«M’encantaria donar estabilitat al projecte de l’Olot a Segona RFEF»

Pedro Dólera (Barcelona, 1973) ha aconseguit el més difícil per a un entrenador, liderant durant molt de temps les banquetes de l’Europa (sis temporades) i el Prat (vuit). Ara té el repte de fer-ho amb l’Olot, on està a punt de celebrar l’ascens a Segona RFEF. Ha fet la promesa de pujar el Puigsacalm.

Aquesta jornada poden aconseguir l’ascens virtual a Segona RFEF. A falta de sis partits per acabar la lliga, l’objectiu està més que assolit?

Tant de bo. De moment, però, hem de ser prudents. Fins que no sigui matemàtic, no celebrarem res. És veritat que si l’Hospitalet perd i nosaltres guanyem, tindríem 15 punts de distància, amb el goal average general a favor, i seria molt complicat que ens atrapessin... Però, insisteixo: no podem cantar victòria fins que l’ascens no sigui al sac i ben lligat. Hem fet una cosa que és molt estranya, guanyar moltíssims partits per liderar en solitari, i ara hem de rematar la feina. Estem molt contents.

Es trauran un pes de sobre? Com es conviu amb tanta pressió durant tota la temporada?

Sabíem quin era l’objectiu des del principi. Estem preparats. La gent que som aquí sabem aguantar aquesta pressió, és habitual i ja no ens afecta. Recordo que el primer ascens que vaig aconseguir (amb el Prat la temporada 2015/16) tots els partits eren finals. Amb l’Olot, en canvi, ha estat «bastant fàcil», tot i jugar quasi sempre després de l’Hospi. Ells guanyaven primer i nosaltres teníem l’obligació de fer-ho a continuació. La primera volta va ser pràcticament tota així. No obstant això, sempre els he dit als jugadors que hem d’anar partit a partit sense fixar-nos en la resta de rivals.

Ha estat difícil mantenir al marge als jugadors per a què això no els afecti?

Intentant que realment s’abstinguin de les influències externes, pensant únicament en nosaltres. Hi va haver un moment, en la quarta o cinquena jornada, on vam veure que la lluita estaria entre l’Hospi i l’Olot. Els vaig demanar que no miressin els resultats, mai els he dit res sobre la classificació. Crec que ens ha anat bé perquè només ens hem fixat en nosaltres. Al final, es tracta de fer la teva feina perquè si no estàs mort.

I vostè, s’ha emportat aquesta càrrega a casa?

Porto anys vivint amb pressió. Les darreres cinc temporades amb el Prat en tenia per no baixar. Era pitjor allò, que no pas el que estem vivint ara. Per sort, tant a l’Europa com al Prat hi he viscut situacions per guanyar lligues. És el més bonic del futbol. No és pressió, és un repte que ens anima i ens dona vida per continuar entrenant cada setmana.

Què fa per escapar de la rutina i no pensar 24 hores en futbol?

A mi em costa perquè soc un malalt del futbol. Amb el temps que tinc, li he de donar voltes a tot: veure el rival, el meu equip, preparar els entrenaments, coordinar-ho tot... Intento fer esport quan puc i estar amb la família. Soc un privilegiat d’estar a Olot, quan acaba l’entrenament molts dissabtes aprofitem per conèixer la Garrotxa i les comarques gironines. És una bona manera per desconnectar.

Li agrada la vida a fora de Barcelona?

A mi m’encanta. Ja coneixia una mica la zona d’haver vingut algun cop, però ara que hi soc puc dir que s’hi viu molt bé. La gent té un tarannà diferent, és molt educada i fa les coses a un ritme més pausat. Aquí he trobat la meva zona de confort, sense estrès.

Entrenar en un entorn tan idíl·lic entre muntanyes permet treballar millor?

Això és glòria! Sempre els ho dic als jugadors. Poder entrenar cada dia a les instal·lacions de Royalverd o aquí (Municipal d’Olot) no està pagat. Potser ens podran igualar, però no hi ha cap club de Primera divisió que ens superi. De fet, molts venen aquí. El Girona ve a fer stage, també equips de França, dels països nòrdics... Tenim la tranquil·litat d’entrenar sense que no hagi de venir cap equip al darrere ni ens manin pressa. Podem fer tot el que requereix el futbol professional. És un luxe.

El seu nom passarà a la història de l’Olot amb l’ascens...

És molt bonic. Sempre que vas a un lloc, vols fer coses grans. Jo volia veure el camp ple, que ja es va omplir en la final de la Copa Catalunya, i aconseguir l’ascens. És un orgull que un club com l’Olot apostés per mi i agraeixi la meva feina.

Des de fora, sembla que sigui fàcil el que estan fent.

Els que estem a dins no ho veiem tan fàcil. Ens queden partits molt complicats. Familiars, amics, premsa..., tothom em diu que ja ho tenim fet, però nosaltres continuem anat amb el cul apretat perquè en el futbol mai se sap. El Barça també havia de perdre al Parc dels Prínceps i va acabar guanyant 2-3... Hem de tenir cautela, amb tranquil·litat.

Quin Olot s’ha trobat?

El que m’esperava. Un club organitzat, que, més enllà del futbol, té uns valors socials que li donen un plus i unes instal·lacions privilegiades. És de superior categoria. El club ha de prendre nota dels errors que ha tingut per baixar de Segona RFEF i millorar-los. Si hi soc, jo també intentaré aportar el meu granet de sorra.

Li agradaria donar-li estabilitat al projecte a Segona RFEF?

M’encantaria. L’Olot és un club de Segona RFEF, com a mínim. Fitxant bé, invertint bé i donant-li valor, ho té tot per estar més amunt. S’ha de fer una inversió correcta, un equip amb cara i ulls i ser ambiciosos. Sempre s’ha de pensar en gran. Si pugem, la gent ens veurà com dels candidats al descens i ho hem de canviar guanyant-nos el prestigi des del camp.

Es podria dir que és un home de club: ha estat sis temporades a l’Europa i vuit al Prat. La idea és quedar-se temps a Olot?

No em moc per diners. Lògicament la feina té un cost, però si demà aparegués un club que paga més aquest no és el meu late motiv. El que vull és sentir-me a gust a un lloc, que em valorin i em deixin fer. De moment, a l’Olot ho he trobat. Crec que per un club també és bo tenir aquesta estabilitat, sabent que hi haurà moments dolents. La fiabilitat d’un projecte amb unes bases sòlides dona més premi que no pas canviar contínuament la banqueta. Quan hi ha molts canvis d’entrenador, els jugadors no saben ni per on van i el club tampoc.

En el món del futbol és realment complicat trobar l’estabilitat, sobretot per a l’entrenador, perquè els resultats manen...

Hi ha qui diu que fins que no et fan fora no ets entrenador... Jo no ho comparteixo. De moment, porto 15 anys entre Tercera i Segona RFEF i mai m’han fet fora. Penso que el secret és que des del club vegin que t’hi deixes l’ànima. Jo no he vingut aquí a passar l’estona, ho he fet perquè m’agrada i em motiva. L’escut de l’Olot ja forma part del meu ADN. Intento estirar del carro com si l’equip fos meu. No vull que el club es gasti un duro per un jugador que no toca, no vull que es malbarati el material, les instal·lacions, el respecte entre nosaltres...

I, en el cas que un jugador li faci el llit, com es recupera?

És difícil. Personalment, no m’hi he trobat. Tinc el problema de ser molt directe, llavors aquestes coses no passen. Si detecto un jugador que es desvia, l’encaro ràpid i parlo amb ell per intentar resoldre el que li estigui passant. Si cal, prenc una decisió. Un jugador que no jugarà, no el vull al meu equip. Parteixo d’aquesta base. Qui hi sigui, ha de tenir la màxima responsabilitat i respecte igual que tinc jo perquè l’equip ho necessita.

Alan Baró, l’incombustible

L’ha sorprès algun futbolista en especial?

N’hi ha que no havia entrenat mai com Pedro del Campo, Marc Mas... A part de ser bons jugadors i tenir qualitat, són uns grans professionals. Encomanen a la resta.

Ha fet alguna promesa per al dia de l’ascens?

Pujarem el Puigsacalm amb el cos tècnic. Va ser el primer lloc on vaig anar la primera setmana a Olot, per veure tota la plana i sentir-la, i seria una bona manera de tancar el cercle. Aveure si també s’anima tot l’equip...

Subscriu-te per seguir llegint