«Serà un regal de l'hòstia, el millor regal de Reis de sempre»

«Serà un regal de l'hòstia, el millor regal de Reis de sempre. Fins ara el que més il·lusió m'havia fet era la Play 2, devia ser el 2006 o el 2007, perquè la tenien tots els meus amics i em va fer molta il·lusió, però això encara serà més increïble. No sé si algú superarà mai aquest regal. Jo crec que serà difícil», riu Haji Ceesay Hydara (1998), nascut a Sant Martí de Llémena i criat a Anglès després de passar per Saragossa i Girona. És el lateral esquerre de l'Arandina (Segona Federació): dissabte, dia de Reis, rebran la visita del Reial Madrid, en una de les eliminatòries de setzens de final de la Copa del Rei. Ja han donat la sorpresa contra el Múrcia (1-0) i el Cadis (2-1).

Haji, fill gran d'un senegalès i una gambiana que es van conèixer a Gàmbia i van arribar a Catalunya buscant un present i un futur, ha perseguit la pilota des de la infància. «De petit no parava. Em passava el dia jugant a futbol», diu. Els seus primers partits van ser amb l'Anglès, potser amb sis o set anys. Idolatrava Didier Drogba, a més de Messi i Cristiano. «Si explico la meva trajectòria, potser algú no s'ho creurà», admet. Durant el futbol base també va passar per la Cellera de Ter i el Llagostera, sense trepitjar mai categories altes.

El seu primer any sènior va ser al Cassà, a Segona Catalana. «Jo era davanter. La temporada següent, amb el Farners, a Primera Catalana, vaig començar d'extrem, però no hi havia cap lateral esquerre i em va tocar a mi aprendre a jugar en aquesta posició. Ja m'hi he quedat», explica des d'Aranda del Duero. Després de jugar a Santa Coloma va passar per Las Pedroñeras i Tarancón, a la província de Conca, i Palència i l'estiu del 2022 va fitxar per l'Arandina: «Vaig fent ruta per les Espanyes». Admet que aniria on fos pel futbol: «Quan el representant em va trobar l'oferta de Las Pedroñeras i li vaig dir al meu pare, em va demanar on era. I vam mirar el mapa junts per saber més o menys on era». El curs passat l'Arandina va pujar com a campió invicte del seu grup de Tercera Federació, però aquest és cuer del grup 1 de Segona amb deu punts de 48. Han aconseguit dos triomfs. I de l'últim ja fa gairebé tres mesos. «Toca picar molta pedra per revertir la situació», argumenta. Li agrada l'expressió picar pedra.

«He picat molta pedra per arribar fins aquí. Tots volem arribar al futbol professional, el més amunt possible, però una altra persona potser no aguantaria tant temps fora i sense la família i diria 'això no és per mi'. Perquè els equips on he estat són modestos, no són equips dels quals dius 'hòstia, aquests lluiten per ser primers'. M'ha tocat ser molt temps a baix, amb psicòlegs als equips, amb molt patiment. I he viscut moments complicats, però ara mateix soc a Segona Federació i sento que ha valgut la pena. Si fos una altra persona, m'agradaria tenir la meva trajectòria», remarca Haji. Somia a fer el salt a Segona B.

Continua, convençut: «Des de fora només es veu el bonic, però pateixes molt sent futbolista. S'ha de patir molt i has de patir molt perquè després t'arribin els èxits». Ho ha vist a casa, des de ben petit. La seva primera llar, a Sant Martí de Llémena, era just al costat de la granja de porcs on treballava el seu pare. La família ja no viu allà, però el seu pare continua treballant a la granja: «Si algú em demanés a quina persona del món admiro diria el meu pare. És la persona que més admiro, pel sofriment que ha viscut marxant del seu país per venir aquí, muntar aquesta família i mantenir-la. Tot el que sé i tot el que tinc jo és per ell».

També es diu Haji i era a la grada el dia del partit contra el Cadis, com la seva mare i un dels cinc germans. El gol que va obrir el camí cap a la victòria va ser obra del fill, al minut 5. El partit va començar bé. «No bé, de puta mare», matisa el lateral. «Va ser increïble. Quan vaig marcar no sabia ni què fer. Vaig anar cap al córner i, de veritat, no sé ni què vaig fer. Són coses que no tothom pot viure i que quan les vius no saps ni on posar-te», afirma. Parla d'una «nit màgica» i repeteix tres, quatre, potser cinc cops buf i increïble.

Va aconseguir una samarreta del Cadis, la del central Víctor Chust, sense cedir la seva: «No la puc perdre. La tinc ben guardada i l'emmarcaré per penjar-la a casa». El dia del Madrid perseguirà la de Modric o la de Rodrygo. El seu pare tornarà a ser a la grada: «Després del partit amb el Cadis em deia que havia saltat i tot de l'emoció i que sentia un orgull increïble a dins». D'Anglès a Aranda de Duero (Castella i Lleó), hi ha 600 quilòmetres, però del Senegal a Sant Martí de Llémena n'hi havia més de 3.600.

Subscriu-te per seguir llegint