Chris Corchiani: «He gaudit de cada segon a la pista jugant, però de calés, n’he fet molts més amb els negocis»

Allunyat ja fa molts anys de tots els focus mediàtics de l’esport i, no en fa tants, del dia a dia dels negocis, Chris Corchiani (Coral Gables, Florida, Estats Units, 1968) gaudeix ara de la vida i de la família. Ho fa intensament després de vendre’s l’empresa de gestió d’hipoteques i propietats que tenia fa un parell d’anys per agafar-se la vida a un altre ritme. Una jubilació daurada, que se sol dir, que li permet jugar i tenir estones delicioses amb els seus néts Parker, Creed i Bryce. I tot, amb només cinquanta-sis anys. «Sóc un navegant insaciable. Em passo l’hivern a Miami i vaig amunt i avall per les Bahames amb el meu iot de vint-i-un metres d’eslora (68 peus)». Des d’alta mar, Corchiani recorda el pas per Girona, on es va convertir en l’heroi del Valvi campió de la Lliga Catalana (1996-97). «Quan sento parlar de Girona no puc evitar que se’m dibuixi un somriure a la boca», confessa. Va estar-se només un any a Fontajau, però la petja que va deixar entre l’afició va ser profunda. El seu nom està escrit en majúscules a la història del CB Girona i del bàsquet gironí gràcies a la cistella decisiva que va servir per donar la Lliga Catalana al Valvi contra el TDK Manresa quan només quedava un segon i quatre dècimes pel final. «Oh i tant que me’n recordo. Veia que el cronòmetre corria enrere i s’acabava el temps. Tenia a davant Chichi Creus, me la vaig jugar i va entrar». Cap a dins, 61-62 i primer títol de la història per al Valvi. «La celebració va ser èpica. Mai oblidaré que feliç va estar tota la ciutat». 

Aquella cistella va permetre el Valvi fer clic i enterrar l’etiqueta d’equip petit que suava any rere any per salvar-se. Era el primer Valvi de Trifon Poch amb jugadors importants com Darryl Middleton, Francesc Solana, Pep Cargol, Pedro Rodríguez, David Sala o Gerard Darnés. «Tots eren molt bons jugadors i humanament increïbles. Cargol, Solana, Darnés... Middleton era un grandíssim professional i em va ensenyar molt. Sempre estava preparat per a la batalla i odiava perdre. Amb en Gerard encara estem en contacte per Instagram». Amb una mitjana de tretze punts i mig per partit, Corchiani va tenir actuacions inoblidables. A banda de la final de la Lliga Catalana en què va anotar vint punts, recorda també les semifinals contra el Barça (15 punts) i un bon partit amb el Cáceres en què va fer-ne vint-i-vuit.

L’esperit aventurer que manté Corchiani ara amb el iot, és el mateix que el va dur a fer el salt a Europa després de tastar la NBA gràcies a Orlando, Washington i Boston del 1991 al 1994. «Una part de mi diu que si realment hagués fet un esforç per jugar a l’NBA, ho podria haver fet». Li va tirar més conèixer món i viure experiències amb la seva família mentre començava a posar les bases de la seva empresa. La ruta va començar a Itàlia, a Treviso amb la Benetton i continuaria a Turquia amb l’Efes Pilsen i Alemanya amb el Bayer Leverkusen abans d’aterrar a Girona el 1996. No s’acabaria aquí l’Erasmus de Corchiani, que tornaria a Itàlia per jugar a Siena i al Rimini abans de ser tornar a l’ACB per posar la cirereta a la carrera amb els títols de Lliga i Copa el 2002 amb el TAU Vitòria de Dusko Ivanovic. «El millor de jugar a Europa durant vuit anys va ser aprendre diferents cultures i idiomes». S’ho va passar pipa jugant, va celebrar títols i va guanyar diners com a professional del bàsquet. Ara bé, la seva etapa laboral posterior, econòmicament, encara va ser més reeixida. «Vaig gaudir de cada segon a la pista, però de calés, n’he fet molts més amb els negocis». DNJ Gateway Bank Mortgage i Tryon Title han estat les empreses de Corchiani.

Eduardo Vílchez: «El Palamós és l’únic club del qual soc soci; ho soc des que hi vaig jugar»

A Girona hi va tornar ara fa dotze anys per ensenyar la ciutat als seus fills. «Vivia al Barri Vell. Era preciós i m’encantava passejar-hi. També em va agradar anar a les grans platges de la Costa Brava». Acabada la temporada, Corchiani no va renovar i ho va acceptar. «No vaig tenir bon rendiment al tram final de temporada i el club no em va demanar que tornés. Vaig jugar amb passió i cor i sí que m’agradaria haver aconseguit un xic més». 

Subscriu-te per seguir llegint