Delors, els peus en el terra del somni europeu

El francès Jacques Delors, mort avui als 98 anys, va passar mitja vida treballant perquè el somni europeu fos realitat i armat del seu infatigable pragmatisme va impulsar durant una dècada la construcció comunitària basada en tres pilars, "la competència que estimula, la cooperació que reforça i la solidaritat que uneix".

L'home que va presidir la Comissió Europea entre mitjans dels 80 i dels 90, un moment clau en el qual es va conformar el mercat únic, l'euro o la integració de l'Alemanya de l'est, va anar per a molts l'últim gran europeu, l'últim que va saber encarnar l'ideal de la integració enfront de les ambicions nacionals.

Ningú des de la seva sortida de l'Executiu de la Comissió Europea en 1995 ha representat millor el contrapoder de Brussel·les als interessos dels caps d'Estat. Delors i la seva irrefrenable fe a Europa van arrossegar al continent a l'acceleració més gran de la integració mai coneguda.

Però aquest polític de formació catòlica i credo socialista, al·lèrgic als focus públics i a l'aplaudiment adulador, mai va pronunciar grans salves en favor d'Europa, va preferir els fets a les paraules i res més fer-se amb les regnes de Brussel·les va afirmar: "El president de la Comissió està al servei dels governs, no d'un ideal abstracte europeu".

Delors estava convençut que un mercat únic convertiria a Europa en un pol econòmic sense igual, la qual cosa permetria preservar el model social en el qual creia.

La competència com a estímul no va venir acompanyada de la cooperació i la solidaritat i ell va denunciar: "Ningú s'enamora només d'un mercat".

La seva passió europea el va portar a renunciar a un destí nacional que va aparcar durant anys, abans de deixar via lliure a la seva filla, l'exministra Martine Aubry, fidel hereva del seu socialisme pragmàtic.

Nascut el 20 de juliol de 1925 a París, va seguir els passos del seu pare, comptable en el Banc de França, i després de completar els seus estudis va ingressar en aquesta institució poc després de la Segona Guerra Mundial.

Afiliat políticament a un sindicat cristià, en 1962 va començar a treballar en la planificació econòmica per a governs gaullistes, fins que en 1969 va ser fitxat pel llavors primer ministre, Jacques Chaban-Delmas.

Considerat el corrent social d'aquell Executiu, promotor dels contractes de progrés i la formació contínua, Delors no va perdre la seva independència perquè, com ell mateix deia, era "massa socialista per a la dreta i massa pragmàtic per a l'esquerra".

En 1974 va fer el pas i es va afiliar al Partit Socialista, atret per la personalitat de François Mitterrand més que per les seves idees, com va reconèixer en les seves memòries.

Nomenat ministre d'Economia (1981-1984) dels seus primers Governs, va impulsar les nacionalitzacions, la devaluació del franc i una política d'inversions, abans de veure's obligat a una austeritat pressupostària per a preservar la paritat entre el franc i el marc.

Candidat a liderar l'Executiu, va quedar descartat del mateix pel jove Laurent Fabius. El seu destí havia estat ja segellat entre Mitterrand i el canceller alemany, Helmut Kohl, i estava a Brussel·les.

Mor Jacques Delors, el president de la Comissió Europea que va impulsar el Tractat de Maastricht

Aterratge a Brussel·les

Successor del luxemburguès Gaston Thorn al capdavant de l'Executiu comunitari, la seva arribada el 1985 va suposar una accelerada a una Europa anquilosada.

En deu anys va posar en marxa el mercat únic, els fons de cohesió, el Tractat de Schengen, l'ampliació a Espanya i Portugal, l'Acta Única que va substituir al Tractat de Roma, els programes Erasmus, la política agrària comuna i el Tractat de Maastricht.

Delors va tornar a encarnar Europa com abans ho havia fet el seu admirat Jean Monnet. La seva sortida de Brussel·les en 1995, substituït pel luxemburguès Jacques Santer, va deixar òrfena aquella funció.

La seva popularitat era tal que els sondejos li situaven com l'única personalitat d'esquerres capaç d'evitar una derrota socialista en les presidencials de 1995.

Però es va negar a fer el pas, al·legant motius personals i una falta d'adhesió a les seves idees, i es va convertir en el primer suport de Lionel Jospin, que va acabar derrotat pel conservador Jacques Chirac.

Apartat de la primera línia política, només trencava el silenci per a secundar tot intent d'integració europea o criticar la tebiesa comunitària.

En 2015, la UE li va reconèixer la seva aportació nomenant-li ciutadà d'honor d'Europa, una distinció que només tenen tres persones, Jean Monnet, Helmut Kohl i ell mateix.

Gairebé molest amb els aplaudiments, enmig de la crisi provocada per la fallida de Grècia que posava en escac el treball de tota la seva vida, un Delors de 90 anys va mostrar davant els caps d'Estat i Govern el seu rostre més sever: "No hi ha temps per a celebracions".