«Vaig oferir-me al Girona després de dir ‘no’ a Aíto quan era l’entrenador de l’Alba»

Roko Prkacin (Zagreb, 2002) va ser valent en decidir allunyar-se de la influència del seu pare, l’exjugador Nikola Prkacin, per triomfar en el complicat món del bàsquet. Té un potencial enorme i havia de ser un dels escollits del Draft 2021, però finalment se’n va desdir i el passat estiu va trucar al club de Marc Gasol.

Aquesta és la seva primera experiència fora de casa. Com li està anant?

Soc un afortunat perquè estic en una ciutat amb una cultura força similar a la croata, no he notat un gran canvi en aquest aspecte, i crec m’he adaptat prou ràpid. Estic molt a gust a Girona: és petita, amb gent simpàtica i bon menjar, tot i que el més important és que té un gran club amb uns companys increïbles. Per mi és perfecta.

Tot i així, va ser gaire difícil decidir-se per venir?

La temporada passada ja tenia el desig de marxar de Croàcia, però finalment em vaig quedar amb la promesa que l’any següent ho faria. És per això que soc aquí.

Ha vingut amb la seva família o tot sol?

En teoria sol, però a la pràctica tothom va amunt i avall. Quan no hi ha la meva xicota, hi ha els meus pares o germans. Sempre tinc visita.

Troba a faltar Croàcia?

És clar. Tothom s’enyora de casa quan marxa, però Girona s’està convertint cada vegada més en casa meva.

Què fa en el seu temps lliure?

Els meus germans petits, de 8 i 5 anys, sovint són aquí i jugo amb ells. Jo soc el més gran de cinc germans. A diferència d’aquí, a Croàcia entrenàvem dos cops al dia i ara potser m’avorreixo una mica a les tardes però miro sèries, vaig a la bolera amb en Taylor..., sempre intento buscar-me alguna activitat. També cuino. No em considero un xef, però m’agrada provar receptes noves que busco a Google. Algun cop fins i tot he incendiat la cuina. Tot bé. (Riu).

Els seus germans també juguen a bàsquet?

El meu germà de 19 anys juga al Cibona, la meva germana de 16 a voleibol i els altres dos encara no practiquen cap esport perquè són massa petits.

Què sent quan més de 5.000 persones coregen el seu nom a Fontajau?

Això sí que ha estat una nova experiència. El meu club de tota la vida a Croàcia no tenia tants aficionats, crec que només vam tenir 5.000 espectadors un únic cop en tots els anys que vaig ser-hi. Sentir com t’animen a cada partit és molt emocionant, em fa estar content. Tant de bo hi siguin sempre.

Gairebé sempre ha jugat al Cibona de Zagreb. Abans de venir a Girona, només l’havia deixat un cop per anar cedit al Rudes.

Vaig néixer allà. Vaig començar a jugar al Cibona quan deuria tenir 10 anys i ja no em vaig voler moure.

Als 15 anys va passar a formar part del primer equip. Creu que va haver de créixer de cop i volta?

Coses com aquestes et fan créixer ràpid, però també has de posar-hi de part teva. A la plantilla hi havia companys que tenien 20 anys més que jo... Compartia habitació amb Damir Markota, que és 17 anys més gran que jo i abans havia estat company del meu pare. Imaginin. Era una mica estrany, però també vaig treure’n profit.

Va ser el capità més jove de la història dels clubs amb 17 anys i 10 mesos. Es considera responsable?

A vegades. Quan no estic pel bàsquet, soc com un nen petit. Si no seria avorrit.

Com porta aquest rol al Girona? Cada vegada compta amb més minuts.

És diferent perquè l’estil de joc és diferent. Al principi tenia menys minuts, però perquè havia d’adaptar-me i també depèn de com estigui Miletic. Estic molt content amb Aíto i sento que tinc el màxim suport de tot l’equip.

El seu pare també jugava a bàsquet. És el jugador que és ara gràcies a ell?

Bé... Tenim una relació molt profunda. És clar que m’he enamorat del bàsquet per ell i que part del que soc ara és gràcies a ell, però abans de venir a Girona em vaig proposar que seria jo qui decidís pel meu propi compte. Li vaig dir que si aconseguia ser algú en el món del bàsquet seria per mi mateix, no per ell. Necessitava alliberar-me d’ell en aquest aspecte. Per descomptat que l’escolto i que parlem de bàsquet tota l’estona perquè ens uneix, però intento que allò que em digui no m’influeixi tant. Vull ser jo mateix.

També era aler-pivot. S’assemblen com a jugadors?

No, ell era pivot. Va començar sent aler-pivot, però després va agafar més quilos que Marc Gasol..., així que va canviar de posició. (Riu). Potser quan era jove ens assemblàvem més, però som completament diferents.

Va ser testimoni de la seva explosió al Girona en el partit contra el Bilbao. Quins consells li dona com a entrenador? Per què Aíto va comentar que el convidava a quedar-se sempre...

El meu pare? De tot el que em digui, he de fer el contrari. És broma. Va ser casualitat. Després d’aquell partit, tothom em comentava que m’havia lluït perquè hi havia el meu pare però tot i que potser estava una mica més motivat no va ser així. Simplement va passar. Em pot aconsellar sobre el que vulgui, ell té una altra visió des de l’altre costat i pot fixar-se en coses que no s’aprecien a la pista. Ho comentem, encara que a vegades no estiguem d’acord. És normal.

I Aíto? Que està aprenent d’ell?

Aíto ha canviat la meva manera de jugar. Segurament ara soc millor que a Croàcia, també em sento millor a la pista. Estic gaudint a l’ACB.

El Bàsquet Girona i Josep Franch separen els seus camins

Al principi, quan l’equip encadenava tantes derrotes, va arribar a penedir-se d’haver vingut?

No, al contrari. Al Cibona també havia passat per una ratxa molt dolenta quan n’era el capità. No aconseguíem guanyar ningú, tothom era superior a nosaltres. Però vam aprendre dels errors i dos anys més tard érem l’únic equip invicte de la lliga croata. Aquí ens va passar una cosa similar perquè érem un equip nou. Sabia que era qüestió de tenir paciència i treballar en el dia a dia per ser millors. El que no podem fer ara és conformar-nos, hem de seguir creixent individualment i com a equip.

És complicat ser el més jove de l’equip?

Ni hi penso. Potser al principi em feia una mica de respecte perquè era la meva primera experiència a l’estranger, però ara que ja porto uns mesos a Girona em sento molt còmode. Puc parlar i opinar amb tothom de qualsevol cosa. Per exemple, dir-li a Quino ‘podríem fer-ho d’aquesta manera o de l’altra’ i no passa res. Ningú em tracta diferent per ser més jove.

Malgrat la derrota contra el Barça, vostè i l’equip estan en el millor moment de la temporada?

És clar, però per nosaltres mai ha canviat res. Encara que el balanç ara sigui positiu amb sis tiromfs en sis partits, la feina és la mateixa i hem de mantenir la concentració per aconseguir els objectius.

Fins a on poden arribar?

No ho sé, ja es veurà. No m’agrada predir què passarà a final de temporada, però sabem que estem en el camí correcte.

L’any 2021 va desdir-se del Draft. Per què? Va ser a causa de la lesió que va patir, potser?

No ho sé..., de veritat. Ho tenia tot, però també em feia por. A part que vaig lesionar-me. No sabia si continuaria tenint minuts, si acabaria a la G League... Em vaig atabalar i vaig decidir ajornar-ho.

Llavors, té la intenció de tornar a ser candidat?

És clar que sí. Crec que el primer cop que m’ho vaig plantejar era massa aviat, vaig portar-ho tan malament que vaig deixar el bàsquet un temps. Estava saturat mentalment. Enguany és diferent. Ja veuré què faig quan acabi la temporada.

«Tothom vol jugar a l’NBA, ho és tot. Jo vull arribar-hi, però també sé que no és fàcil. Ara estic provant a Europa i està molt bé»

Somia amb l’NBA?

I qui no? I tant! Tothom vol jugar a l’NBA, ho és tot. Vull arribar-hi, però també sé que no és fàcil. Ara estic provant a Europa i està bé.

N’ha parlat amb Marc Gasol?

No, tampoc li vull preguntar. Crec que ara no és el moment per parlar de l’NBA, vull estar aquí i estic centrat en això.

Com li va arribar l’oportunitat de venir al Girona?

Jo mateix vaig trucar al club. Havia escoltat que Aíto era l’entrenador i li vaig comentar al meu agent d’oferir-me. Quan jo tenia 16 anys i ell entrenava l’Alba Berlín, va intentar fitxar-me però no hi vaig anar perquè volia quedar-me a Croàcia. L’acord es va tancar molt fàcil, en tres dies ja estava tot resolt.

Forma part de la selecció absoluta de Croàcia. Quins són els seus objectius?

No sabem ben bé què ha passat perquè som un bon equip, però hem quedat fora de les eliminatòries per al Mundial. Potser tindrem l’oportunitat de jugar les eliminatòries per als Jocs Olímpics. Necessitem temps per recuperar-nos, però les noves generacions podem fer un bon paper per aconseguir els resultats. Hem d’estar units.

En l’època anterior de Girona a l’ACB hi havia el croat Veljko Mrsic que, casualment, és l’entrenador del Breogan, el seu pròxim rival. Quina relació hi té?

Va ser el meu entrenador a la selecció. De fet, va ser qui em va fer debutar a l’absoluta quan tenia 17 anys (encara soc el més jove). No sabia que havia jugat a Girona fins que vaig arribar aquí i el doctor em va preguntar per ell mentre passava la revisió mèdica. És un gran entrenador, tenim una bona relació i el partit d’aquest diumenge serà especial. Vull revenja després de perdre en l’anada, a part que estem en una millor situació. Podem guanyar.

I amb Dalibor Bagaric?

Tampoc ho sabia fins que vaig arribar a Girona. El conec.

Subscriu-te per seguir llegint