Penals que equilibren regals

Ben poques coses han canviat. El Mundial ja és història. Un campionat diferent, que s’ha celebrat en un país controvertit i exòtic, i que ha escapçat la competició. El torneig que ha coronat l’Argentina de Leo Messi. Hi ha passat de tot i de la Lliga ben pocs se’n recordaven. Però l’ha recuperat el Girona, si fa no fa, allà a on l’havia deixat. Va plantar-se a l’aturada en línia ascendent. Encaixant gols com sempre, sí, però sumant punts i escapant del descens, trobant porteria amb facilitat i oferint un futbol vistós i atractiu. Els mateixos ingredients que es van reunir ahir a Montilivi, en el retorn a la competició d’un equip que captiva i alhora desespera. El punt aconseguit contra el Rayo Vallecano (2-2) es pot celebrar, però també lamentar. Perquè el duel, de tu a tu, va tenir de tot. Moments de gaudi i d’angoixa. Alegria, resignació. Un veritable espectacle per als aficionats; un maldecap, a estones, per als dos entrenadors. El Girona li va treure tot el rèdit possible a dos penals per equilibrar els seus regals. Els que va oferir, ben a prop de l’arribada dels Reis d’Orient, a un rival que no els va desaprofitar. Camello i Isi van avançar el Rayo després de dues badades majúscules de Miguel i Arnau en zona compromesa. El 0-1 i l’1-2, momentanis, sempre van obtenir rèplica. Una resposta que arribaria des dels onze metres i que va tenir a Castellanos i Samu Saiz com a executors. La festa, això sí, hauria pogut ser rodona perquè Stuani va batre Dimitrievski quan el rellotge ja marcava l’hora, tot i que la jugada, amb l’èxtasi encara intacte, acabaria sent invalidada per fora de joc. La manera més adient de tancar una tarda vibrant i ben intensa.

Una tarda que començava, això sí, amb una gerra d’aigua freda. Encara no s’havia assegut tothom a la seva localitat quan el Rayo s’avançava. El pitjor inici possible per al Girona. El primer regal. Tot i no tenir ulls al clatell, Miguel Gutiérrez va fiar-ho tot a la seva intuïció i no li va sortir massa bé la cosa. En comptes d’etzibar un cop de cap endavant, va pentinar la pilota cap enrere, a camp propi i sense cap defensor entre la seva posició i l’àrea. Camello, que és viu i també ràpid, va sortir com una fletxa. Ningú va arribar a caçar-lo. La pilota, creuada, superava Gazzaniga. Una jornada més, un gol en contra. Cap novetat, el pa de cada dia pels de Míchel, que no acaben de tancar amb pany la porteria.

De menys a més

El 0-1 va fer mal i, durant una estona, al Girona se’l va veure desconcertat. Còmode en canvi es trobava el Rayo, amo i senyor de la possessió, serè i pacient en la construcció. Estabornit pel gol encaixat, l’equip necessitava una guspira que l’encengués de nou i el fes creure en una possible reacció. La primera pedra la va posar Iván Martín. Des que ha reaparegut, un cop superada una lesió, l’atacant viu en un estat de gràcia perenne. Va marcar contra l’Athletic, el dia que tornava, i feia tres quarts del mateix una jornada després, a Elx. S’ha guanyat la confiança de Míchel i ahir va ser el primer de tots en despertar. Maniobra genial al mig del camp, per acabar rematant, fluix, a les mans de Dimitrievski. Suficient per esperonar el públic, que va destapar la capsa de la cridòria quan Castellanos queia al terra, demanant que havia rebut un cop de colze. Insuficient encara per empatar, però necessari per corroborar que el Girona no estava mort, sinó ben viu i disposat a créixer minut a minut. El mateix Castellanos s’inventava un xut des de casa que no trobava porteria per ben poc. El preludi de l’empat. Un 1-1 que va necessitar la seva dosi de suspens. Iván Martín, una jornada més determinant, va caure dins de l’àrea. En un primer cop d’ull, semblava penal clar. No per a Figueroa Vázquez, almenys d’entrada. El joc va continuar fins que va intervenir al VAR. El col·legiat va enfilar cap a la pantalla per veure la jugada repetida i llavors ja no va dubtar. Pena màxima, Castellanos que superava Dimitrievski des dels onze metres i el partit que començava de nou.

Setge i poc premi

Els primers vint minuts de la segona meitat es va viure un monòleg. Sense discussió. Sotmès estava el Rayo per un Girona que tocava a plaer, imposava el seu ritme vertiginós i trepitjava camp contrari amb molta facilitat. Les arribades s’acumulaven, una rere l’altra. Les oportunitats també, sense ser, això sí, massa clares. Una mena de setge, per dir-ho d’alguna manera. Un xut de Miguel Gutiérrez que buscava l’escaire va sortir un xic desviat; Castellanos s’inventava un cacau que trobava els punys de Dimitrievski; el cop de cap d’Arnau flairava la porteria, sense massa fortuna; i Iván Martín connectava una combinació entre Riquelme i Miguel però ho feia amb el punt de mira una mica desviat. Tot això, concentrat en ben pocs minuts.

Es va perdonar massa. L’antònim del que passaria a l’àrea contrària. Un altre regal, aquest cop a càrrec d’Arnau Martínez. Pèrdua en zona compromesa, transició ràpida i Isi Palazón que no perdonava. Xut col·locat, a la dreta de Gazzaniga, a prop del pal. La segona rematada del Rayo acabaria, de nou, en gol. Massa fàcil. Un cop i n’hauria pogut caure un altre, si el porter no hagués volat per refusar un xut enverinat d’Unai López, que acabava d’entrar. Van entrar Toni Villa, Samu i Valery; Míchel buscava solucions. Les va trobar el Girona, una vegada més des del punt de penal. Aquesta vegada, la pena màxima arribava per unes mans dins de l’àrea. Samu va agafar la pilota. Volia xutar tant sí com no i li va sortir bé. Empat i uns últims minuts esbojarrats. Saltaven a la gespa Falcao i Stuani i tots dos van trepitjar àrea, buscant un gol que només el va assaborir l’uruguaià. Al descompte, en l’última acció, quan el partit ja moria. L’èxtasi, tot i que interromput. El marcador no es va moure. Un 2-2 que l’expliquen els regals i els penals. Un punt més a la butxaca, això sí.

Subscriu-te per seguir llegint