"La tetraplègia no és el final d’una vida sinó l’inici d’una altra"

«I ara, quins esports puc practicar?», preguntava Pau Navarro (Granollers, 1999) al seu terapeuta ocupacional de l’Institut Guttmann el primer dia de rehabilitació en el centre, després de quaranta-vuit dies ingressat en Vall d’Hebron. Dos mesos abans de formular la pregunta, el jove va patir una lesió medul·lar cervical a causa d’un accident de trànsit quan anava cap a l’estadi de Montilivi a veure un partit del Girona i des d’aleshores -era a finals de 2018- va en cadira de rodes.

No pot moure les cames -on l’afectació és total-, però sí que pot moure parcialment les extremitats superiors. Prou per a poder sadollar les seves ganes de continuar fent esport i competir. «No és una cosa física, també és un procés mental. Però quan vaig saber que tenia una lesió medul·lar, el primer que vaig pensar és quan podria tornar a fer esport», explica Pau en una conversa amb el Periódico, del mateix grup editorial que Diari de Girona.

Abans de la lesió, Navarro vivia una de les seves millors etapes esportives: era una de les promeses de l’handbol espanyol. Amb 18 anys ja havia jugat amb el primer equip de l’Handbol Granollers, el club de la seva vida, i formava part de l’equip júnior de la selecció espanyola.

L’esport i la pilota formen part del seu ADN des que té ús de raó: primer va començar amb el futbol, després es va adonar que el que l’apassionava era l’handbol i més endavant, la vida el va obligar a prendre un rumb diferent. Actualment, és jugador de rugbi en cadira de rodes en l’equip ‘spartans Granollers’. I el 2022 va tornar a vestir la samarreta de la selecció espanyola amb aquest esport, havent jugat fins al moment dos Europeus.

«No havia acabat la meva rehabilitació a la Guttmann que ja estava provant esports per poder practicar-los després», reconeix el vallesà. Abans de decantar-se pel rugbi en cadira de rodes, Navarro va provar el ciclisme i el tennis, però no el convencien. «No estava preparat per deixar l’esport en equip després de dotze anys», relata. Per això es va centrar a jugar al rugbi en cadira de rodes. I va triar bé, perquè a més de competir, aquest esport li va permetre trobar un lloc segur on només era un més. «En el vestidor tots ens entenem moltíssim, tenim l’oportunitat de parlar de coses que potser al carrer són tabús, però aquí deixen de ser-ho», explica. «Som els primers de fer humor negre entre nosaltres», comenta entre rialles. «És una llibertat brutal», afegeix.

Innegablement, l’esport ha estat una peça clau per a la seva rehabilitació en tots els seus processos. «Quan vaig començar les sessions vaig decidir prendre-m’ho com entrenaments. Vaig aprendre des de molt petit que en els entrenaments cal tenir compromís, esforç i sacrifici. I això ho vaig interioritzar inconscientment en la meva rehabilitació», comenta Navarro que, de totes maneres, subratlla que el procés va ser molt llarg i costós: «Vaig perdre vint-i-quatre quilos a partir de la lesió, la majoria de massa muscular. Els metges em demanaven paciència, havia de tornar a aprendre a fer tot de zero». Vuit mesos després de l’accident, va tornar a practicar esport.

L’esport paralímpic té encara molts reptes per endavant, com el cost econòmic -una cadira de rugbi pot arribar a costar fins a 13.000 euros-, però juga un paper molt important en la inclusió de les persones amb discapacitat en la societat. «Conec gent que a partir d’una lesió els ha costat més reinserir-se, però en provar l’esport i crear aquest vincle en equip, han començat a animar-se i ser més autònoms», explica.

«Però jo no sóc aquí per a inspirar a ningú», deixa clar l’esportista. «El que vull mostrar és la naturalitat i la normalització de la meva situació i la de moltíssima gent més», comenta Navarro, que a través de les seves xarxes socials publica recurrentment vídeos dels seus entrenaments. «Si aconsegueixo trencar aquest tabú i desconeixement que té la societat, jo ja he guanyat».

Han canviat moltes coses, però avui Pau Navarro continua jugant en el club de la seva ciutat amb una pilota a les mans. Un esport diferent, un pavelló diferent i uns companys nous. Però les mateixes ganes de superar-se. «La tetraplègia no és el final de la vida, sinó l’inici d’una altra de nova», conclou convençut.