"Girona enamora, ja ho diuen, i això és el que ens va passar a nosaltres amb la ciutat"

Després de 23 anys de carrera, amb un or olímpic el 2008 enllustrant un palmarès ple de títols, també d’ironman, l’alemany, que té negocis i residència a Girona, s’ha retirat de l’esport d’elit.

Què és el SGRAIL 100 que se celebra aquest cap de setmana?

És una idea que tenia al cor, pensada per quan em jubilés, organitzar un triatló per ensenyar les meravelles de Girona. Cinc anys enrere no hauria pensat que continués en l’esport professional tant de temps, però la pandèmia i algunes lesions em van fer pensar que no plegaria sense tenir un any que em permetés acabar com jo volia, amb un bon final. La idea és que molta gent ve a Girona, coneix el Barri Vell i la Costa Brava, però no tenen un esdeveniment esportiu que els connecti aquí. El triatló ens dona aquesta possibilitat aquest diumenge, ja serà la tercera edició. No cal viatjar a Hawai per tenir el triatló més xulo del món. És un bombó i hem limitat la participació a 500 atletes, perquè això ens permet ser molt propers.  

Quin itinerari faran?

Cadaqués és el meu lloc preferit de la Costa Brava i per això comencem allà. Nedarem allà, passarem pel Cap de Creus i arribaren en bicicleta fins a Madremanya per després arribar corrent fins a Girona. Ensenyarem Girona tal i com jo la conec. Trigarem entre cinc hores i mitja i deu, aquest diumenge. Nedarem un quilòmetre, en farem 88 en bicicleta, i després en quedaran deu de cursa. Ho fem conjuntament amb Klassmark.

Oficialment està retirat del triatló?

Tinc 42 anys i he pogut viure el somni de la meva vida dedicant-me al triatló durant 23. Ara tinc dos nens, de 5 i 7 anys, que són més importants per a mi que l’esport. Estic cansat d’haver de dir-los que no. Que no els puc acompanyar al futbol, al bàsquet o a esquiar. Jo els puc ensenyar la meva vida i la meva passió per l’esport, però el triatló d’elit requereix un esforç molt gran, entrenar 35 hores a la setmana i molts viatges, i jo ja no tinc aquesta necessitat. Mai ha sigut una necessitat econòmica, vull dir que no he de demostrar res a ningú, ni a mi mateix. Si vols ser campió olímpic has d’estar molt motivat, agressiu i picat per ser el millor i jo això ja no ho tinc. He perdut això. Ara ja puc anar a nedar, a córrer i a fer bicicleta quan vull i de la manera que em vingui de gust. Gaudir. De competir ha arribat l’hora de deixar pas a les noves generacions.

Com es viu, retirat?

Fa cinc o sis setmanes que estic retirat. Des d’un triatló que vaig fer a Niça. La sensació és d’estar content, i això no m’ho esperava. He passat molt temps a la meva vida sense estar content, sempre buscant més i més límits, i ara estar aquí amb la gent i concentrar-me en els projectes de la Fundació, m’engresca molt. Estem en procés de crear-la a nivell burocràtic i estem ajudant molts nens. Això ho agraeixo molt. L’esport de veritat ha de transmetre valors i tornar energia a la gent. Sempre he dut Girona al cor i per això vull seguir amb aquest projecte de la Fundació. Jo vaig començar del no-res. Amb la biciclet a d’un amic que tenia 20 anys d’antiguitat.

Quins altres projectes té?

Ara organitzem l’SGRAIL, el triatló que li explicava abans. i la idea seria exportar aquesta idea arreu del món. M’agradaria vendre-ho com una aventura. També vull fer xerrades i presentacions. L’objectiu principal dels propers deu anys, però, és ser tan bon pare com pugui.

Ara viu a Andorra, però com va descobrir Girona?

El primer cop que vaig venir va ser el 2013. Vam venir amb la meva dona, que és australiana. Vivíem a Alemanya però per a una australiana, l’estiu d’allà és un altre concepte (riu). Per això vam buscar un lloc al sud. No era tan fàcil trobar un lloc on es pogués nedar, anar en bicicleta i córrer, amb un nivell d’alçada relativament apte per a l’esport professional. I Girona té tot això. Passàvem uns mesos aquí i uns mesos a Austràlia, i després viatjàvem competint. Girona enamora, ja ho diuen, i això és el que ens ha passat a nosaltres. El projecte de La Comuna (el bar-restaurant que té al Barri Vell, juntament amb un apart-hotel que gestionen els seus pares) és una mica aquesta idea de voler dur una mica d’Austràlia a Girona, la seva manera d’esmorzar, per exemple.  

Què li ha donat Girona?

Moltíssim. Cada estiu que hem vingut hem trobat una comunitat molt oberta. He treballat amb centres d’aquí, amb el GEiEG, m’he fet amic de les iaies que neden allà perquè ens hem vist cada dia durant anys, amb el club de triatló local... Girona m’ha donat una casa. Jo vaig néixer a Alemanya però els meus anys de jove els vaig passar a Sud-Àfrica, a Ciutat del Cap. Després vaig estar a Alemanya en un centre olímpic, i també a Austràlia. A Girona em sento a casa, fent una volta al Barri Vell potser trigo dues hores.

«No cal viatjar a Hawai per tenir el triatló més xulo del món. Aquest cap de setmana n’hem organitzat un que ens portarà des de Cadaquès a Girona»

Vostè s’ha volgut integrar, vaja, a la ciutat.

És que ho sento així. L’esport és un luxe que també pot servir per connectar i inspirar la gent. Venir a un lloc nou i ser rebut amb les mans obertes, com aquí, no ho veus cada dia, no és el més normal. Per això jo també he volgut implicar-me aquí amb projectes que m’han sortit del cor.  

L’última de la Frodeno Fun(d) ha sigut recaptar més de 100.000 euros. En què els invertirà? 

El 2021 vam inaugurar el circuit de salts (Pump Track) de Salt. I durant la pandèmia vaig fer un Ironman des de casa que em va permetre recaptar uns 250.000 euros. No m’esperava guanyar-hi tants diners i vaig haver de pensar en què invertir-los. La meva primera idea era comprar pizzes per tots els malalts del Trueta (riu), però després t’has d’asserenar. Vaig parlar amb la direcció i em van dir que els faltaven llits especials per atendre infeccions respiratòries. Vam comprar-ne dos o tres per la nova UCI. També vam donar recursos a d’altres fundacions i a les Germanetes dels Pobres. Per la pandèmia també vam organitzar un càtering per als nens de Salt que ho necessitaven. Sempre havia pensat fer alguna cosa social amb el triatló i per això va sortir això del circuit de salts, que és divertit, i ens permet integrar aquesta mainada a la societat. Ho fem en col·laboració amb les escoles de Salt i l’Ajuntament i arribem a uns vuitanta nens per setmana. Ara he fet un sorteig de la bicicleta que feia servir en competició i ens ha permès recaptar 103.700 euros per seguir alimentant el projecte del Pump Track. Cada un de nosaltres som una gota, i em fa molta il·lusió poder contribuir-hi encara que sigui només això, una gota. Guanyar ja no és important, ho ha sigut durant molts anys, però ara regalar un moment positiu, ajudar a algú, no té preu.

Abans deia que Cadaqués era el seu lloc preferit. Quins altres té, a Girona?

M’agrada molt el mar. Vaig tenir pis durant un temps a Palafrugell i a vegades anava nedant de Llafranc a Tamariu. També havia entrenat a s’Agaró, o a les Vies Braves. No tinc vaixell, però tinc els meus braços (riu), i això m’ha permès descobrir la demarcació d’una altra manera. Pensi que a l’any puc recórrer 20.000 quilòmetres en bicicleta, miri si n’he pogut veure de coses.

«Fa cinc o sis setmanes que estic retirat i estic content, no m’ho esperava. M’engresca estar amb la meva gent i treballant per la meva Fundació»

A l’estiu Jürgen Klopp el va convidar a fer una xerrada als jugadors del Liverpool. Què els va dir?

Sí, va ser l’estiu passat, durant la pretemporada, quan van fer una estada a Alemanya abans d’anar a Singapur. Clar, futbol i triatló són molt diferents, el futbol és un esport tècnic, però els jugadors top també fan un esforç enorme. Els vaig oferir la meva perspectiva. Jo els vaig voler ensenyar que són uns privilegiats. Estan allà amb 20 anys i jo sé, amb 42, que això s’acaba. Un dia arriba i penses, ‘ostres, com és que no he fet això?’, per això vaig parlar per motivar-los una mica.

L’esport gironí el segueix?

En general no segueixo massa els esports, però sí el Girona. Veure’l líder de LaLiga va ser fortíssim! Havia anat a Montilivi la primera vegada que van pujar, encara recordo que van guanyar el Madrid. També tinc pendent anar un dia a veure el bàsquet ACB, que m’hi han convidat. Ara segur que tindré temps.

Jan, ha valgut la pena tot aquest esforç?

Sí, sens dubte.

Subscriu-te per seguir llegint