El dia que el Bisbe de Càceres va treure Jordi Mas del calabós

«No volia sortir del calabós perquè tenia por que em clavessin un tret», recorda Jordi Mas (Barcelona, 1955), quaranta-sis anys després d’una experiència que mai oblidarà. Format al planter de l’Espanyol i ben considerat pels tècnics blanc-i-blaus, Mas va jugar dues temporades cedit al Girona a un nivell notable (1974-76) abans que amb 21 anys fos destinat a Càceres a fer el servei militar. El club extremeny també era a Tercera, tenia renom i podia ser una bona opció per compaginar el futbol i les obligacions militars i continuar creixent. Un cop allà, tanmateix, el davanter va viure alguns dels capítols més surrealistes de la seva vida. «Jo era professional i l’Espanyol m’havia cedit al Cacereño», emfatitza Mas que a l’hora de la veritat es va trobar un escenari un xic diferent.

«Resulta que hi havia un equip de militars que competia a Preferent i que volia jugués amb ells tant sí com no. No em deixaven entrenar ni jugar amb el Cacereño perquè volien que ho fes amb ells», detalla. Fins i tot, Mas va ser arrestat uns quants cops i va acabar al quarter perquè no volia treballar amb el club militar.

La història de l’exjugador del Girona a terres extremenyes va acabar bé, però abans va fer falta la intervenció, gairebé divina, del Bisbe de Càceres. «Havia trucat els dirigents de l’Espanyol perquè hi fessin quelcom. Res. Feia quatre mesos que estava així. Llavors un dia que m’havien arrestat i era al calabós, em van dir que ja podia anar-me’n. Al principi no m’ho vaig creure i no volia sortir al carrer perquè tenia por que em clavessin un tret. Al final, resulta que els dirigents del Cacereño havien parlat amb el Bisbe perquè fes de mediador i gràcies a ell vaig poder sortir del quarter i arreglar la situació».

Mas no només va jugar amb normalitat la resta de la temporada amb el Cacereño sinó que va entrar a la història del club extremeny en convertir-se en l’autor del primer gol en partit oficial a l’estadi Príncep Felip el 10 d’abril del 1977. Per fer-ho encara més rodó, va ser un gol olímpic. «Era un dia contra el Ceuta en què feia molt de sol. Vaig servir el còrner i gairebé amb els ulls tancats vaig sentir gol i llavors vaig notar que els companys se m’abraçaven», descriu.

Al final d’aquella temporada i malgrat comptar amb ofertes de Cadis, Elx, Almeria o Salamanca, Mas va tornar al Girona, a Segona B, altre cop cedit per l’Espanyol. «El Girona va ser el primer equip que em va donar l’oportunitat de ser professional i de fer-me veure. Hi vaig passar tres anys magnífics», recorda el barceloní que, mentre jugava a Montilivi, vivia en un pis amb Pep Planas i Joan Marenyà. «Aldecoa em va donar l’alternativa i hi havia molt bona pinya al vestidor amb Busquets, Miret, Torrents, Quel Duran, Toni Gómez, Barto Pagès...». L’estiu del 1978, Mas va tornar a l’Espanyol per jugar a Primera i continuar una carrera que allargaria pel Recreativo, Figueres (80-81) i Almeria. Fins i tot hauria pogut fitxar pel San Lorenzo de Almagro en una operació que finalment no va fructificar.

Ara, gairebé mig segle després de la seves aventures per Càceres, Mas veurà un duel entre dos dels seus exequips. «A Càceres hi vaig estar molt bé amb els companys i l’afició i sempre miro el resultat que fa. A Girona, pla hi vaig estar de bé. Porto el club al cor», diu el barceloní, que s’emociona cada cop que es reuneix amb altres veterans blanc-i-vermells en les trobades que organitza Albert Mateos. «És fantàstic recordar els moments viscuts plegats a Montilivi», subratlla.

Subscriu-te per seguir llegint