El Barça conserva la vida (2-2)

Europa exigirà al Barça una prova de maduresa per a continuar viatjant pel continent i demostrant que està de tornada, que ha tornat abans que el United i al qual també se l’espera en l’elit. Era de preveure que l’eliminatòria es decidiria a Old Trafford, un lloc on les mostres de grandesa inherents a la victòria adquireixen major valor.

Serà a Old Trafford, la llar del United, l’estadi més gran d’Anglaterra -excepte Wembley, seu de finals i de partits neutrals- i dels més calents. Una gespa que tremola amb la vibració de les graderies i on l’atmosfera sembla més densa pel soroll, també per la humitat, serà l’escenari del segon episodi, i definitiu, del formidable pols que van lliurar sobre el Camp Nou, on ja van mostrar les seves fortaleses i les seves febleses que parlen de dues obres inacabades (2-2). 

El Barça, per exemple, no ha superat la síndrome europea. No s’explica d’una altra manera que aquest equip inviolable en el campionat (7 gols encaixats en 21 jornades), rebi una mitjana de dos gols en la competició continental. Encara no ha sumat cap porteria a zero, quan en la Lliga ho ha fet 16 vegades.

El Barça va pagar 1,4 milions d'euros a l'exàrbitre Enríquez Negreira

Segona part trepidant

Però li ho va recordar el United molt aviat. Una cosa és el cerimonial de la UEFA i un altre assumpte és el litigi futbolístic. Cap equip espanyol li ha jugat al Barça amb aquesta intensitat i aquest caràcter, sense especular amb el marcador, encara que De Gea i Shaw van malgastar molt de temps en els serveis de porteria.

Minuts de pausa que al final van acabar agraint tots per a recuperar l’alè després d’un segon temps en el qual es van atonyinar de valent, corrent d’àrea a àrea. El gol de Marcos Alonso, amb un significatiu record al seu pare, mort la setmana passada, va destapar l’ampolla, ja que immediatament el United va remuntar el marcador en un contraatac i una altra acció nascuda d’un córner.

Raphinha va llançar una centrada enverinada que va igualar el duel, en una acció imprevisible, d’aquelles que fa miques els plans de les pissarres que havien ideat els entrenadors per a desarmar les prediccions de l’altre vestidor. Xavi va col·locar a Araujo de lateral dret creient que Rashford en la previsió jugaria en la banda esquerra, ja que el ‘babau’ Weghorst és un nou pur. Però Rashford es va mantenir en el centre, amb Weghorst per darrere, amb la qual cosa Bruno va ser enviat a la dreta i Sancho a l’esquerra. Quan tots es van veure les cares, ningú va rectificar per a negar que el contrari hagués estat més enginyós.

L’enginy, en realitat, resideix en els futbolistes i les línies, les posicions i les instruccions serveixen de poc quan els caps ideen. La de Pedri és especialment inventiva i original i la seva activitat va desarmar al United en els tres quarts de camp, sense que això transcendís en accions de rematades, és veritat. Van ser llampecs sense trons. La seva marxa per lesió va ennuvolar a l’equip perquè aquesta tasca de pensar i pertorbar al rival no la va assumir ningú. Abans que s’acomiadés Pedri, l’equip ja va viure moments de dubte, aquests passatges de partit tan coneguts per repetits en el qual l’equip pateix una crisi d’inseguretat. Cal un error o dos perquè es desencadeni una onada d’indecisions que permet al rival donar una passada endavant. Raphinha es va reivindicar davant l’audiència anglesa i Ansu Fati va espantar amb diverses rematades. En qualsevol cas, que dissipin els dubtes dijous que ve a Anglaterra.

Subscriu-te per seguir llegint