La gran aventura de Joan Santos

Ja ho diuen, que val més estar acompanyat que no pas sol. Sobretot quan s'emprèn una aventura, la definició de la qual diu que és una «empresa de resultat incert o que presenta riscos». Fer-ho de manera individual no és aconsellable, ni tampoc la idea de Joan Santos, un pilot gironí de disset anys que té les coses clares. «Quan un escull un camí pot arribar al més alt o no. El que faig és aprofitar-ho al màxim i endur-me totes les coses positives que em passin durant aquest procés», explica, amb un discurs impropi de la data de naixement figurada al seu carnet d'identitat. Fill de pilots de velocitat, en Francesc i l'Eva, i germà de l'Aleix, un dissenyador gràfic que es desviu per ell, camina en la seva trajectòria esportiva envoltat de les persones que més estima. «Està sent molt bonic, perquè ho compartim tot. Estem units, som una pinya. Som una família humil, que treballa de dilluns a divendres. I el motociclisme és un esport molt car. Així que som conscients que arribarem fins a on arribarem. Però viatgem en la mateixa direcció i ho hem de gaudir, sigui el que sigui. No podem penedir-nos de res, tampoc de les bogeries que arribem a fer».

Santos, amagat entre els carrers de la Talladà d'Empordà, un municipi que sovinteja el mig miler d'habitants, actualment competeix amb l'equip GV Racing en el campionat d'Espanya de Superstock 600, però l'any vinent té un seient assegurat al campionat mundial FIM Junior GP, el pas previ al mundial de motociclisme. Una fita impensable, però que cada cop és més a prop. «Recordo passar d'entrenar al kàrting de l'Escala i veure'm de sobte al Circuit de Jerez. Allò semblava una autopista», admet, entre rialles. En l'actualitat, és tercer del campionat, que tancarà a casa, al Circuit de Montmeló, el cap de setmana del 18 i 19 de novembre. El seu pla implica entrar al Mundial de Moto2 el 2026.

L'inici, amb els Reis Mags

Tota aventura té un inici i la de Santos i la seva família comença quan en Joan tenia dos anyets. Era principi de gener i de l'Orient arribaven Ses Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar. «Acompanyava als pares als circuits, quan corrien. I la primera moto me la van portar ells, sí. Els reis. Era una pocket, i el pare em va fer unes rodetes perquè hi anés sol. Sortia al carrer, al davant de casa. Mai m'hauria imaginat entrar de ple en aquest món, però sento que tinc gasolina a les venes», confessa el pilot gironí, la progressió del qual després ha estat imparable.

Perquè mentre anava a classes com un nen qualsevol, la seva extraescolar consistia a donar gas a les motos. «Feia els deures i cap al circuit. Amb disset anys, encara no he trepitjat cap discoteca. Tinc ben presents tots aquests instants, suposo pel fet que són especials. Per mi, anar de curses era i és divertit. Com anar de càmping. El mateix», expressa. Un càmping a més de tres-cents quilòmetres per hora. «Sí, hi ha un punt d'inconsciència, però habitualment, quan vaig al damunt de la moto, no hi penso. A mesura que m'he fet gran hi he anat rumiant, perquè caure té un preu. I no parlo tan sols d'una lesió, que també». La família fa autèntics equilibris per poder pagar les despeses que comporta el motociclisme. «És que si caic penso, bua, això mínim són mil euros. És un sou! Sí, potser perdo punts i em puc fer mal, però hi ha el moment aquell de sentir-te culpable pels calés que costa. Nosaltres, per exemple, no podem permetre'ns cinc jocs de pneumàtics cada cap de setmana; en fem servir tres. Cada joc surt a 530 euros i duren una vintena de voltes», afegeix Santos, que estudia un grau mitjà de mecànica de competició de motos a Girona, a l'ETG, on té un planning personalitzat adaptat al calendari de competició. «Fa poquet em vaig treure el carnet de moto, per no dependre dels pares. Sé que la carretera no és un circuit; no és per anar de pressa, és per arribar als llocs». Tant de bo tothom pensés així.

El patiment de la mare

L'Eva, la mare, fa públic el patiment que sent una mare quan veu pilotar el seu fill. «Cada vegada corren més, són uns humanots. Entenc la seva sensació de llibertat, jo també la sentia. Sóc molt patidora, ho reconec. El tornaria a posar a la minimoto, si pogués. La por sempre hi és», adverteix, abans de detallar què fa mentre el seu fill dona voltes. «Veig mares que es tanquen, que no volen veure res. Jo sóc tot el contrari, necessito veure'l per sentir-me més segura. El meu home es queda al mur, però jo m'apropo a la zona més alta del circuit, on pugui tenir una perspectiva gran, i comprovo que passi les corbes».

Tant en Francesc com l'Eva tan sols volen la felicitat dels seus fills. «Crec que en Joan va dir 'rum, rum' abans de dir res més, era una cosa obsessiva. I l'Aleix no en va fer ni cas, a les motos. Que estiguin bé i facin el que desitgen, això és el que demanem», descriu la mare d'un pilot que toca de peus a terra. «Els meus pares fan un sacrifici gegant. De diners, sí, i de temps. De marxar dies fora, arribar un dilluns post cursa a les quatre de la matinada a casa i aixecar-se dues hores més tard, a les sis, per anar a treballar i plegar a les vuit del vespre. Molts cops això no es reflecteix enlloc, però jo ho valoro molt. Estem vivint un somni que recordarem tota la vida», finalitza.

Subscriu-te per seguir llegint