Ainhoa López: «Com a jugadora, dona i esportista ja estem cansades, volem una igualtat real»

Voldria començar parlant de la seva mare. Loly Rodríguez és una de les pioneres del Barça de futbol.

Tant la meva mare com el meu pare (Manuel López, exjugador de bàsquet) són els pilars fonamentals de la meva vida, perquè sempre han estat al meu costat. Ja no només durant la meva trajectòria esportiva, sinó durant tota la meva vida.

Se li dibuixa un somriure.

Òbviament, parlar d'ells m'omple el cor. Només tinc paraules d'agraïment.

El vincle amb la família s'accentua pel fet de compartir camí en el món de l'esport?

Com totes les jugadores i els jugadors que es volen dedicar a això, durant l'etapa de formació els pares sacrifiquen moltes coses, com horaris i treballs, per poder-te portar als entrenaments, que acaben a altes hores de la nit. Si jo sóc aquí, a part del meu esforç, és gràcies al fet que els meus pares han sacrificat part de la seva vida perquè jo pugui entrenar i estar en equips competitius per desenvolupar-me com a jugadora.

La dècada en què la seva mare jugava, els anys vuitanta, eren temps durs. L'arribada de la democràcia, però, va permetre que el futbol femení s'integrés de manera definitiva en la RFEF.

Quan m'explicava les coses que ha viscut, he pogut comprovar l'evolució de l'esport femení. Moltes vegades he dit que tant de bo algun dia no l'hàgim d'etiquetar com a femení, perquè al final és esport i no hi hauria d'haver aquesta diferència. Lògicament, quan parlem de la seva època, i si ho comparem amb l'actualitat que existeix al futbol, veus les condicions i realment saps que elles, les pioneres, jugaven com a hobby, per divertir-se, no com una professió. Elles no cobraven, fins i tot havien de pagar per anar a entrenar. S'havien de buscar la vida, fent autoestop. Eren altres èpoques. Però quan me'n parla, ho fa amb l'anhel de veure com ha evolucionat tot, sabent d'on es venia. I es valora molt més el que ara tenim, com el que hauria de ser: l'equiparació entre homes i dones en el món de l'esport. Perquè els jugadors i jugadores ens hem de focalitzar en entrenar, cuidar-nos i descansar i no estar pendents de factors externs que no et deixen rendir bé.

S'ha evolucionat, però no suficient. En el darrer Mundial femení de futbol, Luis Rubiales va fer-li un petó a Jenni Hermoso sense el seu consentiment. Què en pensa?

Crec que sobren les paraules. Em posiciono a favor de la jugadora i lamento tota aquesta actuació. Això ve de la mà del poder. Ens repercuteix perquè et preguntes per què ha estat d'aquesta manera. Tot el rerefons ve perquè som dones. Com a jugadora, dona i esportista no puc tenir més paraules que de suport cap a Hermoso i davant qualsevol. Ja estem cansades, volem una igualtat real. Que se'ns tracti com a esportistes, que és el que som. Ens hem de centrar en la victòria del Mundial, això no pot quedar tapat. Però a la vegada és molt important que sigui visible perquè així es reivindica. Si aquest fet ha passat a ulls de tothom, què ha passat sense que es vegi?

Marta Xargay i Anna Cruz van denunciar un tracte abusiu de Lucas Mondelo, exseleccionador d'Espanya de bàsquet femení. Vostè ha viscut alguna situació semblant?

Afortunadament, no he patit cap tracte així. Si l'hagués viscut no sé com hauria reaccionat, o no, perquè crec que també influeix el moment en què et passa. Però tot acte s'ha de condemnar, com hem fet ara amb el suport de totes cap a la persona en qüestió. Perquè juntes i junts som més fortes i tots ens hem d'unir cap a actes que no poden quedar impunes.

El fet d'estar units, és cert, soluciona moltes coses. Quan li anuncien que pateix Limfoma de Hodgkin, com es va protegir?

Rebre la notícia és un xoc. Va ser un moment d'incertesa, de què passarà. Em va tocar assumir una nova realitat, però en els pitjors moments va ser molt dur i difícil. Gràcies al suport familiar, com el del meu equip i la gent més propera, i a mi, que crec que tinc sempre una actitud molt positiva i alegre, va fer que tot anés a favor. No em va quedar una altra que adaptar-me, perquè la vida ja és així, sigui amb una malaltia o amb circumstàncies negatives o positives que et passin. A mi em va tocar enfrontar-me a una malaltia i viure el dia a dia, més que pensar en un futur. Això ho fem sempre perquè al final és inevitable, però jo m'havia de centrar en la immediatesa.

A tots ens costa reconèixer que estem malament, perquè creiem que ens fa dèbils. Però no passa res, tenim dret a no estar bé.

Des del primer moment vaig intentar normalitzar la situació. Primer, l'havia d'acceptar, perquè és una realitat que pot passar-li a tothom. Jo era una persona jove, esportista i sembla que no em pugui passar, però sí que pot. El missatge que volia transmetre era que cap endavant amb el que vingui. En castellà deia «vamos con todo». Anem amb tot, aquesta era la filosofia.

Quin paper ha jugat el bàsquet en la recuperació?

És una motivació personal, tant en les bones com en les dolentes. En aquest cas, va ser una motivació molt positiva perquè el que volia era retornar a les pistes, el lloc d'on no volia sortir. Cada dia que passava em deia que era un dia menys per tornar. El bàsquet va ser important en el tractament, i també el fet de veure les meves companyes lluitar, tant per elles com per mi. I jo també ho feia, des de l'hospital. La unió de tot sumava forces.

Un cop torna a les pistes, la barrera és més mental que física o una barreja de les dues coses?

Sí, les dues. Quan podia feia coses, però el tractament, que és molt invasiu, et limita molt. Passes temps sense poder entrenar al cent per cent. I quan et donen l'alta, ja t'hi poses, però aquí ve l'aspecte mental. Recordo que em van donar l'alta el 8 de juliol i mentalment era com 'ja està?'. Però tampoc és passar d'un dia a l'altre, has de tornar a començar. Vaig haver de fer un treball de dir que ja ho havia passat, que ja estava, de la por als moments dolents que havia viscut i el retorn a les pistes, en l'àmbit de la confiança. Perquè la confiança es guanya a la pista. Però això és molt personal i cada persona ho viurà d'una manera. En el meu cas, va ser així, de mica en mica.

L'ha sorprès el seu mateix nivell? La seva temporada al Barça CBS és per emmarcar.

Sí, és cert. I a tothom. Ja pel fet de curar-me i de la manera en què ho vaig fer. Les dates van jugar les seves cartes, perquè vaig poder començar des de la pretemporada, amb cert marge. Jo sóc molt de o vaig al cent per cent o no hi vaig, i m'ho vaig prendre d'una forma molt estricta. I tenia tantes ganes de començar que no podia ser d'una altra manera. Al principi la gent dubtava i em preguntava si estava bé i jo els responia que sí, que estava perfecte. Estic molt contenta.

La importància de l'actitud.

Per mi, l'actitud ho és tot a la vida. Sóc una persona molt positiva i enèrgica. I això m'ajuda en molts moments.

I ara toca traslladar aquesta actitud a Fontajau.

Estic molt il·lusionada. Per tota jugadora catalana, l'Spar Girona és un club referent a Catalunya, a escala estatal i europea. És una gran oportunitat i podem fer coses boniques. Tenim un equip molt complet, amb jugadores molt i molt bones. Ja hem començat a treballar i esperem iniciar el millor possible.

Què li diu la intuïció?

Hi ha molt bon rotllo. Tenim un punt a favor i no és cap altre que moltes jugadores hem compartit pista en algun moment de la nostra vida. I les noves incorporacions estem predisposades: sabem on venim i ens deixarem la pell.

Tenia una espineta esportiva clavada del seu primer pas pel club (2016-17)?

Vaig arribar molt joveneta, era la meva primera experiència professional. Ara tinc un punt de maduresa molt diferent, amb 26 anys i un recorregut per diversos equips de la Lliga. Girona l'he vist com casa meva i des que vaig marxar, sí que tenia l'espineta de voler tornar, en algun moment de la vida, a aquest club i fer-ho bé. I què més puc dir? Estic molt agraïda i amb moltes ganes de tornar a vestir aquesta samarreta i defensar aquests colors.

Subscriu-te per seguir llegint