«Quant fa que ets aquí? Set mesos? Mira, el mateix temps que fa que jo estic lesionat». A partir d’aquí, tot ha estat més fàcil. Natural, senzill i enginyós, Ibrahima Kébé ha estat el gran protagonista del dia avui al centre de justícia juvenil de Montilivi on ha visitat els joves interns i ha estat una bona estona enraonant i comentant la jugada amb ells. De fet, algun li ha proposat fins i tot d’anar a buscar una pilota i fer quatre xuts a la porteria del pati i, poc li ha faltat a Ibra per dir que sí. «No em vindria pas d’aquí. He jugat en llocs pitjors», els ha dit. La visita s’emmarcava en el projecte d’art comunitari Traspassant murs, una iniciativa per a la rehabilitació dels joves que impulsen la Fundació Setba i el Departament de Justícia i que ha convertit Ibra Kebé en un dels protagonistes del mural que hi ha al pati del centre. Els joves interns l’any passat van pintar cinc personatges vinculats a les comarques gironines i Kébé, juntament amb el músic i arquitecte Carles Sanjosé (Sanjosex), l’exwaterpolista Jennifer Pareja, l’activista social Mohamed El Amrani i la cap de cuina del restaurant Les Cols d’Olot, Martina Puigvert, n’és un.

Sense perdre en cap moment el somriure, Kébé ha tingut temps de tocar molts temes amb els interns. El partit contra el Barça de dissabte, la lesió, la família, la solitud, el continent africà...Tot amb una naturalitat difícil de trobar en el món del futbol. «Hem parlat de tot. N’hi ha uns quants del meu continent i s’han quedat parats quan els he explicat la història de la meva vida. S’han sorprès. Els he aportat una mica de força mental; igual que ells a mi. M’ho he passat molt bé», ha dit al final de la trobada. Kébé ha escoltat atentament les històries personals dels nanos, a qui ha obsequiat amb una bossa de marxandatge del club. Tot seguit, sense perdre mai el sentit de l’humor els va etzibar: «són deu euros per bossa» abans d’esclatar de riure tots plegats senyal inequívoc de la complicitat que s’havia establert entre ells. «Estic súper orgullós que hagin pensat en mi per fer el mural. M’ha sorprès, la veritat. L’única cosa és que sóc més guapo al natural, però m’encanta», ha dit entre rialles. 

Kébé saluda un dels interns aquesta tarda al centre juvenil de Montilivi MARC MARTI FONT

Operat del menisc del genoll esquerre a principis de juny, Kébé fa gairebé vuit mesos que està allunyat dels terrenys de futbol. Tot aquest temps de recuperació de la lesió ha estat també un paral·lelisme que ha unit Kébé amb els vailets. «Vaig estar quatre mesos tancat a casa que només podia moure’m amb crosses i no tenia llibertat per fer el que volia. Havia de lluitar per recuperar-me. Els he donat forces perquè pensin en tot el bo que vindrà després i que haver estat aquí sigui una lliçó per a ells». El migcampista malià revelava que, després de tant de temps de baixa, comença a veure la llum al final del túnel. «Aquesta setmana començaré a córrer. Tinc molt bones sensacions», deia amb cara de joia. En aquest sentit, Kébé no vol pas marcar-se una data de retorn. «No hi penso, perquè ho he passat molt malament. Vull estar bé i ja veurem quan serà. Si puc arribar a aquesta temporada, bé; i si no, també»

El migcampista ha regalat una bossa de marxandatge del Girona als joves interns MARC MARTI FONT

El Kébé petit, també lesionat

La nòmina de Kébés del Girona es va ampliar fa uns mesos amb l’arribada de Moussa, el germà petit d’Ibra. El jove pivot de seguida va guanyar-se la titularitat al filial i fins i tot havia començat a entrenar a les ordres de Míchel amb el primer equip. Tanmateix, la setmana passada va patir una lesió al tendó d’Aquil·les que el pot tenir mig any de baixa. «Em sap molt de greu per ell. Encara no n’és gaire conscient. Ara s’ha de centrar a recuperar-se. Només em té a mi i em toca fer de pare i de germà gran». Sempre li dic que tot anirà bé», explica. 

Ibra ha detallat als interns que quan arribi a casa explicarà l’experiència viscuda al centre amb ells al seu germà. «Cal tenir força i paciència. La vida és difícil. S’ha de lluitar, aprendre dels errors i agafar-s’ho sempre que es pugui amb un somriure», deia per acabar la visita i acomiadar-se amb una abraçada personalitzada a cadascun.