Elisabet Arribas: «Totes les que vam portar el GEiEG a l'elit teníem una passió extrema»

Els retrobaments sempre són especials. «Va ser com si no hagués passat el temps. Ja no som les nenes que vam ser. La gran majoria ens hem casat, som mares. Les nostres vides són diferents. Però quan ens vaig veure compartir piscina, entrenant i tornant a competir, vaig sentir que l'equip continuava sent el mateix. Érem nosaltres, les de sempre», explica Elisabet Arribas (Girona, 1980), una de les pioneres del waterpolo femení del GEiEG, que va arribar a estar tres anys a Divisió d'Honor, la màxima categoria. Arribas i les seves companyes van ajuntar-se, novament, el passat 2023, per disputar un torneig màster. Van abraçar-se, riure i recordar. Van unir-se sent unes adolescents i continuaran unides per sempre. Amb el seu gran impulsor, Lluís Masberenguer, mort de manera inesperada el 2017, en la memòria. Són «les seves nenes», com testifica el grup de WhatsApp que ensenya Arribas, emocionada. «Confiava en nosaltres i era part de nosaltres. El tenim en un pedestal. Era bona persona, la seva pèrdua ens va afectar molt».

La gironina, retirada ja de l'alta competició, va començar a nedar a Sant Ponç en la dècada dels noranta. Nedava perquè «li agradava». En aquella època, el GEiEG tan sols disposava d'un equip de waterpolo masculí. I a Arribas i les seves companyes els va venir una idea al cap. «Era una oportunitat. Els veiem a ells i ens preguntàvem per quina raó no ho podíem fer. Ho vam proposar al club i es va tirar endavant». Construir una cosa des de zero és molt gratificant, però al darrere hi ha sacrificis inimaginables. «Trobar tretze noies l'any 1995 per fer una convocatòria era difícil. Hi havia un grup molt divers en edats, perquè sense les jovenetes, que també tenien la seva categoria, no arrancàvem. En Ricard Massanas també s'hi va implicar molt. No ens era un esport desconegut, però fins i tot ens havíem d'aprendre segons quina norma perquè tot el que sabíem a l'inici, era fruit del que veiem en els partits del masculí».

«Va ser una època preciosa», rememora, amb nostàlgia, Arribas. El GEiEG, un cop fundat l'equip, es va inscriure en la competició. Per força, va haver de començar des de l'esgraó més baix de tots. «Al principi, perdíem els partits per trenta gols de diferència. Però com ens ho passàvem bé i érem (i som) amigues, ens ajudàvem les unes a les altres. Som competitives i perdre d'aquella manera ens empipava. Però trèiem força i ens fèiem veure que acabaríem millorant. Era normal perdre. Si no havíem jugat mai. Mira el final, vam acabar a Divisió d'Honor. I puc assegurar que no és gens fàcil arribar fins a on vam arribar». Amb recursos econòmics gairebé inexistents, combinaven els estudis i la vida laboral amb l'escalada d'ascensos fins a assolir l'elit en la seva disciplina.

I s'ho passaven pipa. «Ho he trobat a faltar, sí. Perquè els viatges i el fet de compartir temps, eren molt guais. Ens hem obert, conversant de tot. Tenim mil anècdotes. Un munt d'experiències. Totes ens enteníem molt, dins i fora de la piscina. Potser perquè pràcticament totes érem gironines», admet Arribas, l'única esquerrana del vestidor. «Era ràpida, amb bona visió de joc. I feia gols, sí», diu, entre rialles.

Derrotes que precedeixen grans gestes

«Quan comencem a guanyar equips gironins, pugem amunt i en guanyem alguns de Barcelona, ja sentim que podíem fer alguna cosa grossa. De dilluns a divendres, no hi havia dia que no anéssim al GEiEG. Estàvem ultra motivades», descriu. Abans de triomfar, però, va tocar perdre. I perdre durament. Com en la final a doble partit de Primera Nacional (la Segona Divisió), per l'ascens a Divisió d'Honor, contra l'equip madrileny de la Latina. Era el 2003. «Ens va fer mal, sí. Perquè hi creiem. Però l'any següent vam tenir la revenja». Invictes en la Lliga, van aconseguir la fita el 2004 a la piscina del Mataró. «Ploràvem, ens vam tirar a l'aigua. Les famílies hi eren, amb nosaltres. Eren el públic i part de l'èxit, perquè no ens venia a veure ningú més, tret d'amics, algun conegut i socis del club de manera puntual, que potser aquell dia no tenien res a fer. Totes les que vam portar el GEiEG a l'elit teníem una passió extrema».

L'estrena a Divisió d'Honor va ser a les instal·lacions del GEiEG, contra el Sabadell, amb derrota. «Estàvem ben nervioses i il·lusionades, aquell dia. Tenia 24 anys, jo. Però era feliç, tot i saber que perdria». L'entitat grupista va baixar de categoria i va entrar en una espiral d'ascensos i descensos: va perdre l'elit el 2005, la va recuperar el 2006, va tornar a descendir el 2007, va pujar per darrer cop el 2008 i va baixar definitivament el 2009. Després, el somni es va esvair, perquè les gironines no han tornat a assaborir la màxima divisió. «Ens va arribar una edat en què ja no podíem continuar d'aquella manera. No atrapàvem a fer-ho tot, era impensable. Va ser una pena, però tota l'alegria que vam viure ha valgut la pena». Aquest 2024 tornaran a disputar el torneig màster. Tornarà a ser especial, esclar. Coincidirà amb el vintè aniversari del primer ascens a la Divisió d'Honor d'un equip irrepetible.

Subscriu-te per seguir llegint