«El més fàcil seria rendir-se, però quan es vol una cosa, es persegueix i es fa el que faci falta»

L’any 2023 es presenta apassionant, oi?

Tinc un calendari molt motivador, mai no m’hauria imaginat poder fer les curses en les quals participaré i menys en una estructura tan important com la de Buff-Megamo. M’omple moltíssim formar part d’aquest món.

Sent vertigen?

Vaig debutar l’any passat a l’equip i allà sí que era molt més principiant. Però en cap moment vaig sentir-me pressionada, perquè l’ambient és molt saludable. Aquí no només som companys, també som amics i ens ajudem els uns als altres. Això fa que la pressió disminueixi. De fet, en tenia més abans, en la modalitat de rally, perquè allà t’ho jugues tot en una hora i mitja i, en canvi, ara si una cursa puntual no va bé, l’endemà pots recuperar.

Però els resultats influeixen.

Sí, esclar. Jo vull pensar que no hi haurà pressió, però aquest curs tinc una nova companya, i no és qualsevol. La Janina Wüst és una de les millors d’Europa i estic treballant intensament perquè vull estar a l’altura. Representaria molt per a mi sentir que sóc capaç de competir-hi.

Costa abstreure’s?

En cap moment no he hagut de fingir res. Les relacions són molt naturals: si hem de riure, riem; i si hem de plorar, plorem.

Què l’atrau d’aquest esport?

El ciclisme de muntanya mai et deixa tip, sempre provoca que en vulguis més. L’ambient és fantàstic i el que envolta als dies de la cursa senzillament s’ha de viure, com a mínim, una vegada a la vida.

El seu discurs té molta força.

Hi ha dies que són més durs per sortir a entrenar, eh (riu). Però tinc moltes ganes, moltes. Quan pujo a la bicicleta, sento moltes emocions. Em dona pau, il·lusió, em relaxa... Em sento realitzada i afortunada per poder fer el que m’agrada. I m’ha permès conèixer-me millor, perquè m’obliga a escoltar-me, entendre’m i cuidar-me. Hi ha molts detalls que s’han de preparar per poder rendir l’endemà. Sóc esportista les 24 hores del dia.

Ha practicat natació i triatló, també.

Cada esport et demana unes exigències diferents, els hàbits canvien i el desgast no és el mateix. He notat la meva evolució, però per fer-ho he hagut de tenir la ment molt oberta, fixar-me bé en tot i ser receptiva deixant-me aconsellar.

De fet, a triatló corria amb el seu pare.

Tinc rècords molt bonics d’aquella època. Els meus pares no es perden cap cursa, són els meus fans número u. No han fallat mai, m’han perseguit allà on anés. Aquells anys són els que marquen el camí de com seràs en un futur, perquè t’orienten i t’eduquen. I sempre han donat suport al meu somni.

«Volem consolidar-nos com una referència a escala mundial»

La presència de la dona en l’alta competició ja no sorprèn.

El nivell del ciclisme femení ha apujat molt. Només cal veure el rendiment de la Janina, per exemple. Per a mi, serà una referència. És un gran estímul, i no només personal. Tenir una gran ciclista suïssa en un equip espanyol professional pot servir com a efecte crida per a la resta de conjunts.

Si parlem d’ajudes, la situació ja es complica.

Bastant, sí; l’esport femení sempre va una mica enrere tot i que, a poc a poc, comencen a pensar-hi. La gran majoria d’equips professionals no tenen ni noies, i Buff-Megamo en té dues. Però esclar, també té cinc nois. Jo no puc dedicar-me al 100% a la bicicleta, perquè destinen menys recursos per a les noies. Sempre m’he buscat la manera per trobar espònsors: com Oxford, l’Ajuntament de Flaçà, la Diputació de Girona i el mateix equip, que m’ajuda en termes econòmics. A més, no em falta de res en l’apartat material.

A part del ciclisme, que més fa?

Faig d’entrenadora de natació, a la piscina de Salt, i d’entrenadora personal, a gent que vol preparar triatlons o millorar la seva tècnica, entre altres. I també sóc professora d’activitat física en el medi natural a EUSES.

Creu que l’aposta per l’esport femení és de veritat o molts només cobreixen la quota?

Qui ajuda ho fa de veritat, perquè qui no et vol ajudar no t’ajuda.

Mai no ha estat a punt de llançar la tovallola?

No, perquè quan es vol una cosa, es persegueix i es fa el que faci falta. El més fàcil seria rendir-se, però, potser pel meu caràcter, sóc molt insistent: si no m’escolten, tornaré a trucar. Potser el que sí que m’angoixa és el fet d’anar any rere any, amb les renovacions. Perquè potser arriba el mes de juny i si no t’ha anat prou bé no saps què passarà l’any vinent. I el neguit el tens i et preguntes, trobaré equip? Vulguis o no, això condiciona. Per això visc al dia i sempre ho dono tot.

S’ha plantejat ser mare?

Algun dia ho vull ser, sí; però ara no m’ho plantejo perquè tinc un altre objectiu. El que tinc clar és que el dia que ho decideixi, hauré de deixar el ciclisme un temps. A això als nois tampoc els passa.

Subscriu-te per seguir llegint