Girona va debutar a l’ACB el 1988, però no va poder exclamar «campions!» fins vuit anys després, quan l’1 de setembre de 1996, avui fa un quart de segle, un bàsquet sobre la botzina de Chris Corchiani li va donar al Valvi la seva primera Lliga Catalana. Podria semblar una cosa menor, però per a res ho va ser, perquè allò, com admeten dos dels protagonistes d’aquella històrica jornada, l’aleshores tècnic Trifon Poch i l’exjugador Gerard Darnés, va servir per canviar tendència i començar a consolidar definitivament el projecte entre els grans. D’entrada es va trencar l’hegemonia del Barça i el Joventut, que s’havien repartit el títol en totes les anteriors edicions del torneig. I més enllà d’això, aquell club petit que s’havia salvat pels pèls en un Fontajau acabat d’estrenar el 1994 i el 1995 contra l’Osca i el Breogán celebrava un triomf, i no l’haver evitat un drama. Una alegria autèntica. I una copa. L’eufòria es va desfermar a la grada del Nou Congost de Manresa, amb uns 300 gironins, i va continuar ja de matinada a les antigues Carpes de la Devesa, quan l’equip va arribar a Girona.
Era el Valvi de Pep Cargol, Darryl Middleton, Francesc Solana, Anthony Pelle, i sobretot Chris Corchiani, un base nord-americà atípic, res a veure amb aquells jugadors elèctrics tipus Michael Anderson o André Turner, que va decidir la final en 23 segons i va acabar el partit com a màxim anotador, amb 20 punts. L’equip de Poch perdia d’un contra el TDK (61-60) i Corchiani, amb experiència a la NBA i que a l’ACB també va jugar amb el TAU, va assumir la responsabilitat davant Chichi Creus. Va esgotar el temps per acabar buscant una penetració que va situar el 61-62 a falta d’un segon i quatre dècimes, i els locals ja no van tenir temps per a res més. El Valvi havia dominat la primera part, però a la segona la final se li havia complicat de valent (57-50) fins que un triple de David Sala al final posava l’equip dins del partit (61-60) abans que Corchiani decidís.
El títol va començar a canviar la història d’un Valvi que, fins aleshores, poques alegries havia tingut. En el seu primer any a l’ACB va descendir, tot i que Joaquim Vidal, president i patrocinador, el mecenes d’aquells anys, va salvar la papereta comprant la plaça sobrant després de la fusió del Granollers i l’Espanyol. La inauguració de Fontajau el 1993 no va servir per esvair ensurts i les dues primeres temporades a la nova llar el fantasma del descens va sobrevolar Girona, que es va mantenir en dos agònics play-out contra Osca i Breogan, permanències celebrades com títols per 7.500 espectadors al pavelló. En l’impàs entre l’època Valvi i l’arribada de Casademont es va jugar el primer play-off (contra el Barça, el 1999) i un any més tard s’arribava a les històriques semifinals de Korac contra el Llemotges. Poch va dirigir l’equip fins el 2003. El 2005 va començar una altra pel·lícula, amb l’arribada d’Akasvayu, una època que va començar amb opulència i els fitxatges sonats de Raül López i Fran Vázquez, però que va acabar amb el club estimbat, arruïnat i renunciant a l’ACB l’estiu de 2008. Pel camí quedaria un altre títol, la FIBA Cup, el 2007, amb Svetislav Pesic d’entrenador i Marc Gasol a l’equip. El pivot dels Lakers és ara la gran esperança per tornar a l’elit, amb un projecte a la LEB Or que ambiciona mirar amunt.
