Eduardo Vílchez: «El Palamós és l’únic club del qual soc soci; ho soc des que hi vaig jugar»

Lluny han quedat aquelles tardes de glòria a l’estadi de Palamós. La memòria és inesborrable, però el temps no s’atura i cada vegada serà més difícil traspassar la història del degà a les futures generacions. Eduardo Vílchez Ortiz (Sabadell, 1967) encara ara s’emociona quan s’apropa al camp. «Se’m salten les llàgrimes, de veritat que em passa. Soc soci del Palamós des que hi vaig anar a jugar. De fet, el Palamós és l’únic club del qual soc soci», confessa. El destí va fer que l’exdavanter vallesà fitxés pel conjunt groc-i-blau, cedit per l’Espanyol, la temporada 1992/93. El que havia de ser una etapa per recuperar la confiança a Segona A, després de superar una greu lesió al genoll, es va convertir en un vincle per a tota la vida. Vílchez no s’entendria sense el Palamós i el Palamós no s’entendria sense Vílchez, havent creuat els seus camins en infinites ocasions -tant de futbolista com d’entrenador-.

Tant és així que el Palamós és l’últim equip que ha dirigit. Va ser durant el curs 2020/21 i, aleshores, ja es dedicava a la feina que l’ocupa en l’actualitat. Vílchez vigila tècnicament i tàcticament diversos futbolistes professionals de primer nivell. «A part del que els comenten els seus entrenadors, treballem de manera individual per anar un pas més enllà el dia de partit. Un entrenador ha d’estar pendent de 25 futbolistes, jo només d’un», explica. Establert a Palafrugell, el tècnic treballa des de casa, tot i que també viatja sovint per seguir de prop la preparació dels seus jugadors: «En tinc a quasi tot el món. N’hi ha d’internacionals i de Champions. De la MLS, Anglaterra, Turquia... Tinc molta sort».

Abans, havia acompanyat al seu bon amic Rodri al Nàstic i l’Extremadura, que competien a Segona A, i va traçar una àmplia trajectòria a les banquetes del futbol gironí. Com és evident, al Palamós, però també va posar el seu segell a l’Olot, on va aconseguir l’ascens a Segona B, al Peralada i al Figueres. «Espero no ser un mite encara (riu, en ser preguntat). M’he sentit molt ben tractat a tot arreu», assegura. Vílchez es va convertir en entrenador de l’equip blanc-i-blau el 2014, malgrat que feia temps que el seu nom sonava als despatxos de Vilatenim. «Havia fet el curs d’entrenador amb Tito Vilanova i, quan ell era el director esportiu del Figueres, em va comentar la possibilitat d’anar-hi. De seguida, em va trucar disculpant-se perquè el club ho havia frenat. Creien que era un gran fitxatge, però preferien esperar i deixar passar una mica més el temps», apunta. I és que, a la dècada dels 90, Vílchez i el seu estimat Palamós van ser els grans rivals dels figuerencs en la lluita per ser el millor equip de la província. «Eren uns bons combats, eh?! Allò sí que era un derbi (riu). Els recordo amb transcendència. Era diferent quan ens tocava jugar contra el Figueres. Hi havia molta rivalitat. Al camp, competíem un piló», rememora.

Vílchez, amb experiència a Primera Divisió de la mà del Logronyès, Valladolid i Espanyol, va escriure part de l’època daurada del Palamós a la categoria de plata. «Aquí vaig començar a veure les coses d’una altra manera. Era més amateur, malgrat que el club estava a Segona A i tots érem professionals. Hi havia un ambient molt familiar, no només als entrenaments. Passàvem tot el dia junts. L’equip es caracteritzava per ser humil, treballador i estar molt unit», comenta. Va ser a Palamós, on també va iniciar la seva carrera com a entrenador: «Des de ben petit, ja tenia clar que volia ser-ho. El Reial Madrid em va fitxar sent infantil de segon any, però jo, a part de voler ser futbolista, tenia inquietud per entrenar. Amb 18 anys, m’estava traient el carnet per dirigir juvenils. Amb 19, el següent. I, amb 20, ja era entrenador».

Al degà hi va ser molt feliç, encara que també hi va haver moments tristos. El primer, quan li va tocar separar-se’n a contracor per no anar en contra del club de la seva vida. Va ser la temporada 1994/95, quan va fitxar per l’Elx i el Palamós va acabar perdent la Segona A amb un declivi imparable engegat per la propietat. «Vaig prendre la decisió d’anar-me’n abans perquè, si mai arribava el dia -i era molt probable-, no volia denunciar el Palamós per impagaments. El club em va demanar que em quedés de totes maneres, però m’hi vaig negar. No volia que el club em degués res ni anar en contra dels meus valors. Vaig complir la meva paraula», diu.

Struelens: «Sempre he estat com el diable de Tasmània, tant per bé com per mal»

De seguida, però, hi va tornar, amb el Palamós a Tercera Divisió a causa dels descensos esportiu i administratiu seguits que va patir. «Em van convèncer perquè era una altra etapa. Malgrat que les circumstàncies fossin diferents, perquè, amb tots els respectes, ens xocava anar al camp del Vilobí, seguíem vivint de la bonança. I potser era de manera equívoca, però pensava que, segurament, jo era alguna cosa més que un jugador per al club. Em sentia part del club. Per això, he fet tot el que he pogut en benefici del Palamós», conclou. Sigui des de dins o des de fora del club, Vílchez sempre pertanyerà al Palamós. És part del seu escut.

Subscriu-te per seguir llegint