Laia Codina: "Som campiones del món, que es noti si us plau"

Sempre mostra aquest somriure que la caracteritza. Laia Codina (Campllong, Girona, 2000) està serena. Han estat mesos de canvis dràstics en la vida de la central. Campiona del món, bitllet per als Jocs, afermar-se en la titularitat... I deixar el Barça per a recalar en l'Arsenal. Molts canvis, cap fàcil. Però ella ha decidit prendre-ho amb una temprança poc fàcil de veure amb 24 anys. Això sí, el missatge el té clar: demana canvis, inversió i que les respectin com a històriques que són. Aquest dimecres, amb la selecció espanyola, disputa la final de la Nations League contra França (19.00h, La1).

Ha estat un any de moltíssims canvis.

Al setembre va acabar el Mundial i no vaig tenir vacances. Vaig començar en l'Arsenal, un nou club, i m'agrada que vegin que tinc implicació. Vaig arribar i estava lesionada. La veritat és que va ser dura l'arribada a Anglaterra. Quan estàs lesionada estàs apartada, però ara, després de Nadal, he notat un canvi en la meva adaptació. També afecta el tema de l'idioma. Jo creia que tenia un bon anglès, però fins que no arribes i et comencen a parlar amb el seu accent no veus el difícil que és. He notat un canvi també amb l'equip dins del camp i conec millor a les jugadores. Ara estic molt contenta i molt tranquil·la. 

Sortir del Barça no és fàcil. Ara viu l'atenció d'una altra manera? 

Totalment, 100%. I per això segurament estic més tranquil·la. No és ni bo ni dolent, però jo portava molts anys en el Barça i notes la pressió de fora amb tot el que envolta al club. A més, soc catalana i estava a casa. Quan em vaig anar a l'Arsenal va canviar tot, i m'ha donat una tranquil·litat que no sabia que necessitava. Ho agraeixo. A vegades, en el món del futbol, estàs tan pendent del dia a dia, d'anar a entrenar, de tot, que no ets conscient del que succeeix fora. El fet d'anar-me a Anglaterra m'ha apartat una mica de tot i m'ha fet veure les coses de manera diferent i en perspectiva. M'ho prenc tot amb molta més paciència. No deixo de ser una central de 24 anys i tinc molt per aprendre.

Que important és trobar aquesta pau. Poques vegades la posem en valor. 

La tranquil·litat em dona paciència. És una cosa que es necessita en el futbol. Ho volem tot i ho volem ja. Però són moments, el treball del dia a dia, i cal pensar que ja arribarà. Jo sempre ho dic: "Arribarà". Quan vinc a la selecció, noto que el treball del dia a dia m'està donant l'oportunitat de ser titular, de jugar un Mundial... La pau me la dona el fet d'estar lluny de casa, d'haver de buscar-me la vida. O conèixer gent nova i la cultura allà on vaig. Això et fa tenir altres motivacions, que a vegades falta. Quan portes molts anys en un lloc costa més trobar-la. Estar a Anglaterra m'ha obert nous horitzons, i estic gaudint tant dins com fora del camp. Per a mi la sensació d'estar aprenent cada dia una cosa nova és molt guay, i tinc la sensació que l'estic fent. No té per què estar relacionat amb el futbol, sinó també amb la llengua, el menjar... Estic creixent com a persona. M'agrada.

"En la lliga anglesa em fan sentir futbolista, la qual cosa vaig veure sempre per televisió"

Comparant les dues lligues, la diferència és abismal. 

El primer partit de titular que vaig jugar va ser contra el Manchester United fora de casa. Vaig sortir al camp i van començar a tirar focs artificials i petards. La BBC a peu de camp feia la prèvia del partit, amb programes també durant la mitja part i al final de la trobada. Allí m'he sentit futbolista. Viu allò que he vist sempre per la televisió. Abans de venir a la selecció, juguem contra l'United a casa amb més de 50.000 entrades venudes. I aquest diumenge ens enfrontem al Tottenham i ja hi ha més de 50.000 entrades venudes per al Emirates. Són dos caps de setmana seguits, no una vegada al mes o a l'any. En 10 dies jugarem dues vegades en el Emirates amb més de 50.000 persones. És una passada tot el que engloba la lliga, com et tracten. Em fan sentir futbolista.

Es tracta de respectar el treball. No és que facin un lloc a les jugadores, sinó que existeixi el seu propi.

I et dediquen recursos. No sols es veu en coses com els camps, sinó que a nivell televisiu i mediàtic. Tot en conjunt ho converteix en un espectacle. Allí ja és una realitat i no es tracta d'apostar o no. Si jugues, perquè és el que es fa. Hi ha una normalitat absoluta.

I quan ve aquí i veu el que passa, què pensa?

Ho parlem en el vestuari sobretot. Quan ho explico allí, a Anglaterra, la qual cosa passa aquí, no acaben d'entendre la diferència. I em sap greu. Hem estat campiones del món, que es noti si us plau. És que nosaltres no podem fer més. Tinc la sensació que sempre hem de fer més i més i més... Però hi haurà un punt en el qual no podrem. Necessitem l'ajuda de la societat, la premsa i les institucions.

Se'ls demana que a més de futbolistes siguin revolucionàries. Que vostès eduquin la mirada de la gent. 

El nostre treball és jugar a futbol. Intentem fer-ho guanyant i que la gent gaudeixi. L'altre dia, en la semifinal de la Nations League contra Països Baixos, sortim al camp amb la intenció que els 20.000 aficionats poguessin gaudir-lo. En part li ho devem. Però tinc la sensació que l'estem fent molt seguit, i la gent respon. Però hi ha una gran diferència. 

S'ha perdut l'oportunitat que el triomf en el passat Mundial fos un revulsiu? 

No sé si s'ha perdut encara, crec que som a temps. Però sí que és veritat que el fet de guanyar un Mundial hauria d'haver tingut molt més eco. Entre nosaltres ens ho diem: "Tu, tu, què som campiones del món!". T'ho has de recordar perquè a vegades no es nota. Crec que encara som a temps i tenim l'oportunitat de jugar aquesta final de la Nations contra França. Potser la gent es recorda una mica de nosaltres. I que diguin: "Han guanyat un Mundial, estarem amb elles". I no sols parlo de la gent a nivell de públic, sinó també dels que han de prendre les decisions. Sincerament, espero que no sigui tard. 

I, per si no fos prou, la selecció ha aconseguit el bitllet històric per als Jocs. 

Tinc la sensació que mai és suficient, que tenim sempre que fer més perquè, si no, no tindrem el suport. Ens acabem de classificar per a uns Jocs Olímpics! És molt difícil aconseguir-ho. Suècia s'ha quedat fora. Alemanya o Països Baixos es van quedar fora. Només es classifiquen tres d'Europa. No és el mateix que anar a un Mundial. Val que després guanyar-ho és molt diferent. El fet de classificar-nos per a uns Jocs... Nosaltres només hem perdut un partit en tota la ronda classificatòria. Aquest equip està fent les coses molt bé, i l'ambició de les jugadores marca la diferència.

Gairebé ni va donar temps a celebrar la classificació olímpica. 

És això. Va acabar el partit de semifinals, el celebrem una mica, però ja estàvem pensant en el partit d'aquest dimecres. És un espectacle aquesta generació de futbolistes. 

S'ha normalitzat que ho guanyin tot. Fa uns anys era impensable.

Totalment. Hem guanyat un Mundial en la tercera Copa del Món de la història d'Espanya. Estem en la final de la primera Nations League de la història. Nosaltres mateixes també hem de donar-li valor, perquè crec que no li ho donem prou. L'altre hauríem d'haver-ho celebrat més! Mai saps quan tornarà a passar i el futbol són moments. Una cosa que ens passa a les futbolistes és que estàs pensant sempre en el demà, a recuperar-te. I està molt bé, però cal gaudir dels moments perquè de sobte un dia ja no estàs. 

Va somiar alguna vegada amb participar en uns Jocs?

Sincerament, mai. Fins que no se'm va plantejar la possibilitat d'estar, no. Quan es va acabar el Mundial ens vam adonar que ens podíem classificar per als Jocs. No era conscient perquè ni m'ho plantejava. I ara que és real és molt fort.

"Tenim l'oportunitat de jugar la final de la Nations. Potser la gent es recorda una mica de nosaltres"

I ara la final de la Nations League. Aquesta selecció pot fer el tres de tres quant a objectius.

Ostres, clar. M'acabo de donar compte que podem fer això! Poder jugar una final de la Nations a Espanya, davant la teva gent. És molt fort. A més, moltes de nosaltres tindrem a les nostres famílies en la graderia. En el Mundial també, però estàs molt lluny. Era una bombolla. Ni t'adonaves que eres allí ni del que estava passant aquí. Però el fet de poder jugar una final de la Nations contra França, que és una de les millors seleccions, amb la teva gent i la teva família, cal aprofitar-ho. Tant de bo puguem guanyar-la.

Subscriu-te per seguir llegint