. Si els tipus pugen, poden sorgir bancs que ara no tenen problemes». O que no els veiem. Tampoc s’ha d’oblidar que, en no traslladar la banca als dipòsits aquesta pujada del preu del diner, molts estalviadors s’han dirigit a fons del mercat monetari o deute públic per aconseguir més rendibilitat. És a dir, menys passiu en balanç.

No obstant, si el Banc Central Europeu o la Fed dels Estats Units opten per no combatre l’alça de preus per no danyar més els bancs, el perill serà que els inversors internacionals comencin a dirigir la mirada cap als excessos en deute públic i dèficits de certs països, com va passar el 2011, primer amb Grècia i, més tard, amb Espanya. De tota manera, Carbó conclou que, si no cau un banc com Lehman Brothers, «no es repetirà una crisi com la de l’any 2008».

Subscriu-te per seguir llegint