Landa planta cara, però Pogacar remata a la Volta

Amb el dipòsit sense combustible no es pot pujar un port perquè el cotxe es pot parar en qualsevol moment. Quan s'ataca a 7,4 quilòmetres de meta, tot en pujada, la meta en el cim de Port Ainé, Volta 2024, cal evitar el punt vermell, el que apareix quan es mira el ciclocomputador, anar al límit i pensar en dècimes de segon que seguir a Tadej Pogacar és una bogeria que només es convertirà en un desastre total.

Mikel Landa, segon de l'etapa, com el dimarts a Vallter 2.000, segon de la general, va atacar des de lluny. Però no ho va fer com s'acostumava a fer en totes les carreres fins que van aparèixer monstres com Pogacar; és a dir, per a guanyar l'etapa i per a posar-se líder de la general. Ara, quan aquests corredors que triomfen en tots costats acudeixen a una carrera com la Volta a ciclistes com Landa només els val ser segon. I ja és molt, moltíssim, el màxim i un èxit total de cara a la resta de corredors que pedalen en una altra dimensió.

Landa, a la meta de Port Ainé, es mostra feliç. Refresca, però li cauen les gotes de suor per sota del casc, es treu els mocs, se li veu concentrat en la prova i convençut que si el diumenge arriba a Barcelona en segon lloc de la classificació serà una proesa personal. “No vaig voler sobrepassar la línia vermella”, afirma i recorda que quan va atacar, quan va moure l'arbre de la Volta, només Pogacar li va respondre. Bravo per intentar-ho! Pogacar se li va enganxar a la roda i plis plas en menys de 50 metres l'eslovè ja estava el primer i Landa el segon amb asfalt pel mig. Per a no veure-ho més. Ni tan sols en el podi, perquè Pogacar ho domina tot; la general, la muntanya i la regularitat i només ell disposa dels honors, dels trofeus i dels ‘mallots’ que porten els líders en els actes protocol·laris.

“Vaig dia a dia, però el que pretenia era distanciar al tercer, fos el que fos”. Landa no coneix ni l'etapa del dissabte, la pujada a Pradell, “És dura, veritat?”. I se li explica com és. Ara tindrà dos dies d'un cert repòs amb esprints a la vista a Lleida i Viladecans on podrà recuperar l'alè.

Però Landa podrà presumir que va atrevir a atacar a la Volta abans que ho fes Pogacar, que ja és molt, per a després eliminar als corredors que van tractar d'anar a la seva roda com l'estatunidenc Sepp Kuss, guanyador de la Volta 2023, o l'australià Chris Harper. I fins a fer gala d'haver estat l'únic ciclista que va travessar la línia de meta de Port Ainé perseguint a Pogacar a menys d'un minut del fenomen. Li va treure 48 segons. Per això, i perquè sap que el super líder de la carrera és intocable com una línia d'alta tensió, Landa estava feliç i satisfet pel que, de fet, havia estat tota una gesta en la ronda catalana.

I perquè per darrere d'ell, amb el rus sense pàtria, Aleksandr Vlasov, com a primer perseguidor i tercer de la general, encara es patia més, perquè Landa no havia patit, havia pujat molt ràpid, però sense poder arribar als pics de 25 per hora amb els quals Pogacar impulsava la bici, una velocitat que costa horrors aconseguir a molts *cicloturistas fins i tot circulant per una carretera plana.

Pogacar, sempre amb els flocs sobresortint per sobre del casc, anava al seu rotllo, a continuar dominant la carrera i fins per a fer dubtar de les seves paraules quan va confessar que en els dos quilòmetres finals no l'havia passat gens bé per la duresa de la pujada. “En atacar Landa vaig voler seguir-lo i quan vaig veure que havíem fet lloc vaig decidir anar-me per davant. Potser era massa aviat, però em vaig trobar molt bé fins als dos quilòmetres finals”. Serà veritat, encara que no ho semblés, potser tan sols per a demostrar que malgrat l'evidència Pogacar és un ésser humà i no ha arribat a la terra des d'una altra galàxia.

Totes les classificacions.