«El ‘bullying’ em va prendre el meu fill, deia que el suïcidi era la solució a tot»

La família d’un nen altempordanès de 12 anys denuncia que no volia anar a classe perquè alguns companys l’escopien i li posaven «bolígrafs al cul»

Un cartell penjat a les portes de l'institut de Sallent on s'hi pot llegir 'No més 'bullying'.

Un cartell penjat a les portes de l'institut de Sallent on s'hi pot llegir 'No més 'bullying'. / Nia Escolà / ACN

Meritxell Comas

Meritxell Comas

Dos dies abans que les bessones de Sallent saltessin al buit des d’un tercer pis (una d’elles va perdre la vida), un nen altempordanès de 12 anys (la família vol mantenir-ne l’anonimat per a protegir al menor) va verbalitzar la idea (o la voluntat) de suïcidar-se. «Estava fora de si, no de ràbia sinó de pena, deia que ja no podia més, que no podia aguantar tot aquest patiment», assegura la seva mare. En aquest sentit, denuncia que «el ‘bullying’ em va prendre el meu fill, deia que el suïcidi era la solució a tot», recorda. Una clara declaració d’intencions que, hores abans, també havia deixat escrita en un examen a l’institut. «Feia dies que em preguntava per què havia hagut de néixer, o de quina manera es podien desconnectar les emocions, però aleshores vaig ser conscient que estava parlant molt seriosament, que en qualsevol moment podia tirar-se del balcó o clavar-se un ganivet», confessa. 

Feia mesos que patia bullying. De fet, sempre havia estat objecte de burles. Però a 6è de Primària, la situació es va agreujar. «Al tercer trimestre ja no volia anar a classe, em deia que tenia mal de panxa i era real, perquè estava apagat i no menjava, però a casa sempre estava molt alterat i vaig començar a pensar que hi havia alguna cosa més», explica. Però en preguntar-li, el menor ho negava. Fins que quedava poc més d’una setmana per a acabar el curs. «Un dia va arribar a casa plorant i em va dir que no podia més, que uns companys de classe li havien posat un bolígraf al cul i que no paraven mai, que fins i tot l’escopien», relata, esgarrifada (de fet, el menor li havia explicat a un amic que era gai i un tercer els va sentir i ho va fer córrer). «Això va ser l’excusa perfecta per a posar-se encara més amb ell», lamenta la mare, i afegeix que «quan sortia a la pissarra o s’ajupia li posaven el dit o un bolígraf al cul, li feien mal». En explicar-li al tutor, assegura la mare, «li va dir que no els fes cas, que ja pararien». 

Però no van parar. «Quan jo per fi vaig saber què estava passant, vaig parlar directament amb el tutor, li vaig explicar la situació i em va dir que no em preocupés, que parlaria amb els nens», recorda. «Però l’endemà va asseure als agressors davant del meu fill i li va dir: els perdones, oi?», denuncia. «Ell es va sentir coaccionat, es va veure forçat a perdonar-los quan no ho volia fer, l’estaven assetjant, però què havia de fer?», assegura. 

Ella, però, no va desistir. «Vaig exposar a la direcció del centre que no estava gens contenta amb com s’havia gestionat el cas, si la víctima hagués estat una nena segurament haurien reaccionat d’una altra manera, però fins i tot el tutor em va arribar a trucar enrabiat dient-me que estava qüestionant la seva feina», confessa. La mare, però, va demanar que la psicòloga del centre educatiu atengués al seu fill «perquè veia que allò no havia estat només un fet puntual» i ella va confirmar-li que havia patit bullying. «Em va caure el món a sobre», assegura.

La mare, però, va insistir perquè s’activés el protocol. «Ningú feia res, vaig trucar a Inspecció per a dir-los que el cas del meu fill no s’estava tractant bé, i arran de la trucada, la directora de l’escola em va dir que si volia podíem activar el protocol (quedava una setmana per acabar el curs), però no m’ho aconsellava perquè deia que sinó el meu fill aniria amb una etiqueta a l’institut», relata. La directora de l’escola, però, assegura que «vam engegar el protocol i vam fer tot el que tocava». No obstant, la mare, ho nega. «Tinc la sensació que no ens van prendre seriosament, no ens creien, ni tan sols van entrevistar a la resta de companys de classe, que és el que estableix el protocol», sosté. A més, assegura que «l’únic càstig» que van rebre els assetjadors va ser «quedar-se sense gelat el dia de la festa de final de curs i haver de passar-se una estona dins de l’aula».

En fer el salt a l’institut, la situació no ha millorat. «Al transport escolar el feien seure al costat del seu agressor», lamenta la mare. «Ara ja no va al centre educatiu, està a les mans d’una psiquiatra de La Xarxa de Salut Mental», assegura.

Les formacions LGTBI, «només per a complir expedient»

La sensibilització sobre la realitat LGTBI encara està lluny de les aules. La vicepresidenta del Consell Municipal LGTBI de l'Ajuntament de Girona i presidenta de l’Espai LGTBI, Anna Tortosa, denuncia que els centres educatius «posposen» les xerrades i, quan les fan, és «només per a complir expedient». Tot i això, diu que «no hi ha interès per part dels docents» i lamenta que «la societat no és conscient del mal que pot arribar a fer als infants al no intentar entendre el seu trànsit». L'activista LGTBI, Laia Cruañas, denuncia que alguns centres els posen «traves» per a fer xerrades de conscienciació.

Un alumne assetjat a cada aula

«A cada aula hi ha un nen que pateix assetjament», assegura la responsable de comunicació de l’Associació Catalana per a la Prevenció de l’Assetjament Escolar, Meritxell Plana. De fet, segons Save the Children, 1 de cada 4 infants n’és víctima. La tendència, apunta Plana, és que aquesta pràctica cada vegada es registri en edats més prematures. «Save the Children remarca que el major volum es concentra a 3r de Primària», assegura. Defensa que les seqüeles del ‘bullying’ «s’arrosseguen tota la vida si no es tracten» i sosté que els assetjadors «s’haurien de sotmetre a un procés de reeducació obligatori».

Subscriu-te per seguir llegint