«Alfred Julbe em va ensenyar el potencial que podia arribar a tenir»

 Amb 24 anys va arribar a Fontajau l’estiu passat cedit pel Barça i ha complert l’objectiu de trobar la continuïtat que li havia faltat al Palau Blaugrana. Diumenge s’enfronta al club que li ha donat «tot» però sense capficar-s’hi massa: «volem guanyar, i més a casa, que és més gratificant».

Fa fred fora del Barça? 

No, gens. Al final te n’adones que no s’acaba el món per sortir de casa. Girona m’ha donat moltes coses positives aquesta temporada, com ara recuperar la confiança com a jugador i gaudir un altre cop del bàsquet. El Barça és un gran club, n’estic molt orgullós, i també m’ha donat moltes coses, però tot són etapes. Ara a la meva carrera esportiva hi ha hagut aquest canvi i l’he aprofitat.

D’això se’n va adonar un cop fora? Li feia por fer el pas?

Marxar de casa sempre fa por. El Barça és on ho he viscut tot, qui m’ho ha donat tot. Sempre fa respecte, però el que li deia, quan surts veus que coneixes nous llocs, noves persones, i que el bàsquet és bàsquet a tot arreu. I pots estar a gust, fora de casa, jo estic a gust a Girona.

Quan se surt del Barça, l’ambició és tornar-hi?

Jo vaig venir a Girona, com li deia, per tornar a gaudir del bàsquet, per sentir-me important, i ho he aconseguit. He recuperat el feeling com a jugador. En el futur, no hi penso. Vull intentar acabar el millor possible la temporada i després asseure’ns amb el meu agent, parlar amb el Barça i parlar amb qui hagi de parlar, per decidir el que vindrà.

Què li va faltar per consolidar-se allà?

El Barça és un gran club, hi ha molta competència a l’equip, i cada temporada opta a grans coses. Hi ha jugadors de molta qualitat i has de competir contra ells. Tenia un rol diferent, totalment oposat al que tinc a Girona. Jo només vull mirar la part positiva i mirar cap endavant.

Què ha millorat, a Girona, i què li falta per polir?

He guanyat confiança. Al Barça era difícil tenir continuïtat com a jugador, hi havia partits que jugava i d’altres que no. Aquí he pogut tenir continuïtat, m’he tornat a sentir jugador, i també m’he tornat a sentir important dins l’equip. Em sento satisfet amb mi mateix. La meva faceta defensiva la segueixo mantenint, i en atac he anat millorant petites coses. Òbviament, encara hi ha també coses a millorar, i en soc conscient.

El partit de la primera volta (115-78) va ser desastrós. Com explica aquella mala actuació del Bàsquet Girona?

El Barça va sortir amb l’artilleria pesada i físicament no ens van donar cap oportunitat. Ens van treure fora de la pista. Jugant al Palau s’ho van passar bé...

Per què canvia tant el Girona de casa amb el de fora?

Fontajau és el nostre fortí. Es nota quan juguem a casa, l’empenta de l’afició és clau. Estem més dins del partit perquè saps que sempre tens el teu públic que t’empeny. Jugar a fora ens costa. El balanç és negatiu. A casa la gent ens ajuda a estar més concentrats durant els 40 minuts.

Què s’ha d’esperar del Girona-Barça de diumenge? Tenen ganes de reivindicar-se?

Sempre hi ha ganes de jugar contra un gran equip com el Barça. Jugar aquí a casa serà completament diferent del partit del Palau Blaugrana. Els últims resultats no ens han acompanyat però estem fent una bona feina durant la setmana. El que passa és que, després, l’execució en el partit no és bona. Espero que aquesta setmana estiguem més concentrats que mai.

Es pot guanyar al Barça?

Sempre, és clar. L’ACB és una lliga molt competitiva, qualsevol pot guanyar amb qualsevol i qualsevol pot perdre amb qualsevol. Tot és qüestió de deixar-ho tot a la pista, lluitar cada pilota i posar-hi actitud. 

A nivell personal seu és un partit més?

No estàs habituat a enfrontar-te al club que t’ho ha donat tot, serà diferent, però també serà un partit més. El volem guanyar com a qualsevol altre rival, i més a casa, que és més gratificant.

Quantes victòries creu que falten per salvar-se?

No ho sé. Depén de nosaltres mateixos. Cada partit és una final i pensem assolir les màximes victòries possibles en els sis partits que resten de fase regular per estar tranquils a final de temporada. 

Alfred Julbe va dir de vostè: «Tinc un jugador que pot jugar d’aler pivot, aler, escorta i base al mateix temps i, si fa falta, també juga de pivot, com Draymond Green.

Me’n recordaré tota la vida. Per a mi Alfred Julbe va marcar una etapa molt maca de la meva carrera esportiva. El recordo amb molta proximitat i estima. Em va ensenyar moltes coses, entre d’altres, el gran potencial que podia arribar a tenir. Li estic molt agraït. Al Barça va ser el meu entrenador dos anys de júnior i algun més de LEB. És veritat, soc un jugador polivalent, que mai s’ha queixat ni em queixaré pel rol que em dongui l’entrenador. El fet més important per a mi és jugar i gaudir del bàsquet, per això m’hi dedico professionalment.

Al Barça també el va marcar Jordi Trias?

Era un excel·lent jugador i és una excel·lent persona. Tothom el coneix. Sobretot fora de la pista em va sorprendre com de transparent, natural i bona persona que és. Aquesta mena de jugadors són vitals per fer pinya en un vestidor.

Vostè és polivalent, d’acord, però es veu més de 3 o de 4?

No li ho sabria dir. Per físic i alçada soc aquest tipus de 3 que pot ser tot terreny, però si en algun moment l’entrenador em veu més de 4, no hi poso cap pega.

A la selecció espanyola U16 li deien «Titán». Per què?

Per això, perquè era un tot terreny. Si calia que em pegués amb el cinc rival, ho feia. Soc un soldat. Em diuen una cosa i la faig fins el final.

«Fora del Barça no fa fred, al final te n’adones que no s’acaba el món per sortir de casa»

MVP del torneig de l’Hospitalet el 2017, un dels millors jugadors del mundial U17, internacional absolut amb Espanya... per a què li va servir aquest bagatge?

Per saber el que podia arribar a assolir i no parar de somiar. Jo mai m’hauria imaginat fer totes aquestes petites grans coses que he fet. No m’ho hauria imaginat mai. Però veus el potencial que pots tenir i també penses que res és impossible. Quan era júnior de primer any, amb Julbe, vaig veure que podia dedicar-m’hi. Fins a cadet el bàsquet era un hooby.

Vostè pot dir que ha jugat en un equip amb Pau i Marc Gasol.

Sí, així és. Va ser amb la selecció espanyola, el dia del meu debut contra Iran en un amistós el 2019. Qui m’hauria dit a mi, amb 15 anys, que arribaria a entrenar i a estar a la pista al costat de Pau i Marc Gasol a la vegada. 

Fins els 9 anys jugava a futbol. Per què va canviar d’esport?

Vaig jugar tres anys a la UE Rubí i tres a Ca’n Fatjó. El meu germà jugava a bàsquet i va fitxar pel Barça. Molts cops l’anava a veure en partits i tornejos. Un dia recordo en un torneig un partit contra el Joventut, amb un gran ambient, i em van venir ganes de provar el bàsquet. Així ho vaig dir a la meva mare i ho vaig provar. M’agradava el futbol, al meu avi li agradava molt, i jugava amb els amics de classe... jugava una mica de tot. Però vaig fer el canvi de xip i li he de dir que el futbol em va ajudar en la coordinació dels moviments de peus. Si el meu germà no hagués jugat a bàsquet i hagués fitxat pel Barça, potser no m’hauria picat la curiositat.

Què hauria fet si no fos jugador professional de bàsquet?

Vaig estudiar el Batxillerat científic i suposo que m’hauria agradat fer alguna cosa relacionada amb la part mèdica, fisioterapeuta, preparador físic... però també m’agraden molt els cotxes i el món del motor. Potser hauria fet una enginyeria, o igual tenir una empresa de mecànica...

Subscriu-te per seguir llegint