La música que sona i acompanya el Bàsquet Girona, l'Uni i el Girona a l'elit

Apropar-se a Fontajau o a Montilivi no significa només anar a veure un partit de bàsquet o futbol. En una època plena d'estímuls que té a la societat enganxada a les pantalles, amb una oferta massa gran per poder prendre les decisions adequades, on l'esport sovint ha perdut poder d'atracció, els clubs han canviat l'enfocament per captar el màxim de públic possible. A Girona, en plena lluna de mel pels ascensos del futbol i el bàsquet masculí a l'elit, on ja hi havia la presència del bàsquet femení, no és una excepció. El Bàsquet Girona, l'Spar Girona i el Girona treballen per atraure i fidelitzar els seus aficionats. Com? Fent-los partícips provocant que se sentin part de l'espectacle. I aquí, la música juga un paper important.

Nou himne: Quan s’ajunten la música i la passió pel Girona

«La nostra essència, des de la fundació, ha volgut transmetre un missatge clar: qui vingui a Fontajau, independentment del resultat, s'ho ha de passar bé», resumeix Clàudia Batlle, la responsable d'activació del Bàsquet Girona. «És evident que guanyar o perdre influeix en l'experiència de l'espectador, però hem de provocar que tota l'estona passin coses. Busquem crear una mena d'NBA a la gironina, perquè el xou va lligat a l'esport. I la resposta que hem tingut de la gent és positiva. Fer les coses d'aquesta manera està acceptat dins de la cultura del bàsquet perquè incentiva la participació».

Toni Muñoz, responsable de la música en els partits de l'Spar Girona, descobreix alguns dels trucs per aconseguir cridar l'atenció dels aficionats i que, a la vegada, això creï l'ambient adequat i repercuteixi en l'equip, per animar-lo més. «Es pot fer de moltes formes, però a mi m'agrada començar suau i anar pujant a mesura que la gent entra al pavelló, perquè es vagi engrescant. Hi ha diferents blocs molt clars: entrada de les jugadores a pista, escalfament, per quarts, a cada temps mort, les aturades que es produeixen... Potser et pots guardar les cançons més potents per als instants decisius, depèn del resultat. I hi ha una part d'improvisació, esclar».

Amulets

El futbol no dona tant espai per la música, però també té un rol rellevant. L'impacte que pretén Bruno Olivé, encarregat i responsable de la part audiovisual i de la part musical del matx day, varia segons el moment. Perquè no hi ha dues accions iguals i el que s'ha de transmetre, doncs, no pot ser el mateix. Quan el Girona surt a escalfar, s'emet un tema canyero: Thunderstruck, d'AC/DC. Durant l'escalfament, igual que a Fontajau, a Montilivi s'escolta música actual i alguna més vintage. De fet, en el darrer partit contra l'Osasuna hi van sonar Europe, Nirvana, Queen i Dover. Un repertori que més d'un va celebrar.

Song 2, de Blur, quan es reciten les alineacions; o la melodia de Joc de Trons també ressalten a l'estadi. I els himnes. Sense ells, res no tindria sentit. Formen part dels clubs. «Estem molt orgullosos d'haver-lo inaugurat aquesta temporada, de bracet amb els Amics de les Arts», valora Batlle, que explica que la cançó triada quan els jugadors del Bàsquet Girona surten dels vestidors és Welcome to the Jungle. «I des de LEB OR que ens acompanya, quan presentem als jugadors, The Greatest Show». Rituals que, quan surten bé, no cal canviar. «Nosaltres després de l'himne posem La Nòria, de Stay Homas», diu Muñoz.

Per emblemes, Freed from desire, la cançó de Gala que va transportar el Girona de Segona Divisió a Primera durant el 2022. «Va ser espontani, perquè la teníem posada al vestidor d'Ipurua quan vam remuntar per anar a la final del play-off. Tots la cantàvem, saltant i gaudint. Semblava preparat, però no ho estava. I a Tenerife, a l'escalfament, va tornar a sonar per megafonia. Ens vam mirar els uns als altres i vam sentir que pujaríem. Era un senyal i és inexplicable. Com podien posar-nos la cançó que més ens motivava?», es preguntava Bernardo Espinosa, fins aquest hivern dj del vestidor de Montilivi, en una xerrada als mitjans oficials del club.

Durant l'estada del Bàsquet Girona a LEB OR, el club gironí va fer una campanya al voltant de la cançó Petar-ho, d'Oques Grasses. «Ho vam petar, sí», riu Batlle. Tant, que els jugadors van acabar fent una rua amb destí a l'ACB vestits amb samarretes que ho cridaven en veu alta. «Va ser el nostre eslògan i va sortir bé. Enganxava». Aquesta és una cançó que el club diferencia de les altres. Ja és un símbol.

De Catalunya a Europa

Tots tres clubs, d'arrels catalanes molt marcades, no es desvien dels seus orígens. «Ho tenim interioritzat, però no fem cap mena de discriminació: fem sonar molta música anglesa i també en tenim en castellà», puntualitza Batlle. «La música va en sintonia amb el posicionament de l'entitat. Quan juga l'Uni, a la play-list t'hi trobes The Tyets, Figa Flawas... Catalans i moderns, però també els clàssics de tota la vida. Posem molt L'Amour Toujours, de Gigi D'Agostino», replica Muñoz. A Montilivi ja se'ls fa la boca aigua tan sols pensar que aviat (tant de bo) podran escoltar la melodia de la Lliga de Campions.

«No és fàcil trobar l'equilibri, perquè tampoc podem estar a dalt de tot i generar una eufòria continuada, però a la vegada quan cal aixecar els ànims no podem fallar. A més, hem de deixar espai a la veu dels grups d'animació, que juguen un paper fonamental. Ells tenen càntics propis i no els podem tapar amb música. La seva manera de participar serveix per arrancar el públic, perquè els contagia», confessa Batlle. «A mi em toca vigilar un xic més que a la resta el contingut. No podem posar qualsevol mena de lletra perquè a l'esport femení hi ha una sensibilitat diferent. Per més bona que sigui una melodia, si diu segons què, oblida-te'n», ressalta Muñoz, a qui Maria Araujo, durant la seva estada al club, demanava que els posés «música pop espanyola». «Tret d'això, no hi ha gaires peticions. Això sí, després de cada triomf, ara la tradició és posar el Lalala de I Will Survive», afegeix. A Fontajau de vegades s'apropen grups de ballarins i fan el seu espectacle particular.

I les aficions, felices i contentes. «La gent s'enganxa de pressa. I com més vingui al pavelló, millor. És com més fàcil es treballa», finalitza Muñoz. Si fa ballar, qualsevol li duu la contrària.

Subscriu-te per seguir llegint