Darrere una mort sempre es desperten moltes preguntes. Però quan aquesta afecta un nadó sigui durant el procés de gestació o en el moment del part no es troben sovint les paraules adequades ni com a societat tampoc sabem com afrontar l'ajuda als pares que passen per la pèrdua d'un fill.  

Cada any moren 2.500 nadons a Espanya, la qual cosa es tradueix en una mitjana de més de sis al dia, unes xifres que només tenen en compte les pèrdues a partir de la setmana 22 de gestació. Oficialment, les que es produeixen abans no es consideren pèrdues perinatals i no queden registrades, per la qual cosa són més invisibles, malgrat ser més nombroses. Les interrupcions legals per causes mèdiques són també morts perinatals i són dols molt invisibillitzats. Segons l’INE, la taxa de mortalitat perinatal a Espanya va ser de 4,05 nadons per cada mil nascuts el 2020 i la majoria es va produir en fase fetal tardana.

La Cristina Gálvez i el seu marit, en Pedro, han passat no una sinó tres vegades per la més que difícil situació de la pèrdua d'un fill. Primer un embaràs entre els seus dos fills. Va ser a les 16 setmanes i era un nen. Segon la Martina, al cap de pocs dies de néixer i després la vida els va donar un altre cop amb la pèrdua d'un altre fill al cap de 8 setmanes de gestació. La Cristina, però ara és un exemple de valentia i coratge. La seva experiència personal serveix per donar missatges de suport participant en les reunions de dol que organitza Mémora per oferir suport a altres mares que han passat per una situació similar.

El juny de 2018 la Cristina va saber que estava embarassada. Una nena estava en camí. Ja tenia dos fills més: l’Oriol i l’Adrià que llavors tenien 8 i 4 anys, respectivament. Va ser un embaràs difícil i ple de complicacions: li van diagnosticar una insuficiència placentària. Sabia que seria un part prematur i a partir de les 24 setmanes va començar a rebre la maduració pulmonar. A la segona maduració, una nit se li va trencar la bossa del líquid amniòtic. Va entrar d'urgències al Trueta on va quedar ingressada 4 setmanes. 

No es podia aixecar del llit i diàriament era sotmesa a una ecografia per controlar el creixement de la nena i assegurar que estava bé. El 6 de desembre es va posar de part. Va donar a llum a una nena de 27 setmanes i 4 dies i 575 grams de pes. Era la Martina. A partir de la setmana 28 el percentatge de supervivència augmenta. Estava, per tant, quasi al límit de l'esperança. Un part ràpid i prematur, però molt bonic, que va donar pas a l'arribada de la Martina que va ingressar a l’UCI. Tot i el seu baix pes que la penalitzava una mica, la seva evolució durant els primers dies va ser positiva. La Cristina i en Pedro s'anaven alternant durant el dia en la cura i l'atenció cap a la seva filla. 

La Martina demostrava tenir una gran vitalitat i passaven els dies, però tot plegat el 13 de desembre, just una setmana després de néixer, va arribar un cop terrible que ningú s’esperava. El cor se li va aturar. Els metges tampoc s’ho expliquen. Abans de la mort, durant la seva estada a l'hospital, la Cristina ja havia rebut suport psicològic. La Martina va morir un dia abans que els seus germans la poguessin conèixer. Pot semblar estrany, però tant la psicòloga com el metge els hi van preguntar als pares si volien veure la Martina i fins i tot si volien fer-s'hi una fotografia. Pot semblar una situació més que estranya però ho van afrontar amb total naturalitat i fins i tot els altres fills van poder entrar a l'habitació, veure i tocar a la Martina. L'ajuda dels professionals és fonamental en un moment de xoc i gran impacte emocional. Una escena que es va afrontar de manera molt natural però, a la vegada, difícil i dolorosa. «No sabíem si veure-la o no. Però al final ens van poder acomiadar d'ella. Li vam fer petons, la vam acariciar, vam fer-nos les fotos i després ens vam acomiadar», explica la Cristina.

Trencar el tabú i parlar del dolor gestacional és un camí imprescindible Mémora

«Ja ets conscient que en qualsevol moment pot passar alguna cosa, però quan arriba no t’ho creus. No m’està passant, esperes despertar-te...i la pregunta recorrent és perquè a mi? Si hem arribat fins aquí, lluitant tot l'embaràs perquè ara just que semblava que la Martina estava bé sense demostrar cap símptoma va morir?» La nit abans de la seva mort li van fer alguna prova perquè la Cristina notava alguna cosa estranya. Tot va sortir bé, però l'endemà de matinada marxava. 

El pitjor són la falta de respostes i els continus per què. «Perquè a mi?, perquè ara? i perquè a ella? Què hem fet malament?. En definitiva, el no saber què ha passat. Ara el seu testimoni serveix per ajudar a altres mares. «Tenia necessitat d'ajudar a algú. Vam assistir al grup de dol i al poder compartir amb altra gent vaig veure que no estàs sol. Parlar ajuda molt» i per això va formar part de l’acompanyament al dol que organitza l’entitat «Bressols» amb el suport de Mémora.

 «Estic encantada de parlar de la meva Martina. És una manera de donar-li la importància que va tenir i de poder explicar la nostra història. Amb el temps t'acabes adonant que forma part de la teva vida. Ella continua estant amb nosaltres. És la nostra filla. Cada vegada que parlo d'ella li estic fent un homenatge. Va durar poc, però ens va donar moltes lliçons de vida i valors que avui en dia els tenim gràcies a ella», explica amb una fermesa admirable.

No va ser aquesta l´única mort d'un fill per la Cristina i en Pedro. Després d'un temps de rumiar-ho molt, va tornar a quedar embarassada i a les 8 setmanes de gestació va perdre el nadó. Un segon cop duríssim. Però la vida els tenia reservada encara una sorpresa amb majúscules a en Pedro i la Cristina: el naixement ara fa un any de la Valentina. 

El primer regal de Reis que havia de rebre la Martina era una nina. Mai, però, la va poder tenir en braços. Aquella nina va servir durant un temps de consol per a l’Adrià, llavors el petit de la família, que tenia certes pors la nit. Aquella nina va rebre el nom de Martina. Quan la Valentina sigui una mica més gran sabrà que aquella nina amb la qual també haurà jugat i acaronat era de la seva germana Martina.  

La família sovint també identifica la Martina amb una papallona. El motiu és perquè als nens prematurs se'ls associa a una papallona per la seva bellesa, curta vida i fragilitat. 

Amb el propòsit de reconèixer aquest dol, Mémora, companyia líder en serveis funeraris, crematoris i cementiris, ha impulsat el nou servei funerari i d’acompanyament en la pèrdua perinatal, disponible per a les famílies independentment de l'edat de gestació del bebè. La companyia ofereix als progenitors la possibilitat d'organitzar una cerimònia de comiat especialment dissenyat per a la pèrdua perinatal i en la intimitat familiar, al costat d'un servei d’acompanyament en el dol, amb la col·laboració de la Fundació Salut i Persona.

El servei d'acompanyament per a la pèrdua perinatal inclou assistència telefònica 24 hores d’un grup de psicòlegs especialitzats, així com atenció psicològica presencial per a les famílies que hagin requerit el servei funerari. Paral·lelament, Mémora ofereix «El teu suport en Xarxa», una comunitat web amb recursos de suport com a guies, documents, articles especialitzats i recomanacions d'experts per a aprendre a gestionar el procés i les seves emocions. Igualment, amb la voluntat d’adaptar el seu servei a la pèrdua perinatal, la companyia ha redissenyat les seves urnes i també ofereix fèretres en noves mesures reduïdes -60cm i 30cm- per a adaptar-se millor a les necessitats de cada pèrdua. Així mateix, ha incorporat la possibilitat de crear joies de record amb la petjada de la mà o del peu, i ofereix a les famílies loportunitat de deixar per escrit un últim missatge en el moment del comiat, mitjançant el servei «Moments Compartits».

Trencar el tabú i parlar del dol gestacional és un camí imprescindible cap a l'acompanyament d'aquestes persones.